Són diversos els motius pels quals el nostre poble encara no ha assolit la independència, però el desconeixement que tenim sobre la personalitat col·lectiva dels espanyols n'és un dels més importants. Entre nosaltres no és habitual preguntar-nos com són aquells que ens volen imposar contínuament la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció del món. Per contra, ells ignoren quina és la nostra conducta? Massa sovint no donem importància a aquestes qüestions i és llavors que anem a la guerra sense saber res de l'enemic. Si estem a les fosques sobre quins són els ressorts psíquics que mouen l'ànima col·lectiva d'un poble mai podrem guanyar cap batalla. Endinsar-nos en els ressorts mentals que inspiren l'acció política espanyola suposa llegir i conèixer els seus homes més destacats. Són els que marquen la pauta i creen escola. Així, per exemple, el que fou president de la segona república espanyola, Manuel Azaña, veia així com ha de ser el destí històric del seu poble: «Yo soy castellano, pero soy español, o, si me lo permitís, no soy más que español, y vosotros estáis obligados a no ser más que españoles, y, si no lo entendéis así hacéis dimisión de vuestro papel en la Península. Considerarlo, porque en ello va vuestro destino histórico, destino que se dirige en llevar en la gobernación del Estado y en la orientación del destino de España el sello propio.» No tenen altre model a seguir que ells mateixos. Tot i l'ampul·lositat de les seves paraules, no hi ha dubte que són les que descriuen l'esperit de la política que es fa des de Madrid. Ens agradi o no caldrà acceptar que saben tractar i interpretar els propis. Nosaltres, en canvi, mai anem més enllà de grotesques imitacions. Des d'un Jordi Pujol que volia seguir l'arquetipus de l'estat del benestar de la socialdemocràcia sueca (oblidant, és clar, el petit detall que als suecs no els roben 19.100 milions d'euros a l'any quan apliquen les seves polítiques socials) fins determinades esquerres casolanes que canten les excel·lències de dictadors hispanoamericans. Per aquest camí, en lloc de fer una autèntica regeneració nacional, el que fem és el pallasso. Curiosament, el mateix Azaña que penetrava en l'ànima castellana o espanyola fins a extraure-li el suc, també sap fer el retrat dels seus homòlegs catalans. Tenia clar que la «gobernación del Estado» implica esbrinar com són els que has de sotmetre. Forma part del «destino histórico». Veiem quina descripció fa dels nostres dirigents de l'època: «Ustedes los catalanes saben producir desórdenes, pero son incapaces de superarlos. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y, por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad. Pretender conservarse como ídolo de todos es imposible. Camino seguro del fracaso.» Sincerament, no crec que existeixi molta diferència entre aquests «desórdenes» dels quals parla Azaña i els desgavells dels governs tripartits. Com també podem dir que «la camaradería entre catalanes» pren cos de forma nítida quan tota la classe política catalana calla com un mort davant del famós cas del tres per cent destapat per la màxima autoritat del país en aquell moment. O també podem recordar com en una negociació a Madrid, ara ja fa uns anys, Miquel Roca va haver de sentir-se dir per boca d'aquell que fou dirigent de la UGT (Nicolás Redondo) poc més o menys això: «Usted intenta hacer una cosa imposible en política: ser amigo de todo el mundo.» Sí, ens coneixen i saben quins són els punts dèbils que ens afecten. Fixeu-vos bé que del diagnòstic d'Azaña fa potser més de setanta anys però encara ens serveix per retratar capteniments més o menys actuals. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que quan els nostres polítics «hi van» els seus ja «en tornen». Ben mirat només hi ha hagut un dirigent català des del 1714 que ha aconseguit portar la iniciativa. Em refereixo a Francesc Macià. Per què? Doncs perquè no el tenien apamat. La seva personalitat no encaixava dins els patrons que tenen establerts amb nosaltres. No podien imaginar-se un català parlant a las Cortes com ho faria l'excoronel en la que va ser la seva darrera intervenció parlamentària a Madrid l'any 1923: «El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.» Aquí l'azañisme salta pels aires. On són els «blandos»? On és la «camaradería»? Macià els trenca els esquemes i no saben què fer. Els amenaça obertament i sense miraments. Això, és clar, desconcerta a qui fa precisament de la intimidació l'eix central de la seva política. Les paraules del líder separatista no contenen cap al·lusió ni a la fraternitat ni a l'estabilitat del govern. El nord de la seva política és trencar, sigui com sigui, amb Espanya. És més, les seves intencions no es queden només en paraules i pocs anys més tard les posava en pràctica tot planejant la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. La duresa i determinació del que després seria president de Catalunya fa que es guanyi el respecte d'uns i l'admiració dels altres. Som a l'any 2008 i, malgrat els gairebé setanta-cinc anys que ens separen de les paraules pronunciades per en Macià, els equilibris entre Catalunya i Espanya no han canviat gaire. Naturalment no és el moment de proclamar cap lluita armada, però sí que és el moment de «retornar a Macià», com deia en J. Carner-Ribalta. No cal donar-hi més voltes: la fórmula per assolir la independència de Catalunya fa anys que està inventada. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt)

Discurs pronunciat per en Santiago Espot en el decurs de l’acte “Llengua i Estat” celebrat en el Centre Cívic Fortpienc de Barcelona el passat 19 d’abril i que fou presentat pel president de Llengua Nacional, Sr. Ramon Sangles.

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Segurament, perquè sabem que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn la existència de Catalunya com a nació. I segurament també per això Joan Maragall ja ho copsava fa més de 100 anys quan escrivia textualment: “El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i per això l’interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història”.

Sí, la llengua catalana (tal i com ha dit Maria Torrents en la seva intervenció a través de les paraules d’en Francesc Pujols) és l’ànima del nostre poble. És a través d’ella que ens interpretem individual i col.lectivament i que interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. És a través d’ella que veiem el món, donem forma als nostres pensament i expressem el nostre geni nacional. Per aquests motius doncs, Espanya i França saben que acabar amb el català significaria acabar amb Catalunya. Així, davant aquesta batalla que no és pas nova en absolut (dura des del 1659 amb la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus) ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria perquè, en aquests moments, no és que anem guanyant precisament.

Les exposicions que aquí han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit de forma concisa quin mal patim. Però, a la vegada, han apuntat que només la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, desprès de la mort d’en Franco i fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, a la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia era suficient per garantir un estatus digne per al nostre idioma. Desprès, el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants faria la resta. Com si sortir de 40 anys de camp de concentració on el crit de cada matí era “habla en cristiano” convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.

Es parlava, i es parla, sobre la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs March o d’en Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda” a l’igual que feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a l’extrem de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una seriositat i un convenciment que si només hi apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.

Així, no fa pas tant de temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir en “El Periódico” el següent titular d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “una autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si “una autoritat” com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?

Tanmateix, no voldria que es malinterpretesin les meves paraules tot pensant que el que estic dient es que hem d’amagar l’actual situació. Ni molt menys. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós apuntant les solucions i un altre és cantar-li les absoltes al teu idioma. La veritat es que hem arribat a una situació en que parlar sobre el català és parlar gairebé sempre sobre l’agonia d’un idioma, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir amos de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic que ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.

Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodé o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo de forma respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hagués calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu: “Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res”. D’aquesta forma tindríem encara més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per Catalunya?

Sé prefectament que no. Que malgrat la situació sigui difícil i que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen «la normalització de la llengua». També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens fallat pràcticament tot quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.

Ben mirat, això del bilingüisme és el mateix (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Han fallat l’un i l’altre perquè tots dos són una pura falòrnia. I de la mateixa forma que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè tant espanyols com francesos no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de al submissió.

És per això que erren el camí aquells dels nostres que preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta a “El Periòdico” (2004): “El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu”. Això vol dir, encara que no ho digui en Solà, mentalitzar-se i assumir que només la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui la única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle XXI.

La plenitud de la nostra llengua vindrà de la mà de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua en Jesús i pràcticament oblidada fins a primers del segle XX, va venir de la mà de l’Estat d’Israel. En el seu cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, en Eliécer Ben Yehudá, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental “Diccionari complert d’hebreu antic i modern” compost de 17 volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre dura i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Cosa que li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia a en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li vav fer jurar que mai més li cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els volien anihilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir: “Abans de Ben Yehudá els jueus podien parlar hebreu. Desprès d’ell, ho van fer”.

Aquest personatge va sentar les bases perquè 25 anys desprès de la seva mort el nou estat d’Israel proclamés com a llengua oficial l’hebreu i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va Ben Yehudá ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostres Verdaguer o els nostres Fabra. Tenim doncs els fonaments, però a diferència dels israelians no tenim al capdavant dels país els Ben Gurion que tinguin l’ambició de proclamar l’Estat català.

Us puc assegurar que podem estar segurs que quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter als quals els mogui un ferm patriotisme i no pas les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que les de qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que naturalment només faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites; i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.

Alguns dels punts que exemplificarien aquests drets i deures lingüístics seran:

• Referent a l’administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
• Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
• Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic es farà en català.
• Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria i restauració haurà de redactor els menus, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol alter imprés o informació pública en català.
• Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
• Referent a l’obtenció de la residència catalana serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.

Aquests són només alguns dels exemples dels continguts del que haurà de ser la legislació lingüística del futur Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació inmediata de les sancions que recollirà també la pròpia legislació.

Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens cal, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no els anem a cercar entre les èlits dels partits actuals. Allà no hi trobarem la sava purificadora. Cerquem-lo entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del burócrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.

Des de Catalunya Acció apostem per tot aixó perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu, i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins assolir el trionf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeix la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… I
HO FAREM!

Coneixem l’autèntic significat del mot estratègia? Possiblement un dels nostres errors comença per no tenir plena noció del seu sentit. Etimològicament, « estratègia » deriva dels mots grecs « stratos » (exèrcit) i « agein » (conductor, guia). Es tracta doncs d’un concepte vinculat des del seus origens al camp militar. Tot i que hem de dir que no és fins a principis del s.XIX que es comença a parlar-ne obertament. Sobretot a partir de la publicació del llibre “De la guerra” del general prusià Karl Von Clausewitz que va combatre en totes les campanyes contra Napoleó. Podem dir, en certa forma, que aquest personatge va donar cos teòric al geni militar de l’emperador francés. Malgrat que molts vulguin desacreditar-lo per ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de forma nefasta, el cert és que les principals idees recollides en “De la guerra” són de lectura obligatòria avui en les més prestigioses acadèmies militars i escoles de negocis o màrketing. De fet ell va ser qui primer va parlar dels termes “tàctica » i «logística » lligats a l'estratègia. La primera, deia Von Clausewitz, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. I la logística faria referència a a calcular i preparar tot el que es precisa en la vida, el moviment i les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficàcia en cada operació. Com podem veure estem parlant de coses que amb el pas del temps avui ja formen part del nostre present econòmic o empresarial. Així doncs, el que podem anomenar com el creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix així: “L'estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forçes militars en el combat”. Imaginem que ho feia d’aquesta forma donat que massa sovint es confón una cosa amb l’altra. Per desgràcia, si fem cas de la definició d’aquest general prusià, haurem de convenir que l'estratègia seguida per l’anomenat nacionalisme o independentisme parlamentari de casa nostra en els darrers anys no és que hagi estat encertada o no, el problema és que el que s’ha fet és una “no” estratègia. El nostre drama és que s’ha refusat per sistema l’enfrontament, que és l’esència mateixa del propi mot del qual aquí parlem. En lloc de combatre l’enemic s’ha intentat contemporitzar amb ell. Ho ha fet CiU amb la seva malaltissa obsessió d’encaix a Espanya i ho ha repetit ERC amb la seva imaginària aliança amb les esquerres espanyoles. Així, és clar, no és pot guanyar mai cap batalla. Volien jugar a ser mariscals de camp i no han passat de “cabo furriel”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció