Article publicat a El Punt el 27 de setembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/308175-una-vaga-espanyola.html

Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...

La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.

Article publicat a Nació digital el 15 de setembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/940/oportunitat/perduda

El món independentista està remogut. Tot són notícies, rumors, trencaments, adhesions, primàries, crides a la unitat, declaracions… Vist des de dins produeix un cert sentiment de frustració donat que pot semblar que, passi el que passi, sempre som el poble de “tants caps tants barrets”.

Entenc que pensin així molts compatriotes. Ara bé, sempre cal tenir de la política una visió més enllà de la d’un dia d’eleccions. No tot s’acabarà el dia 28 de novembre, malgrat que teníem una gran oportunitat per tal de bastir una gran coalició o candidatura unitària que recollís bona part del clima col•lectiu que s’ha anat gestant en els darrers mesos a favor de la creació d’un Estat català.

Però les misèries de poble colonitzat no desapareixen de la nit al dia i la perversió del sistema espanyol de llistes tancades ha acabat de fer la feina. Regeneració, meritocràcia, excel•lència,… eren (i són encara) algunes de les paraules que han acompanyat el mot “independència” quan les noves i flamants grans alternatives s’han presentat davant l’opinió pública.

Possiblement les seves intencions passaven per fer efectiu aquests ideals, però el cert és que finalment han ensopegat amb la mateixa pedra que sempre ho fan els partits tradicionals: la confecció de les llistes. I és aquí on s’han deixat de banda les bones i regeneradores intencions que pregonaven per acabar barallats per posar a la llista a qui l’únic mèrit que acumula és ser dels “teus” o dels “meus”. Totes les altres qualitats no han servit per res, exactament com fan aquells als qui critiquem.

Amb tot, l’ideal de la independència de Catalunya, que tants patiments i sacrificis acumula al llarg de la seva història, està per damunt d’aquestes petiteses. Segurament seran necessàries aquestes eleccions per destriar el gra de la palla i per saber, d’una vegada per totes, que trencar amb Espanya no és cap frivolitat. Els artífexs de la independència hauran d’acumular més mèrits que simplement haver-se posicionat bé a l’hora de sortir la foto.