Ara fa pocs dies llegia una frase del pare de la independència cubana, Josep Martí, que va dedicar als seus primers seguidors quan aquests manifestaven impaciència per a assolir la llibertat: “Abans que formar pobles cal fer homes”. Tot i ser escrites fa bastant més de cent anys avui són encara d’una vigència absoluta. Almenys a Catalunya caldria repetirles dia sí i dia també, a veure si alguns deixen de recollir signatures i passen a reclutar homes i dones capaços d’encarar-se amb els que ens colonitzen i capaços de denunciar als seus còmplices que tenim a casa. També serviria per a entendre que els pobles s’alliberen gràcies a les accions i a la ferma determinació dels seus dirigents i no pas pidolant lleis noves a l’ocupant. És la diferència entre l’esclau que es rebel·la i l’esclau que encara pensa en la commiseració de l’amo. Però si parlem avui de dirigents polítics del país hem de girar la vista cap al Parlament de Catalunya. Allà és el lloc on estan asseguts els homes i les dones que alguns pensen seran els artífexs del nostre trencament amb l’actual situació colonial. La veritat és quan sento dir que les actuacions de l’anomenada “societat civil” faran canviar el rumb de la política contemporitzadora amb Espanya que impera en aquell hemicicle, no puc menys que pensar en les grans dosis de bona fe de molts independentistes. El darrer exemple el tenim en la sessió parlamentària d’aquesta mateixa setmana on no s’ha pogut debatre la moció que havia de donar suport al nou estat de Kosovo perquè faltaven uns diputats que s’havien adormit o eren al bar o vés a saber què… Ho resumia molt bé el periodista Carles Valls de Nació Digital quan deia que tot plegat “hagi quedat en un joc de fet i amagar, propi dels territoris degradats pel colonialisme estranger, penós, reprovable, indigne de la nostra nació.” No hi pot haver una millor descripció sobre el fer d’uns individus que han convertit la Cambra catalana en la màxima expressió de vergonya col·lectiva. Algú pot pensar que seran ells els que proclamin l’estat català? Amb tot, aquest procedir de baixa estofa no només envileix l’actual política catalana. Hipoteca també el nostre futur. Les conseqüències van més enllà i fan que qualsevol català que tingui un afany nacional i polític regenerador sigui mirat en ocasions amb certa desconfiança. De fet és una política de terrra cremada perquè desprès d’ells no pugui quedar absolutament res. Cap ideal, cap dignitat, cap prestigi. Els que vinguin més tard, que siguin sospitosos d’entrada i que recuperin, si poden, la credibilitat de la cosa pública per fer alguna cosa. Però malgrat el desori i els recels que ens envaeixen, el nostre poble encara pareix patriotes disposats a redreçar una situació que molts consideren perduda. Simplement perquè Catalunya és molt més que les misèries, claudicacions i traïdories de 135 diputats. Com a mínim, que aquesta pobresa parlamentària actual ens serveixi per a veure quins no seran mai els artífexs de la independència de Catalunya. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 06.03.08)

Abans de res voldria fer una recomanació als barcelonins: aneu al Fòrum! Acosteu-vos-hi, feu un tomb pels seus voltants i llavors veureu com la megalomania de pissarrí de l'Ajuntament es rebenta els nostres diners amb total impunitat. M’explicaré. En aquests moments, totes aquelles instal·lacions que van servir per a donar forma a l’estafa que en Joan Clos ens va fer als barcelonins estan en una situació de deixadesa que es reflecteix sobretot en l'Edifici Fòrum. Vidres bruts, diverses portes tancades amb una simple cadena i candau o el terra exterior ple de forats. Tot plegat una imatge tant atrotinada com aquells que el van apadrinar en el seu dia. De fet, tot el conjunt que l'envolta només serveix perquè s’hi passegin quatre jubilats del barri i perquè l’alcalde i els seus amics puguin fer una publicitat que ningú es mira. Així, ara, allà s’hi troba l’exposició anomenada “Barcelona Sensacions” la qual vaig anar a veure el passat diumenge al matí. D’entrada us diré que només vaig coincidir amb quatre visitants (dos japonesos i una jove parella catalana amb un nadó que imagino aprofitaven l’edifici central del Fòrum per a descansar o canviar el bolquer del seu fill). No era pas una hora intempestiva però allò era un desert humà i conceptual. El primer que hom es troba és un gran mapa del món amb totes les ciutats que porten el nom de Barcelona. Que si a Equador, que si a França, que si als EE.UU…, totes elles eren ubicades dins el seus respectius països a excepció d’una. Sabeu quina? Sí, la capital de Catalunya és presentada de tal manera que podria estar situada a l’Amèrica del sud o al Pakistan. Els socialistes fan amb Barcelona exactament igual que els franquistes: no destacar mai la seva capitalitat catalana. Al màxim que arriben és al “ciudad de ferias y congresos” de l’època d’en Porcioles però ara en versió “multicultural”. D’aquí que en aquesta exposició Barcelona sigui batejada com a “ciutat mestissa”. El seu afany per desdibuixar el Cap i Casal arriba fins i tot a l’extrem d’amagar l’obra de qui avui dóna la màxima projecció internacional a la nostra capital. Em refereixo naturalment a Antoni Gaudí. Del seu nom ni rastre i tampoc de les seves construccions, a excepció d’alguna silueta mig amagada de la façana del naixement de la Sagrada Família. Com si Barcelona la coneguessin a Nova York pel barri del Raval en lloc de per l’obra gaudiniana. Amb tot, la vilesa del dirigents municipals no té aturador quan es tracta de voler reduir els catalans de Barcelona a una simple minoria. Ho tergiversen fins a tal punt que, textualment, podem llegir en un plafó el següent: “Els diccionaris locals encara no han tingut temps d’incorporar paraules com henna, ache, kebab, bubú o mole. Termes que, tanmateix, ja formen part de la vida quotidiana.” No m’estranya que aquells dos japonesos amb els quals vaig coincidir fessin cara de no entendre res. Afortunadament, els barcelonins saben el pa que s’hi dona en les manifestacions de propaganda totalitària del consistori de la ciutat i opten per ignorar les pallassades en forma d’exposició. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital - 18.02.08)

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla? Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convènçer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues! Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten? Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 11.01.08)

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos? Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals. Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més de 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets? Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sobre els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida. Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt - 06.01.08)

El discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara, en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista. Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li “estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament, “extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.” De fet, no s’ha bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim. Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció