Santiago Espot

Fins quan, CiU ?

2011-10-04T21:08:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 4 d’octubre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2364/fins/quan/ciu

Escric aquest article pocs dies després de finalitzar el debat de política general al Parlament de Catalunya. Penso en el discurs inicial del president Mas i no tinc més remei que dir que el to va ser burocràtic, fred i desapassionat. Sense cap marge per als sentiments o la il·lusió col·lectiva. Sentint com cantava les xifres de les finances catalanes, víctimes del robatori que practica Espanya amb nosaltres, et venien ganes d’exiliar-te a Dinamarca o Costa Rica. Poques hores abans de la seva intervenció la Generalitat anunciava que no hi havia ni un sol euro per mantenir les places concertades de les residències d’avis, encara que després han rectificat tot donant una imatge de desori comptable que fa que ho veiem tot més negre del que ens pintava. Tanmateix, mentre se celebrava el debat saltava la notícia que els dos estats entre els quals està mutilada Catalunya van decidir aparcar l’anomenat corredor mediterrani. Tot són desgràcies a casa del pobre.

De les paraules del cap de l’executiu català només es desprenen planys i crides pusil·lànimes a una resistència col·lectiva que no sabem on ens portarà. L’espoli fiscal planava per damunt del seu discurs com un corb disposat a continuar la seva rapinya, però no té coratge ni per anomenar-lo. És més, ara per mirar de no ferir vés a saber quines susceptibilitats l’anomena “drenatge fiscal”. Ben mirat, fa la impressió que sap que se li ve al damunt tot un tsunami de protestes populars amb motiu de les retallades que li farà ingovernable la legislatura, i no sap com aturar-lo sense anomenar la paraula maleïda dels caps convergents: “independència”.

Els agradi o no, en bona part de la nostra gent va prenent cos la idea que si estem arruïnats és pel que ens roba Espanya. Possiblement encara no és una cosa totalment generalitzada, però els fets que s’esdevindran acompanyats de la persistència parlamentària de diputats com els de Solidaritat Catalana avançaran la feina. El president i els seus, mentrestant, xerren i xerren sobre aquesta cosa inescrutable de la transició nacional cap al dret a decidir mentre ni s’atreveixen a impedir que ens multin per portar el “CAT” a les matrícules. I pensar que hi ha qui creu que aquests seran els que promouran la independència de Catalunya! Santa innocència!

La cruïlla on ens han encabit col·lectivament és ben simple: continuar vivint arruïnats per una Espanya rònega, tronada i mafiosa o bé llegar als nostres fills una Catalunya pròspera en la qual ells siguin homes i dones lliures. La tria no sembla difícil malgrat que des del govern actual català es digui que la llibertat de Catalunya divideix i no genera consens. El que sí pot fracturar Catalunya socialment són les nefastes conseqüències del lladronici espanyol del qual en som víctimes els catalans. Fins quan, CiU? Fins quan la vostra por serà la raó de la nostra misèria?

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Darrera la sentència

2011-09-22T21:12:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 22 de setembre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2307/darrere/sentencia

Si per alguna cosa ha servit la sentència sobre la immersió lingüística és per obrir els ulls a molts catalans. Quan ho han fet s’han trobat amb l’intent clar i barroer de fer desaparèixer la nostra llengua. “Per què?”, alguns encara es pregunten.

Per aclarir les coses cal dir-los-hi que la famosa sentència és nomes un pas més en la continuada estratègia de reduir el nostre idioma a un simple “patois” des de fa molt de temps. Desprès de gairebé tres-cents anys de procés de substitució lingüística, els espanyols han arribat a aconseguir que tots els catalans entenguem i parlem el seu idioma. Però no contents amb això ara pensen que si tots nosaltres dominem l’espanyol, perquè dimonis hem de continuar també parlant i escrivint en una altra llengua? És allò d’aquell acudit que circulava fa uns anys on un espanyol deia que “podiendo llamarle queso porquè los franceses le llaman fromage?” Pensen que el món conspira contra ells donat que existeixen altres llengües diferents a la seva. Conclusió: cal acabar definitivament amb aquesta nosa del català.

Per fer efectiu el seu objectiu calia atacar l´únic lloc on l'estatus de la nostra llengua conserva una certa normalitat com ho és l’escola del país. No han estalviat cap mitjà i la ofensiva ha estat per terra, mar i aire. Diaris, televisions, ràdios, partits polítics estatals (PP) i “regionales” (C’s), tribunals i fins i tot associacions que ells en diuen cíviques i de convivència presidides per desequilibrats que al capdavall han esdevingut els artífexs de la famosa sentència espanyola. Amb tot, calia fer-ho amb la disfressa de la democràcia i la defensa dels drets individuals per adaptar al segle XXI el llegendari “habla en cristiano”.

Mentre els catalans generalment estem a la inòpia quan es tracta d’analitzar a aquell que vol fer-nos desaparèixer, ells, els espanyols, se les pensen totes per tal de poder executar amb èxit el seus plans contra nosaltres. Fixeu-vos que el que volen imposar-nos no són pas dues línies educatives en cada llengua. Si així fos, sempre quedaria un sector notabilíssim dels nostres infants que seria format exclusivament en l’idioma del país i en el qual no només hi haurien els Puig o els Rosselló. Serien majoria els Gómez o Garcia. Per tant, la cosa no ha d’anar per aquí perquè es crearien dues comunitats lingüístiques i no podrien assolir el seu objectiu genocida. Cerquen la substitució lingüística total, i res millor que posar ambdós idiomes a la mateixa alçada en matèria educativa. D’aquesta forma, i gràcies a l'aclaparadora presència de l’espanyol en tot allò que envolta la vida dels infants fora de l’escola o la llar (videos, jocs, revistes, televisions, espectacles…), la llengua de Calderón de la Barca va guanyant terreny fins a fer prescindible el català. Perquè, és clar, si amb un sol idioma ja ho fas tot des de petit, quin sentit té mantenir-ne una altre?

Estic convençut que desprès de les eleccions espanyoles faran mans i mànigues per fer efectiva la sentència i el govern de CiU tindrà a les seves mans el futur de la pervivència de la nostra llengua. Què faran? Claudicaran o desacataran? Els recordo que molts dels nostres connacionals en un passat no massa llunyà van haver de patir presó per ensenyar català a la nostra canalla. Com també els recordo que han estat elegits per defensar els drets d’aquest poble. Si no estan disposats a fer-ho que ho diguin aviat perquè aquí ens hi juguem l’ànima i la supervivència d’una nació. D’altres tenim molt clar que ara és l’hora d’atacar.

Santigo Espot
President de Catalunya Acció

Els caníbals del PP

2011-09-02T21:14:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 2 de setembre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2217/canibals

Llegeixo en aquest mateix diari fa pocs dies que l’actual alcalde del PP de A Coruña, Carlos Negreira, permetrà tranquilament que el general franquista Millán Astray continui essent fill predilecte d’aquella ciutat gallega. El mateix Negreira, el passat 22 de gener de 2010, quan llavors era a l’oposició del consistori corunyés, va protestar per la retirada de l’estàtua d’aquest militar espanyol tot dient que Millán Astray “habia estado un coruñés de pro”. Però qui era aquest personatge a qui veneren els membres del PP i que ha passat a la posteritat per encunyar expressions com “Viva la Muerte!” i “Muera la inteligencia!”?

Per descriure el sadisme d’aquest referent històric del partit de Mariano Rajoy i d’Alicia Sanchez Camacho val la pena reproduïr les paraules de Paul Preston en el seu llibre “Las tres Españas del 36” (1998) quan explica com actuava Millán Astray en terres marroquines allà pels anys vint: “Pese a la feroz disciplina impuesta en otros aspectos, Millán y Franco no ponían límites a las atrocidades cometidas en las aldeas moras; los legionarios decapitaban a los prisioneros y exhibían sus cabezas cortadas; a la duquesa de la Victoria, filántropa que organizó a un grupo de enfermeras, le dieron la bienvenida con un cesto de rosas en medio del cual había dos cabezas moras. Cuando el dictador Primo de Rivera fue a Marruecos en 1926, se quedó horrorizado al ver que un batallón de la Legión aguardaba la inspección con cabezas moras clavadas en las bayonetas”. Com n’havia de ser de salvatge aquest model dels populars que fins i tot un criminal com Primo de Rivera quedava aterrat per les pràctiques del “coruñés de pro”!

Amb Franco compartia també la mateixa devoció malaltissa per Hitler i el nazisme, i com a cap de premsa i propaganda del nou règim feixista es va dedicar a lloar els crims del III Reich. Tot i que ja va començar a fer-ho abans, tal i com podem llegir una altra vegada en el llibre de Paul Preston abans citat: “El 1 de enero de 1938 proclamó que «no hay más que un camino de salvación: el del despertar de los grandes pueblos en donde se yerguen sus Caudillos, los grandes Caudillos de la hora presente de la vida de la Humanidad: Mussolini, Hitler, Hiro-Hito, Oliveira Salazar, Francisco Franco Bahamonde".

Doncs bé, aquestes només són dos dels apunts històrics que ens descriuen la personalitat d’aquest psicòpata glorificat pel partit polític que governarà l’Estat espanyol d’aquí a pocs mesos i amb el que va de braçet el govern català de CiU. El PP és un partit que es mou entre el gust macabre pel canibalisme i el cretinisme polític. I dic això segon perquè només uns autèntics cretins poden demanar perdó a la opinió pública pel fet que dos dels seus regidors hagin saludat l’alcalde donostiarra de Bildu elegit democráticamente, mentre li mantenen tots els honors a un monstre sanguinari com Millán Astray creador, a més a més, d’una institució de retardats mentals com és l’anomenada “Legión Española”.
Els catalans hem de ser assenyats i pensar que el millor que podem fer és allunyar-nos d’aquesta pestilència que tornarà a governar Espanya i integrar-nos directamente a Europa com un Estat independent. I si hi ha cap català que vulgui pactar amb aquesta colla de degenerats i dements haurem d’analitzar el seu cas no ja des d’un punt de vista polític, sinó des d’un prisma purament psiquiàtric. Marxem abans que la resta del món ens inclogui dins aquesta colla de tarats.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Saber llegir políticament

2011-08-24T21:10:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 24 d’agost del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2188/saber/llegir/politicament

Una de les condicions més preuades en qualsevol polític és "saber llegir" el clima polític que es respira. Fer-ho equival a preveure cap a on poden anar els esdeveniments futurs i requereix, abans de res, un profund coneixement de l'ànim col·lectiu de la teva gent. Però quan dic "la teva gent" no em refereixo als companys de partit. Aquests ja sabem prou bé com pensen. No té cap mèrit discernir el pensament dels que comparteixen les teves mateixes sigles. Si hom creu que les executives dels partits són el reflex del sentir popular està cavant la seva tomba política.

Arribar a saber llegir políticament una situació social necessita de moltes hores de carrer i al marge del seguici del partit. Cal saber escoltar al poble. Des d'aquell petit empresari al qui les vendes han baixat a la meitat fins a l'autònom que fa més hores que un rellotge per poder mantenir la seva família. Són ells els qui marquen el pols del país. Volen la independència? Senten el país? Saben que ser espanyols és un negoci ruïnós? Bona part d'ells, sí. Ara bé, la pregunta és: i per què no voten majoritàriament una formació netament defensora d'un Estat català independent?

Estic absolutament convençut que la resposta és que, ara per ara, les sigles independentistes no generem prou confiança en l'electorat com per reflectir en el Parlament de Catalunya l'independentisme anomenat sociològic. Possiblement hi ha més d’un motiu però, per sobre de tots, destacaria la divisió entre les diverses formacions com la base sobre la qual es sustenta aquest clima de mirar de cua d'ull gran part de l'oferta secessionista.

L'electorat no entén que existeixi una mateix producte electoral amb marques diferents. Pensa que algú que es incapaç de posar-se d'acord amb d'altri que persegueix el mateix difícilment podrà solucionar problemàtiques molt més complicades com pot ser la construcció d'un Estat català. I més quan en una època de competitivitat en tots els ordres, les aliances, ja siguin empresarials, ja siguin polítiques, es manifesten com a indispensables. Són l'eina per a la supervivència i la manifestació clara d'una visió de futur. Qui no ho sap veure així, perd.

L'independentisme català viu una situació com la que acabo de descriure. Si estiguéssim parlant d'una marca comercial de colònies o de roba interior el màxim que podria passar és el tancament de la companyia fabricant. Però aquí ens hi juguem, ni més ni menys, que el futur de Catalunya. Sabrem llegir el temps polític actual?

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Per a què serveix Madrid

2011-08-04T21:05:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 4 d’agost del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2143/serveix/madrid

“Si utilitzes l’enemic per derrotar l’enemic, seràs poderós en qualsevol lloc on vagis”, deia el llegendari militar xinès Sun Tzu. Aquesta sentència de l’autor del famós llibre “L’art de la guerra” caldria que els independentistes catalans la tinguéssim ben present sempre i tothora. Més que res perquè quan Espanya pugui ser utilitzada no ens agafi despistats com massa sovint ens passa. Quan serà la propera oportunitat que tindrem? Alguns independentistes diuen que unes eleccions espanyoles no van amb nosaltres perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res i des d’allà no es defensen els interessos de Catalunya. Molt bé. Però hem pensat mai a anar contra els interessos d’Espanya i des d’on fer-ho?

Per desgràcia, al Parlament de Catalunya en aquests moments hi ha prou feina per desemmascarar (com fa Solidaritat Catalana només amb tres diputats) les polítiques col·laboracionistes que tenim a casa per, a més a més, perjudicar Espanya. Ara mateix la cambra catalana dóna pel que dóna. Si volem desestabilitzar Espanya, una de les millors tribunes la constitueix, sense cap mena de dubte, les seves pròpies entranyes representades en l’hemicicle del Congrés dels Diputats de Madrid. Allà és on s’ha d’anar a fer una política d’enfrontament i no pas una política de contemporització. Les Corts espanyoles són possiblement ara mateix una de les millor caixes de ressonància de cara a la opinió pública internacional de la causa independentista. Així ho constaten també els patriotes bascos de Bildu i allà hi seran a partir del 20 de novembre.
Portar l’autèntica samarreta de la independència de Catalunya davant els diputats espanyols requereix saber quin partit s’ha de jugar i el profit que se’n pot treure.

Sense cap mena de dubte tenir uns diputats a Madrid amb l’única aspiració d’un estat català independent, i enfrontant-se directament a aquells que volen impedir-ho, farà que molts catalans prenguin consciència d’una vegada per totes del conflicte que viu el nostre poble. Això no es fa ni amb discursos acadèmics ni buscant aliances amb les esquerres o les dretes espanyoles. Madrid serveix per posar damunt la taula el robatori continuat que pateix Catalunya i els intents perpetus per fer desaparèixer la nostra llengua i la nostra cultura. Com també serveix perquè els nostres connacionals vegin que hi ha homes i dones disposats a donar la cara davant mateix de l’enemic per defensar la causa de la llibertat de Catalunya.

D’altra banda, ens dolgui o no, bona part de la població de Catalunya té com a màxim referent polític l’hemicicle madrileny de la Carrera de San Jerónimo. Uns perquè càndidament s’han empastat aquella pel·lícula que és allà “on es defensen els interessos de Catalunya”, i d’altres perquè veuen el Parlament de Catalunya com un parlament de segona divisió. Les coses són així, i els nostres representants, quan van a Madrid, acaben fent històricament el mateix paper que un diputat de Badajoz o bé el d’un ingenu que creu poder modernitzar Espanya. I tots ells, des d’un Cambó fins a un Duran, s’hi troben bé fent el paper de guardià del gueto jueu.

Si els independentistes catalans, siguin del color que siguin, ens creiem de debò que hem iniciat el camí de la construcció de l’estat català, ha arribar l’hora de pensar en Madrid com una eina més per assolir el nostre objectiu. Si estem d’acord que el Congrés espanyol serveix per fer una política d’enfrontament i de xoc, anem-hi a fer valer les nostres possibilitats. Però per acabar fent-nos amiguets dels comunistes o dels conservadors espanyols, com s’ha fet fins ara, millor quedar-se a casa. La greu situació que pateix Catalunya en tots els àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les, Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a d’altres amb puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Ens volen tallar la llengua

2011-07-20T21:03:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 20 de juliol del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2099/volen/tallar/llengua

Ser una colònia comporta nefastes conseqüències: espoliació econòmica, despersonalització nacional, tergiversació barroera de la pròpia història,… Aquestes són algunes de les més destacades. Però viure sotmès al poder d’altri també significa no veure, o no voler veure, les autèntiques intencions d’aquell que t’ha demostrat que vol fer-te desaparèixer com a poble.

Tot això ve a tomb perquè aquestes darreres setmanes hem estat testimonis del serial entre CiU i el PP per aprovar els comptes de la Generalitat. Els d’en Mas ens han volgut vendre el seu rigor i seriositat però, en realitat, el seu pacte amb els populars no fa res més que legitimar i donar ales a Catalunya al partit d’en Rajoy i de l’Aznar. És a dir, queden autoritzades moralment les pràctiques colonitzadores dels populars per fer del català una llengua subsidiària.

Una vegada se’ls han obert les portes, la facció “regional” de la tal Sánchez Camacho fa servir tot el que pot per intentar fer efectiu el genocidi lingüístic. A aquesta “legionaria” no li ve d’un pam quan es tracta de la “lengua del imperio”. Des d’utilitzar públicament el seu propi fill com a víctima del sistema educatiu català fins a fer-se fotos amb la sinistra associació espanyola Convivencia Cívica Catalana. Ni li importa posar una criatura en el focus de la polémica ni tampoc anar de bracet amb qui titlla de xenòfofs als catalans. És el “todo por la patria” posat al dia.

Personalment no em sorprén l’actitud de l’Alicía i els seus. Són els continuadors de l“habla en cristiano” que en lloc d’utilitzar el cop de porra fan servir el cop de “constitución”. No penseu que això significa que s’hagin civilitzat. Simplement és que Europa, i el món en general, ja no toleraria un nou Franco que ells no tindrien cap mania en ressuscitar. Només cal veure com fa quatre dies el PP encara es negava al el Congrés dels Diputats de Madrid a catalogar-lo com a “dictador”. Ben mirat, són els mateixos gossos amb idèntics collars, perquè ni esma no han tingut per canviar-se’ls.

Davant d’aquesta ofensiva per mirar de deixar agònica la llengua catalana, què fa el govern dels anomenats nacionalistes catalans de CiU? S’escandalitza? Censura i combat les pràctiques del populars? En absolut. Es limiten a esperar que s’hagi de ccomplir la sentència del Tribunal Suprem que diu taxativament que l’escolarització dels infants catalans haurà de ser bilingüe. O sigui, el cop de gràcia al nostre idioma a base de fer-lo més prescindible del que encara ho és.

La mala llet i la vilesa que gasta el PP contra el català troba en els convergents una resposta inexistent que fa bo aquell tòpic del català venut i rastrer que diu “el que no són pessetes (ara euros) són punyetes”. Ara bé, si pensen els Rajoy, Aznar o Sánchez Camacho que tots els catalans són com els Duran i companyia van errats de mig a mig. Si volen parlar de llibertats lingüístiques que les vagin a pregonar a Albacete o a Conca perquè a partir d’ara (almenys des de Catalunya Acció) gastarem contra els populars i tots els seus satèl·lits la mateixa mala llet que ells gasten contra la nostra llengua. Que s’ho gravin bé en el seu cervell “rojigualdo”: qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

9 de juliol: prova de força

2011-07-04T21:00:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 9 de juliol del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2033/juliol/prova/forca

Potser algun independentista no acaba de veure clar que el proper 9 de juliol es faci a Barcelona una manifestació amb un únic i explícit lema: “Pel nostre futur: independència!”. Segurament serà per la por al fracàs o serà perquè els darrers resultats electorals no han acompanyat com pensàvem a la majoria de les opcions partidàries d’un estat català. Sigui com sigui el cert és que, desprès de la darrera enquesta del CEO on es demostra que existeix una majoria independentista en el nostre país, poques excuses queden per quedar-se a casa el proper dissabte i encara menys per especular pobrament amb si serem deu o deu mil.

Evidentment que el camí cap a la llibertat ni és ni serà fàcil. És ple de dificultats i farcit de decepcions i, a més a més, les actuacions de molts dels dirigents de les formacions polítiques que defensen una Catalunya independent no han estat a l’alçada que corresponia. Personalment mai he confiat en que ens posessin una catifa vermella per tal d’arribar al nostre objectiu. Però sí que haurem de reconèixer que mai com ara havia estat preparat el nostre poble, tant mental com econòmicament, per assolir un Estat propi. El clima col·lectiu que es respira entre la nostra gent va en aquesta direcció malgrat que el panorama electoral pugui fer pensar el contrari. Capgirar aquesta situació només pot fer-se amb una veritable i sincera unitat electoral independentista. Difícil?
Segurament. Com tot el que envolta un procés de secessió. Però sempre serà més fàcil que aconseguir, com està passant actualment, que a Catalunya el debat sobre la futura independència del país ocupi tots els debats polítics siguin quins siguin els seus protagonistes.

La manifestació del proper 9 de juliol convocada per patriotes sense cap més filiació política que la de la llibertat nacional vol ser un clam a favor d’aquesta tant reclamada unió i la demostració que l’independentisme no afluixa. Aquest dia no serà la commemoració de res, perquè per sortir tots junts al carrer per exigir la llibertat no cal cap data concreta. Faci fred o faci calor no serà mai cap justificació per deixar a l’estacada els seus valents promotors que ni han tingut cap subvenció ni l’ajut de cap gran organització ni persegueixen cap vot en unes eleccions.

Indiscutiblement sempre resulta molt més fàcil mobilitzar-se quan les maquinàries dels grans partits amb l’ajut dels mitjans de comunicació fan sonar el xiulet. Ara, però, no és el cas. Al contrari, haurà de ser la demostració que som capaços d’anar plegats sota l'estendard de l’ideal de la independència sense cap més afany que voler ser amos a casa nostra. Però també pensant que és la nostra obligació deixar a les futures generacions una terra on puguin viure sense les misèries d’una nació vexada i espoliada en tots els ordres. Fem-ho per ells, per nosaltres i pels que ens han precedit en aquesta lluita, i que el 9 de juliol sigui una altra demostració de la força de Catalunya.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Els pactes de Barcelona

2011-05-20T20:56:00.000+02:00

Article publicat a Nació Digital el 20 de maig del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1853/pactes/barcelona

La perversió dels sistema electoral que tenim facilita sovint que el votant es senti estafat. Són massa les ocasions en que el vot de molts ciutadans ha anat a parar a les antípodes del que desitjava quan va dipositar la papereta a la urna. Qui no recorda els vots de CiU per fer president a l’Aznar o els d’ERC per investir un socialista espanyol com en Montilla?

Ara, davant les eleccions del proper 22 de maig a Barcelona, el panorama sembla que es pot tornar a repetir. El resultat molt probablement serà capriciós i obligarà als cinc partits amb representació municipal a fer equilibris de trapezista per mantenir o assolir el poder. Per si de cas, i sense conèixer els resultats definitius, han començat a afanyar-se a mirar de pactar els possibles acords preelectorals. D’una banda, ja fa unes setmanes els caps de l’anomenat tripartit van posar les bases de la seva reedició al consistori capitalí en una trobada a la Brasserie Flo de Barcelona. A l’altre extrem, el candidat de CiU ja s’ha encarregat de manifestar obertament que ell està disposat a pactar amb qualsevol, tot deixant oberta la porta a un altre pacte del Majestic ara però en clau capitalina. Els uns no volen marxar i els altres no pensen esperar més temps per entrar.

Amb tot, uns i altres mantenen la comèdia per negar les seves autèntiques intencions però el llautó els hi veu fins i tot un cec. El passat cap de setmana van fer sortir al segon de la candidatura anomenada Unitat per Barcelona per dir que el PSOE ubicat a Catalunya era indigne d’aquest país i, ni vint-i-quatre hores desprès, el cap de la mateixa candidatura declarava a Catalunya Ràdio que a partir del dia 23 els podia trucar qualsevol per a poder pactar. És el joc dels disbarats posat a l’escena electoral. En realitat, el que passa és que hi ha molta menjadora a mantenir ja sigui dins el consistori, dins el consell comarcal del Barcelonès o dins de la gran estafa al contribuent que representa la rèmora franquista de la Diputació. Qui s’ho deixaria perdre?

Si mirem a l’altra banda veiem una CiU que no recorda cap dels atacs furibunds del PP contra la llengua i la cultura catalana. El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià o la guerra oberta que mantenen contra la política lingüística de la Generalitat són només dos clars exponents del seu odi contra Catalunya. Ho recorda això el candidat convergent quan diu que pot pactar amb qualsevol? “Afarta’m i diguem moro” és la consigna de la coalició d’en Duran i Lleida per tal de tancar el somniat cercle de poder a banda i banda de la Pla. de ST. Jaume que fa trenta anys que se’ls resisteix. Per tot plegat a ningú pot sorprendre que el debat de TV3 amb els cinc candidats de divendres passat tingués un esquifit 5% d’audiència.

Malgrat que un panorama com aquest no convida gaire a que la ciutadania de Barcelona vagi a les urnes el proper diumenge intentaré donar-vos una raó per tal que emeteu el vostre vot. Hi ha una papereta que no promet coses irrealitzables i tracta a l’elector com a un adult i no com a un infant a qui es pot enganyar impunement. Que el seu objectiu és fer de Barcelona la capital d’una Catalunya lliure per acabar així amb les misèries pròpies d’una ciutat espoliada i projectar-la al món amb totes les seves immenses possibilitats. Una Barcelona far de la catalanitat. Però, a més, aquesta papereta està disposada a denunciar totes aquelles pràctiques municipals que han convertit el Cap i Casal de Catalunya en una ciutat bruta, despersonalitzada i on l’amiguisme és la pràctica habitual a l’hora de prendre qualsevol decisió que afecta la vida de la ciutat. Que això és molt difícil? És clar. Però per fer coses fàcils, intranscendents i sense cap compromís ja existeixen tots les altres opcions que ens han portat a la situació actual.

La papereta de la que us parlo és la que porta el nom de Solidaritat Catalana per la Independència i tinc la responsabilitat d’encapçalar-la. La meva determinació es fer efectiu el que us proposo, però sol no puc fer-ho. Abans necessito tenir la vostra confiança el proper diumenge. Gràcies.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Nació Digital entrevista a en Santiago Espot

2011-03-15T10:29:00.001+01:00

Santiago Espot (Barcelona, 1973). Fins diumenge l'impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya. Aquesta setmana s'ha estrenat com alcaldable de la coalició independentista Solidaritat Catalana per la Independència per a la ciutat de Barcelona. La Razón el defineix com "el policia lingüístico que aspira a ser alcalde de Barcelona".
Ha d'arribar al 5% dels vots i esborrar l'ombra de qui volia ser-ho, el fins ara líder de la formació, Joan Laporta. Ho té clar: "Els barcelonins, com els catalans, han de deixar la sensació de ser rellogats", i afirma que "des dels ajuntaments es pot fer política independentista."

- A les eleccions per Parlament, SCI va obtenir un 2,8% dels vots emesos a Barcelona; arribar al llindar del 5%... una tasca difícil no?
Em queden 2,2% (somriu)

- Més enllà de les qüestions aritmètiques...
Més enllà de les xifres considero que aquestes eleccions a l'Ajuntament de Barcelona són en un altre context i tenen una altra dinàmica. Si fem una campanya amb audàcia, intel·ligent i que porti un missatge d'independència i regeneració política a més de donar-li personalitat a Barcelona com a capital del futur Estat català, el 2,2% que ens falta, l'obtindrem.

- Vostè parla de tornar a Barcelona la personalitat. Un cop va ser escollit candidat, vostè afirmava que s'havia de tapar l'escletxa que separa Barcelona de la resta de Catalunya, com si hi hagués una capital i la resta del territori.
Sí, molts recordem les polítiques de Pasqual Maragall que volien fer de Barcelona una ciutat hanseàtica. Una ciutat amb personalitat pròpia i amb polítiques adreçades exclusivament a la ciutat. Això, amb els anys, ha estat negatiu, i aquest divorci s'ha anat mantenint. Aquest divorci entre ciutat i país és no entendre el que és Barcelona. Si no fos per Barcelona, Catalunya no existiria.

- Cap i casal?
Barcelona és qui ha construït i catalitzat la construcció de la nació. Ha fet de frontissa entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, avui dia és un centre d'intercanvi cultural i de comerç, el nucli neuràlgic de l'intercanvi. I per tant si entrem a l'Ajuntament, farem que la ciutat torni a ser cap i casal i punta de llança de la creació de l'Estat català. Com diria Eliseu Climent, si cau Barcelona, s'enfonsa tot. Per això, des de sempre a Barcelona se l'ha volgut anorrear. Des de la Ciutadella la bombardejaven fins les bombes del general Espartero...

- Els temps han canviat.
Ara no ens bombardegen amb pólvora, però sí amb Rodalies amb catenàries de la República, amb campanyes d'odi, i fins i tot, esportives. Ara no ens poden llençar bombes des de Montjuïc, però sí campanyes d'incitació a l'odi contra Barcelona. L'enemic sap que extirpant la catalanitat de Barcelona, Catalunya es dissoldria. Per això cal una presència independentista al consistori, perquè els que hi havia fins ara han fet el paper de la trista figura.

- Vostè té ho molt clar, vostè vol entrar a l'Ajuntament per parlar d'independència no del Bicing.
Us ho puc ben assegurar. No anem a fer política de bicing, anem a ser el corcó de l'independentisme a l'Ajuntament, sense oblidar els problemes quotidians dels barcelonins. Hem de recuperar Barcelona per als barcelonins i aturar el creixement anàrquic del turisme. Miri, abans anava amb el meu pare a la Rambla i ara no hi portaria els meus fills. El barcelonins, com també els catalans, se senten rellogats a casa seva. Vaig a treballar per la independència, no a muntar el bicing.

- Si depengués dels seus vots, Hereu o Trias?
Ni l'un ni l'altre. A més, jo segueixo la consigna de treballar en equip. Nosaltres no donarem suport a qui no accepti la declaració unilateral d'independència. Per tant, no crec en els miracles en política, i em temo que ni Xavier Trias ni Jordi Hereu ho vulguin acceptar.

- Cap a la independència des de l'Ajuntament, doncs.
Nosaltres l'hem de transformar en un focus que irradii catalanitat; hem de desemmascar aquelles polítiques col·laboracionistes que fan que Barcelona tingui recursos de capital de província; i finalment que el consistori serveixi de tribuna per fer sentir la nostra veu en el contenciós amb l'Estat espanyol i el francès. No podem oblidar que la tribuna de l'Ajuntament molt sovint és superior a la força del Parlament, per la força motriu de la nostra capital.

Col·laboracionistes? Pot detallar?
El col·laboracionisme és com el pantone: té graus. Però PSC, CiU i ERC practiquen diferents col·laboracionismes. CiU, per exemple, no ha mostrat cap gest perquè Barcelona sigui capital d'un estat lliure.

- Vostè es consideraria l'únic independentista que hi hauria a l'ajuntament si hi entra?
Anem a pams. L'independentisme és com el catolicisme: s'ha de practicar. No val a dir, sóc independentista, però a la pràctica es tradueix a inaugurar la moda dels tripartits, cap enfrontament amb l'Estat espanyol...

-Però des dels ajuntaments es pot fer política independentista?
I tant! Arenys de Munt i la seva consulta n'és el millor exemple recent. Es pot fer molta política independentista des dels ajuntaments, però si la teva preocupació al darrer ple és la depressió de l'elefant del Zoo... En tot cas, jo no dubto que la resta siguin independentistes, mai no donaré carnets...., però sí que puc dir que les seves prioritats són unes altres, no la independència.

- Però la nebulosa de divisió del món independentista, la marxa de Joan Laporta, fins a quin punt pot afectar la reressaga de la seva campanya?
Quan parlem d'unitat, cal pensar en altres processos d'independència, com Irlanda o els exemples dels Balcans. Observant-los t'adones que la divisió dels independentistes és un preludi, una mena de peatge que hem de passar...

- Fins i tot a trets.
Com el cas d'Irlanda, el mateix Michael Collins fou abatut a trets. Nosaltres no hem arribat aquest extrem, gràcies a Déu! Però la divisió és normal: hi ha efervescència, moviments tàctics, diverses visions de l'independentisme... tot això en un moviment residual no té importància, però en una opció política que creix té rellevància. La unitat seria positiva, però la independència no arribarà a mans d'una sola força política. És massa transversal i massa polièdric l'independentisme i el català no és gregari. Aquesta unitat no existirà, Solidaritat haurà de ser el catalitzador en funcions. L'exemple el tenim en l'assoliment d'una moció de la coalició votada per CiU,ERC i ICV-EUiA a favor del pas previ a la independència que és reconèixer el Parlament com a sobirà. Això sí que és unitat.

Gràcies i molta sort.
A vosaltres

Per què Solidaritat Catalana ?

2011-03-14T15:46:00.001+01:00

Article publicat a Nació digital el 14 de març del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1547/solidaritat/catalana

Sempre he estat convençut que el procés d’independència de Catalunya l’havia de catalitzar una nova força política. Enteneu-me: no vull dir que ella sola el protagonitzi. L’independentisme és massa polièdric i tranversal perquè això sigui possible. A més, la gent catalana no té l’esperit gregari que tenen altres pobles com per ballar al mateix temps una sola música. Vegeu sinó com en el Parlament del Principat hi conviuen ara mateix fins a vuit formacions polítiques després del darrer acte de transfuguisme d’un diputat. I això passa quan, arreu, el parlamentarisme tendeix des de fa ja bastant temps a la concentració del vot en unes poques opcions. Aquest fet no fa més que certificar que el nostre és un país difícil, políticament parlant.

Des de Catalunya Acció, i seguint aquest guió, des de primers del 2009 veníem preconitzant que calia aquesta nova opció política per tal d’activar un autèntic procés de creació d’un estat català independent. Després dels fets que van envoltar l’independentisme amb motiu de les passades eleccions del 28-N, el cert és que una nova força política va sortir-ne guanyadora: Solidaritat Catalana (SI). Amb tot, haurem de reconèixer que massa sovint les expectatives dels actors independentistes nous o emergents que entrat en l’escena pública han estat decebedores gairebé només començar. Qui no recorda el dos tripartits d’ERC o els noms de Colom o Rahola?

Aquest no ha estat el cas de SI qui només amb la Llei de declaració d’independència o la moció de suport a la consulta independentista del proper 10 d’abril ha fet més per trencar amb Espanya que d’altres que diuen ser-ne partidaris i porten anys i panys passejant-se pels passadissos del Palau de la Ciutadella. De fet, aquesta darrera moció ha aconseguit un fet insòlit i determinant perquè el Parlament pugui algun dia proclamar unilateralment l’estat català: la nostra cambra es reconeix a ella mateixa com a seu de la sobirania del poble català.

L’acció parlamentària de Solidaritat ha demostrat doncs que el seu nord i la seva prioritat és el de la declaració d’independència. Ni més ni menys el què venia demanant Catalunya Acció des de la seva creació a primers de l’any 2005. En un escenari com aquest, com calia actuar per part nostra? Fer com una capelleta més i dir que no ens agrada el color dels pantalons o de la corbata dels seus diputats? La famosa “unitat” que hom demana comença per saber valorar els mèrits d’altri. Almenys a nosaltres no ens dol reconèixer la bona feina dels Tena, Bertran, Strubell, Valdero o López Bofill i dels milers d’adherits al projecte de SI, malgrat algunes diferències que haguéssim pogut tenir en el passat. Aquest no és l’independentisme residual, aquest és l’independentisme emergent i… sí, “express”! Perquè aquest servei sempre és el més ràpid, modern i eficient a diferència de la mentalitat funcionarial espanyola caracteritzada pel “vuelva usted mañana” de la qual s’han empeltat molts dels nostres connacionals de tant visitar la carrera de San Jerònimo.

Per tot plegat, la millor manera, des de les files de Catalunya Acció, de fer crèixer i fer més potents les sigles de Solidaritat Catalana és coordinar els esforços d’ambdues organitzacions tot començant per ser-ne jo mateix, desprès de les primàries d’ahir, el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. I puc assegurar, en cas de sortir elegit, que la meva acció política dins el consistori barceloní serà ben clara i sense embuts: fer de la nostra ciutat la punta de llança del procés d’independència de Catalunya. Només d’aquesta manera és com el cap i casal pot començar a adquirir una personalitat i un caràcter de capital del proper estat català.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

La batalla de Barcelona

2011-01-31T15:52:00.000+01:00

Article publicat a Nació digital el 31 de gener del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1370/batalla/barcelona

Que no s’espanti ningú. En absolut estic cridant a agafar les armes pels carrers de Barcelona. Parlo de la importància cabdal que tindrà la batalla electoral del proper mes de maig en el nostre cap i casal amb motiu de les eleccions municipals. Què poden significar?

Quan veiem les notícies que darrerament han envoltat els diversos candidats a l’alcaldia de la capital catalana podem deduir que poca cosa els importa la projecció i el futur de de la ciutat. Tots ells plantegen les eleccions del cap i casal en funció de com desgastar als partits rivals. El proper 22 de maig el redueixen a fer servir el consistori capitalí com un lloc més des de el qual guanyar poder per a major glòria del respectiu partit. Uns fan els possibles per tancar el cercle del poder de la plaça de Sant Jaume i d’altres miren de no perdre la fenomenal menjadora en que han convertit el govern municipal durant els darrers trenta anys.

Portem setmanes de precampanya i encara no hem pogut escoltar cap idea substanciosa sobre quin ha de ser el futur immediat de la nostra ciutat. Només sentim tòpics com “resoldre els problemes de la gent” o “fer una política de proximitat”. Són frases que no comprometen a res, buides de contingut i que tant les podria pronunciar un comunista com un liberal. Tots els candidats, porten anys i panys escalfant poltrona municipal i està per arribar el dia que sàpiguen dibuxar, ni que sigui una mica, una idea de la ciutat. No saben veure que hi ha més enllà d’un bloc de pisos o d’una avinguda i contemplen la ciutat d’una manera asèptica, com ho podrien fer amb Roma o Istambul. Caldria que escoltessin les paraules del gran escriptor txec i amic de l’expresident Vàclav Havel, Ivan Klima, quan diu: “ Una ciutat és com una persona: si no hi entaulem una relació genuïna, no deixa de ser un nom, una forma externa que de seguida se’ns fon a la memòria. Per crear aquesta relació, hem de ser capaços d’observar la ciutat i entendre’n la personalitat particular, el seu “jo”, l’esperit, la identitat, les circumstàncies de la vida i la seva evolució en l’espai i el temps”.

Es demanar molt que entenguin que únicament copsant l’esperit d’una ciutat poden entendre-la i començar així a resoldre els seus problemes? Saben quina mena de ciutat és el nostre cap i casal més enllà del fet que s’ha de tallar un carrer per aquí o traslladar el zoo una mica més enllà? El primer que ha de saber qui vulgui dirigir Barcelona és que avui la nostra és una ciutat amb vocació de capital d’estat però amb recursos de capital de província. No entendre això és acabar fent una política municipal que simplement es limita a administrar (i a malversar en moltes ocasions) un pressupost. Això és el que ha passat fins ara, i Barcelona s’ha acabat convertint a ulls de l’opinió pública internacional en una simple “Spanish city” on poder prendre el sol i anar de festa. Poc més o menys com Torremolinos o Marbella.

Evidentment, no farem de la nit al dia la ciutat comtal la capital d’un estat català independent. Ara bé, les properes eleccions municipals han de servir per començar a finiquitar les politiques municipals de volada gallinàcia que tenen com a màxima aspiració perpetuar-la com a “segunda capital española”. Si ho aconseguim serà llavors quan començarem a imprimir a Barcelona una evolució en l’espai i en el temps (tal i com apuntava Ivan Klima) que finalitzarà amb la seva proclamació com a capital de l’estat català.

La mateixa cançó de sempre

2010-12-31T16:15:00.000+01:00

Article publicat a El Punt el 31 de desembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/351177-la-mateixa-canco-de-sempre.html

Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.

Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.

No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.

Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?

El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaigL'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?

Independència 2014

2010-11-27T15:56:00.000+01:00

Article publicat a Nació digital el 27 de novembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1167/independencia/2014

Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero. Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió, d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat, peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que “no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i “cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres, ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot, ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la llibertat.

Fer política a Madrid

2010-10-08T17:23:00.000+02:00

Article publicat a El Punt el 8 d’octubre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/89119-fer-politica-a-madrid.html

El passat 28 de setembre vaig tenir la satisfacció de presentar el meu llibre Discursos a la Nació a la comunitat catalana de Madrid al centre cultural Blanquerna d'aquella ciutat. Van ser alguns els catalans d'aquí (no pas d'allà) els que, posseïts per un profund provincianisme i un notable complex d'esclau, poc més o menys van declarar: «Però que hi aneu a fer a Madrid?», per després sentenciar: «Ja us estarà bé si us passa alguna cosa!»

Segons aquesta manera de pensar es veu que a la capital espanyola els catalans només hi hem d'anar a fer pedagogia, a pidolar alguna transferència o a fer un cafè amb en Zapatero per negociar uns pressupostos que certifiquen l'espoliació practicada contra Catalunya. Aquests catalans de què parlem creuen que a la villa y corte només es poden fer aquells discursos d'en Miquel Roca que un bon dia van provocar que el llavors cap de la UGT i diputat socialista, Nicolás Redondo, digués al representant català una frase que mereix passar als annals del parlamentarisme espanyol: «Señor Roca, usted pretende hacer en política una cosa imposible: estar bien con todo el mundo.» De fet, el comentari en qüestió retrata l'actitud majoritària dels nostres polítics en aquella ciutat castellana en els darrers trenta anys.

Naturalment, aquesta estratègia ha fet que des de l'Estat espanyol se li hagi perdut tot respecte a Catalunya i vegin l'exigència dels nostres drets com un caprici de milionari. És tan estrepitós el fracàs d'aquesta manera de fer política a Madrid que s'ha acabat per tergiversar la història de tal forma que ara resulta que som nosaltres els totalitaris i insolidaris de la Península Ibèrica. Sembla com si mai no hagués existit un intent de genocidi contra la cultura catalana, que mai no hagin desfilat tropes espanyoles per Barcelona o que no ens hagin afusellat un president en un fet únic en la història recent d'Europa. Tot això deuen ser fantasies nostres i ara som nosaltres els que perseguim castellanoparlants pels carrers de Vic o Mollerussa i ens emportem els diners de «todos los españoles». Heus aquí el balanç de la pedagogia feta al Congrés dels Diputats espanyol. Sempre ha estat així?

Si hem de ser sincers, l'animadversió contra Catalunya ha estat una constant en la història d'Espanya. Des de Francisco de Quevedo, que ens catalogava com a «aborto monstruoso de la política», fins als adjectius clarament racistes que ens ha regalat un home teòricament d'esquerres com Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Sense oblidar un altre personatge liberal i progressista (almenys així l'han volgut fer passar a la història oficial) com era Manuel Azaña, que afirmava en les seves memòries que el millor que es pot fer amb els polítics catalans és «no tratarlos».

En definitiva, no em sembla exagerat dir que, després de contemplar el resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, anar a Madrid a intentar fer que ens entenguin resulta, com a mínim, temerari. En tot cas, aquells catalans que vulguin fer política a la capital espanyola fins al dia de la nostra independència (després seran relacions internacionals) només poden anar-hi a cercar una cosa: respecte.

Entendre això no és cap cosa excepcional. Si no, mireu la figura de Francesc Macià, que després de ser un monàrquic i un hispà convençut, va arribar a la conclusió que el trencament amb Espanya era la solució més assenyada per a Catalunya. Ell no va tenir cap mirament a plantejar a les Corts el contenciós entre nosaltres i ells amb tota claredat. Bona prova del que diem ho constitueixen molts dels seus discursos a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo; en un d'ells, a l'hora de defensar el paper de la llengua catalana deia: «En esta lucha, señores diputados, puede resultar, y esto sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia, y si sucediese, tened en cuenta que la victoria será del que tenga una voluntad más firme y decidida.»

Afirmacions com les de qui després va ser escollit aclaparadorament president de Catalunya són una demostració de no voler anar a Madrid a cercar només la concòrdia o l'estabilitat de l'estat. Són la prova d'una posició ferma i decidida que inspira respecte.

Una vaga espanyola

2010-09-27T17:18:00.000+02:00

Article publicat a El Punt el 27 de setembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/308175-una-vaga-espanyola.html

Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...

La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.

Opòrtunitat perduda

2010-09-15T16:58:00.000+02:00

Article publicat a Nació digital el 15 de setembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/940/oportunitat/perduda

El món independentista està remogut. Tot són notícies, rumors, trencaments, adhesions, primàries, crides a la unitat, declaracions… Vist des de dins produeix un cert sentiment de frustració donat que pot semblar que, passi el que passi, sempre som el poble de “tants caps tants barrets”.

Entenc que pensin així molts compatriotes. Ara bé, sempre cal tenir de la política una visió més enllà de la d’un dia d’eleccions. No tot s’acabarà el dia 28 de novembre, malgrat que teníem una gran oportunitat per tal de bastir una gran coalició o candidatura unitària que recollís bona part del clima col•lectiu que s’ha anat gestant en els darrers mesos a favor de la creació d’un Estat català.

Però les misèries de poble colonitzat no desapareixen de la nit al dia i la perversió del sistema espanyol de llistes tancades ha acabat de fer la feina. Regeneració, meritocràcia, excel•lència,… eren (i són encara) algunes de les paraules que han acompanyat el mot “independència” quan les noves i flamants grans alternatives s’han presentat davant l’opinió pública.

Possiblement les seves intencions passaven per fer efectiu aquests ideals, però el cert és que finalment han ensopegat amb la mateixa pedra que sempre ho fan els partits tradicionals: la confecció de les llistes. I és aquí on s’han deixat de banda les bones i regeneradores intencions que pregonaven per acabar barallats per posar a la llista a qui l’únic mèrit que acumula és ser dels “teus” o dels “meus”. Totes les altres qualitats no han servit per res, exactament com fan aquells als qui critiquem.

Amb tot, l’ideal de la independència de Catalunya, que tants patiments i sacrificis acumula al llarg de la seva història, està per damunt d’aquestes petiteses. Segurament seran necessàries aquestes eleccions per destriar el gra de la palla i per saber, d’una vegada per totes, que trencar amb Espanya no és cap frivolitat. Els artífexs de la independència hauran d’acumular més mèrits que simplement haver-se posicionat bé a l’hora de sortir la foto.

Mai és l'hora?

2010-07-26T10:53:00.004+02:00

Fa uns divuit anys sortia publicat Preludi de la independència. El seu autor era Carles M. Espinalt i la primera frase que podem llegir-hi és aquesta: “Són molts els que voldrien que no se'n pogués escoltar [del preludi] ni una sola nota”. L'autor és refereix a tots aquells que malden per evitar que l'independentisme del nostre poble es concreti de forma clara i efectiva. O dit en altres paraules: aquells que sempre volen que l'eix de la nostra política giri al voltant de quin ha de ser el nostre paper dins aquesta entitat fracassada anomenada Estat espanyol. Però com actuen aquests detractors del preludi de la independència de Catalunya per fer efectiva la seva obsessió? En el primer capítol també podem llegir això: “Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos”. De qui parla l'autor? Qui són aquests pusil·lànimes que emmascaren la seva por amb excuses de mal pagador?

Quan Carles M. Espinalt escrivia aquestes coses eren els dies de les independències de Lituània, Estònia i Letònia, que van fer veure als catalans que res era intocable en matèria de fronteres. Si unes petites nacions aconseguien alliberar-se del domini de la segona potència del món, què impedia a Catalunya fer el mateix respecte a Espanya?, van pensar molts catalans. Aquells eren també els dies de les majories de Jordi Pujol, que, preveient un contagi independentista bàltic dins de casa nostra, es va afanyar a manifestar que “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. Una forma més d'avortar un preludi de la independència de Catalunya i de passada rentar el rostre de qui et roba, t'insulta i et vol fer desaparèixer.

Passen els anys i canvien les cares i els governs, però els contraris del preludi continuen fent la feina. Sembla com si es passessin la torxa de generació en generació. Ara els catalans no hem hagut d'anar a mirar al nord d'Europa per veure factible la creació d'un Estat català en un termini de temps relativament curt. Només ens ha calgut seguir l'exemple de la coratjosa vila d'Arenys de Munt per creure en les nostres possibilitats i entonar en tota regla el més sonor preludi de la independència de Catalunya. Estem escoltant-lo durant molts mesos amb tota la força que li dóna la veu de centenars de milers de catalans que amb un “sí” contundent han omplert les urnes de les nombroses consultes que s'han celebrat en pobles i ciutats del Principat. “Ara sí!”, “Això està a tocar!”, “Res pot aturar-nos!”... són les frases més habituals que hom ha pogut sentir tot aquest temps. És més, aquest crescendo va esclatar definitivament el 10 de juliol passat amb la més gran manifestació independentista que mai hauríem pogut somniar. Davant de tot plegat, com es poden apagar aquestes veus catalanes plenes de valentia i il·lusió?

El fills polítics d'en Pujol ho han tornat a intentar utilitzant el mateix to de fals paternalisme que gastava el seu pare quan volia treure'ns del cap l'exemple de les exrepúbliques soviètiques. Ara la frase ha estat que “no estem prou madurs per fer un plebiscit d'independència”, i ho han posat en pràctica tot avortant la remota possibilitat de convocar un referèndum per la independència de Catalunya. Els mateixos que pocs dies abans admetien a tràmit la iniciativa popular (IP) per organitzar un referèndum basant-se en la llei de consultes, ara s'han fet enrere. Què ha passat? Aquesta proposició es va iniciar com a simple especulació electoral tot pensant a recollir vots partidaris de trencar amb l'Estat espanyol. El problema, però, ha estat que, després de la manifestació de Barcelona, ara resulta que han descobert que aquests vots poden ser majoria i significarien tenir el mandat de la ciutadania d'encetar un procés de secessió. I això és un problema gros per a algú que no sap veure Catalunya més enllà d'una trista condició de “comunitat autònoma” espanyola i mai creu arribada l'hora de l'Estat català. L'estabilitat espanyola sempre és la primera cosa per resoldre i la llibertat de Catalunya queda eternament en un segon o tercer pla. Quan arriben les eleccions es posen la màscara d'en Macià per amagar el seu autèntic rostre d'en Cambó. Sempre són els que volen avortar, sigui com sigui, el preludi de la independència de Catalunya.

Article publicat a El Punt (22.07.10)

Força Catalunya i jo

2010-05-14T12:59:00.002+02:00

El títol no és cap acte de personalisme. Simplement és voler explicar el perquè de la meva relació amb el que segurament serà un nou actor polític d'aquest país. O dit d'una altra forma: les raons per les quals vinculo la meva acció política a un projecte del qual en sóc un dels promotors. Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l'afany i la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral independentista on la contemporització amb l'Estat espanyol i els seus satèl·lits catalans sigui inexistent. Ara és el moment de fer-ho i estic segur que reeixirem.

És habitual sentir, davant la possibilitat de crear un nou partit polític, que les possibilitats d'èxit són remotes o gairebé impossibles. Afirmar això és reconèixer el gran poder de la partitocràcia imperant, i és comprensible. Realment quan hom veu la presència abassegadora dels partits parlamentaris en els principals mitjans de comunicació és normal pensar que partir de zero i fer-los la competència resulta molt difícil. Tot ho reduïm als minuts que puguem tenir en la petita pantalla. Sembla com si la dictadura dels grans mitjans de comunicació fos imbatible. El talent i l'audàcia sense una gran cobertura informativa creiem que són estèrils. No seré jo tan ingenu per negar la importància d'una certa presència continuada en els mitjans de comunicació per tal de tenir possibilitats en una lluita electoral. Ara bé, fer-ne només la lectura on s'ignora l'estat d'ànim col·lectiu de l'electorat resulta poc consistent. Coneixem el que pensa gran part de la gent? Com arribar a saber-ho?

Ja fa uns quants anys que la demoscòpia és el centre de tota estratègia dels partits polítics amb representació parlamentària. S'ha renunciat definitivament a voler convèncer sobre una idea (sigui la que sigui) per fer simplement un discurs que s'adapti a l'opinió més generalitzada. Tothom només toca la partitura de les enquestes atès que ningú no es creu capaç de canviar un estat d'ànim col·lectiu. Allò que importa no és el que puguem creure que li convé al poble, el que val és el que més s'acosta al que diuen les enquestes. Quan tot es redueix al tacticisme dels tants per cent els discursos s'empobreixen i el poble s'allunya dels seus dirigents per molt que aquests pensin que saben el que volem. Creuen que coneixen els pensaments de l'electorat, i l'abstenció és majoritària. O les enquestes s'equivoquen o els polítics no saben dir allò que vol la gent.

Puc afirmar rotundament que Força Catalunya no el mourà només la demoscòpia. Què el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) diu que encara no som prou els partidaris de la independència? «Qui no persevera, no va», afirmava Ramon Llull. Ens aplicarem la recepta del savi mallorquí i no defallirem fins a guanyar-nos la voluntat majoritària dels catalans. El nostre esforç serà per fer veure als fills de Catalunya que sense ser amos del nostre propi destí res de profit no podem esperar. Que hem de denunciar obertament aquells de casa que fan una política de contemporització amb Espanya i això ens farà antipàtics? Sabem prou bé que només amb el voler quedar bé amb tothom mai cap poble no s'ha alliberat. Com tampoc no ignorem que els pobles ocupats ho continuen essent perquè molts dels seus autòctons són còmplices de les polítiques que ho fan possible. Que caldrà plantar cara obertament i durament al poder espanyol i francès? Ho farem amb les armes de la dialèctica, el coratge i la intel·ligència. És més, el nostre discurs i la nostra actitud han de denotar una fermesa que faci que ens respectin els enemics de Catalunya.

El missatge de Força Catalunya no serà complicat d'entendre i parlarà clar, entre altres coses perquè no hem tingut cap lligam amb la política oficial de després del franquisme. Ni hem trepitjat cap despatx oficial, ni hem estat en cap govern. Que ens diran que només amb un missatge independentista hom no pot convèncer els catalans? No hi ha millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat. De fet, a Catalunya, tota política que no sigui obertament independentista sempre acaba esdevenint reaccionària. És per això que tenim l'obligació de fer de Força Catalunya l'eina de tots aquells catalans que no estan disposats a allargar més temps l'inici del procés de la creació de l'Estat català. L'èxit dependrà de tots aquells que estem disposats a fer-ho. Dels que ja hi som i dels que hi vindreu.

Article publicat a El Punt (13.05.10)

Tapar-se les vergonyes

2010-03-30T10:26:00.004+02:00

En un moment de crisi galopant com el que ara travessem, les notícies econòmiques proliferen en tots els mitjans a velocitat supersònica i gairebé no tenim temps de destriar el gra de la palla. Com, a més a més, la gran majoria de la població desconeix els recargolats mecanismes sobre els quals es basen els experts a l'hora de pontificar, és fàcil que ens puguin donar gat per llebre. De fet, costa entendre com és possible que si els números són els mateixos per a tothom, els d'un partit els llegeixin exactament a l'inrevés que els de l'altre partit. Dos i dos són quatre siguis de dretes o siguis d'esquerres, pensa la gent.

Dins aquest garbuix de xifres i tants per cent que la gent de peu ni entén ni pot entendre, s'agraeixen les paraules clares que li vaig escoltar fa unes setmanes a l'economista i professor de la Universitat de Barcelona Gonzalo Bernardos, en el decurs del programa d'en Carlos Fuentes Catalunya opina, del Canal Català. Poc més o menys, en Bernardos venia a dir que per començar a solucionar l'actual situació calia afrontar l'autèntica realitat del sistema bancari espanyol que havia tancat l'aixeta del crèdit, amb la qual cosa ens arrossega a tots cap a un cul-de-sac. I per què s'ha arribat a aquest extrem?, cal preguntar-nos. En una sola frase ho resumeix perfectament aquest acadèmic quan afirma que l'any 2007 hi havia bancs que tenien el 85% dels seus crèdits concedits al món immobiliari. Després ha vingut la gran patacada d'aquest sector i, en conseqüència, fa poques setmanes el president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Javier Gómez Navarro, deia que les promotores immobiliàries deuen a la banca un total de 350.000 milions d'euros dels quals la meitat són préstecs per la compra de sòl. Molt bé. Al respecte, el mateix Bernardos manifesta que els bancs estan realitzant una «comptabilitat creativa» per tal de maquillar el fet que molts dels solars que van finançar ara no arriben al 10% del valor que tenien en el seu dia. Tot plegat, no cal haver estudiat ciències econòmiques per poder intuir que això dels bancs, com es diu popularment, pot fer un pet com una gla.

Amb tot, aquest mal no ha estat només de l'Estat espanyol. Tots hem vist com els governs nord-americà o alemany han encarat la situació i han intentat posar remei a aquest càncer que estava (o potser encara està) podrint les seves estructures financeres. No entraré a valorar si ho han fet més bé o més malament, però el que sí és cert és que s'han fet públiques les entranyes d'entitats responsables d'aquest desori que ha afectat l'economia empresarial i familiar de la gran majoria dels seus ciutadans. Contràriament la situació interna dels bancs espanyols i catalans continua essent tan impenetrable com el misteri de la Santíssima Trinitat. Per què són intocables figures de Botins o Forneses quan tots intuïm que amaguen més pecats que Barrabàs?

No crec que la resposta a aquesta pregunta sigui aliena a una informació de fa poc més d'un mes on es deia que el Banc de Santander aparcava un deute del PSOE per valor de 30 milions d'euros. Per la seva banda, la Caixa feia el mateix amb el PSC però amb una xifra de 7,2 milions. Quan veiem la generositat d'aquestes entitats amb els qui ens representen podem començar a entendre per què fan els ulls grossos els diversos governs. Com demanar-li comptes a aquell que et salva d'anar a la fallida? Estem davant d'una aliança politicofinancera que invalida qualsevol signe d'autèntica democràcia. Qui paga, mana, i el PSOE i el PSC no en són una excepció. La seva viabilitat com a partits polítics depèn exclusivament d'un consell d'administració a qui han de concedir unes prebendes per poder-se finançar i no haver de tancar per suspensió de pagaments. Que no ens vinguin ara amb la sobirania popular o coses semblants, perquè aquí qui talla realment el bacallà són uns senyors amb despatxos luxosos als pisos més alts d'edificis emblemàtics de Barcelona o de Madrid. Parlar de societat democràtica quan els governants elegits per sufragi universal són ninots en mans d'uns banquers que els concedeixen o condonen deutes segons el seu interès, és una presa de pèl i un insult a la intel•ligència de l'elector. Una partitocràcia en mans d'una oligarquia bancària mai no és símptoma de progrés. És una clara degradació política i moral. Qui pot voler continuar votant els majordoms d'en Botín?

Article publicat a El Punt (29.03.10)

Sumar per la independència

2010-01-19T10:14:00.001+01:00

Article publicat a El Punt el 19 de gener del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125587.html

Els pobles ocupats sempre han patit l'estigma de la divisió. Sembla una condició prèvia per alliberar-se. No és estrany doncs que els prohoms més conscients del nostre poble ens advertissin sobre aquest perill i de la unitat en facin bandera. Un d'ells, l'escriptor Agustí Calvet (que va passar a la història amb el pseudònim deGaziel), en un dels moments més difícils de la nostra història com era el començament del franquisme, escrivia: «A hores d'ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que aquesta sigui una tasca indispensable: és l'única.»

Afortunadament no vivim pas en els temps tenebrosos del dictador, però som en una època on cada dia som més els que veiem que el nostre futur serà ben negre si no assolim la independència. És, doncs, un dels instants més cabdals de la nostra història, tot i que som conscients que arribar a l'objectiu no serà fàcil, i per aquest motiu es va imposant entre nosaltres l'esperit d'aquella unió que defensava Gaziel.

Aquest és l'ànim que ha impulsat el manifest Suma Independència que es va presentar el 17 de desembre a Barcelona i del qual sóc uns dels més de 1.900 signants el dia d'avui. Algunes veus ho han volgut presentar com la competència a d'altres opcions independentistes més o menys consolidades a ulls de l'opinió pública. És més, hi ha qui ho veu com una maniobra fosca per dividir el vot independentista quan, de fet, aquest vot està ja repartit de fa anys entre diverses forces amb representació parlamentària. Mireu si no els independentistes que hi ha entre els votants de CiU, ERC o Iniciativa. Fins i tot, els podem veure entre les files del PSC, on alguns dels seus militants han col·laborat de forma entusiasta en l'organització de les consultes del passat 13-D. I no podem oblidar la gran bossa de vots independentistes que es queda a l'abstenció a cada convocatòria. Voleu una divisió més gran del vot independentista que l'actual?

Aglutinar aquest vot per fer-lo efectiu amb vista a la nostra independència no és fàcil. Entre d'altres coses perquè el poble sap perfectament que, en unes eleccions autonòmiques, únicament podem escollir aquells que han d'administrar les engrunes que ens deixa el poder espanyol. Capgirar aquesta situació i transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.

Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.

Catalunya ens exigeix deixar de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà de la dels nostres propis convençuts. Els signants de Suma Independència estem disposats a fer aquest gest. Qui ens acompanya a sumar per la llibertat?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

13 de desembre: el poder dels catalans

2009-11-22T15:01:00.000+01:00

Article publicat al diari El Punt el 22 de novembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/105935-13-de-desembre-el-poder-dels-catalans.html

Sincerament, penso que encara no s'ha valorat en tota la seva justa dimensió la iniciativa de més d'un centenar de municipis catalans de celebrar el proper 13 de desembre les consultes per la independència de Catalunya. Quan hom parla d'aquest fet que serà històric, i que va començar a la vila d'Arenys de Munt, sovint no es té present el que significa que el poble de Catalunya s'organitzi ell mateix unes votacions per decidir quin ha de ser el seu estatus polític. Algú ha vist una cosa similar en algun altre indret?

Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.

La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.

Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.

Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

Els valents d’Arenys de Munt

2009-09-09T17:26:00.000+02:00

Article publicat a El Punt el 9 de setembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/78795-els-valents-darenys-de-munt.html

Siguem sincers. Generalment, en els catalans d'avui no és habitual veure una actitud coratjosa quan es tracta de defensar la pàtria. Sabem prou bé que el to baixet i el no voler molestar ningú acostumen a ser algunes de les característiques del nostre discurs polític que, com més oficial esdevé, més incrementa aquestes tares. Són les conseqüències de ser un poble esclavitzat amb el qual s'han acarnissat furibundament per tal de fer-lo desaparèixer.

Per desgràcia tenim encara molts dels tics del vençut. És per això que, quan hom veu com el patriotisme d'alguns catalans s'alça per sobre de la pusil·lanimitat que envaeix la política del país, ens retorna l'esperança i el seu exemple ens ha de servir de model. I és això, ni més ni menys, el que han fet els valents independentistes d'Arenys de Munt tot convocant a les urnes els seus veïns per decidir si volen una Catalunya independent.

Cal dir que no són personatges anònims. Tenen noms i cognoms, i és de justícia destacar-ne els de Josep Manel Ximenis, Agustí Barrera, Andreu Majó, Jordi Bilbeny o el del seu alcalde, Carles Móra, entre d'altres. Ells han fet possible el que serà, sense cap mena de dubte, un preludi de la independència de Catalunya el proper 13 de setembre. El país sencer els haurà de donar les gràcies i reconèixer que amb el seu gest ens han ajudat a creure, encara més, que la nostra llibertat col·lectiva és possible sempre que estiguem disposats a encarar-nos amb l'enemic. Avui ells són l'orgull de Catalunya.

Naturalment, davant aquest desafiament, a l'Estat espanyol han començat a escoltar-se els lladrucsrojigualdos. N'hi ha de tota mena: els de l'advocacia de l'Estat, els del PP, els dels socialistes espanyols i també catalans (aquests procuren no fer-los gaire forts), els d'aquells cadellets dels Ciudadanos i, fins i tot, els més autèntics de tots i que ja crèiem extingits, com són els de la Falange Española. Aquests darrers són els més estrambòtics de l'espècie i s'amaguen darrere de l'amenaça barroera i primitiva, tal com van demostrar fa pocs dies quan van elaborar un vídeo tronat amb què volen intimidar l'alcalde, Carles Móra, amb un llenguatge que en qualsevol país d'Europa els suposaria directament la presó. Curiosament, cap d'ells ha tingut la gosadia de donar la cara. Serà un fantasma aquesta ressuscitada Falange Española? Les darreres notícies han estat que el govern espanyol vol impedir la votació donat que vulnera no sé quins articles de la Constitució Espanyola. És clar, tot procés d'independència, alguna llei de l'ocupant haurà de traspassar, perquè, si no, les fronteres serien les de l'època de Carlemany. Amb tot, els promotors del plebiscit arenyenc tenen clar que el tiraran endavant, peti qui peti. Entenen perfectament que cal encarar-se amb els poders de l'Estat i estan disposats a fer-ho tot sabent el que s'hi juga, en aquest partit. La seva és una política madura que posa en evidència l'infantilisme ridícul de CiU o ERC quan es tracta de parlar dels drets de Catalunya.

Aquests catalans d'Arenys de Munt demostren tenir sentit polític i han fet diana. El seu gest és d'una gran transcendència històrica perquè colpeja directament l'Estat espanyol i posa en una situació molt i molt compromesa una classe política catalana que encara no sap com reaccionar. Fins i tot, destapa l'esquizofrènia política de personatges com Artur Mas, que diu que votaria «sí» a títol individual però que ell representa un partit que no vol fer referèndums d'independència. D'altres, com els escolanets catalans del PSOE, posen la llei per davant de la llibertat, que és el mateix que justificar el franquisme. O no era legal Franco en el seu moment? Per què el van combatre llavors?

Ara, aquesta taca d'oli de democràcia i independència amenaça d'estendre's a d'altres viles i ciutats catalanes en un procés que fa que a molts no els toqui la camisa a la pell. Als espanyols, perquè saben que això és l'inici d'un procés que pot resultar imparable, i als nostres dirigents, perquè deixa al descobert les seves polítiques de volada gallinàcia.

La iniciativa d'Arenys de Munt desarma Espanya, desemmascara els col·laboracionistes de casa i esperona la moral dels catalans. Això només es pot qualificar amb una sola paraula: victòria!

Com fer una candidatura guanyadora

2009-08-05T17:28:00.000+02:00

Article publicat a El Punt el 5 d’agost del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/67967-com-fer-una-candidatura-guanyadora.html

El debat en el món independentista català està ara absolutament ocupat per la possibilitat de l'aparició, en les properes eleccions, d'una nova força electoral amb garanties per esdevenir l'artífex de la independència de Catalunya. Tothom coincideix en el fet que som en un moment històric per situar el trencament amb Espanya com a gran eix polític dels propers temps. L'escenari que haurà de resultar serà la divisió en dos grans pols de tot l'arc parlamentari: unionistes i independentistes.

Sé perfectament que hi ha alguns que fan grans escarafalls davant aquesta possibilitat i ho veuen com una mena de drama que ha de portar vés a saber quines desgràcies. Segurament serà perquè volen passar per alt que totes les independències de qualsevol racó de món s'han resolt després del combat polític entre els partidaris de mantenir-se lligats a la metròpoli i els que volien ser amos del seu propi destí. Són aquells que la política sempre la volen passada pel bany maria i creuen encara, a l'hora de parlar de la nostra secessió, en el consens absolut i en el no molestar ningú.

Però tornem al que realment ens importa i que són els actors del que haurà de ser el procés de la constitució del futur estat català. Ara per ara no existeix ningú al Parlament del Principat que dugui a terme una mínima estratègia de trencament amb l'Estat espanyol. Tot es limita a aprofitar allò que es pugui treure dels migrats marges que dóna una simple descentralització administrativa. Sí, ja sé que en teoria uns volen arribar més enllà que uns altres. Però la realitat és que cap d'ells no està disposat a dir prou i marcar les nostres pròpies regles del joc. El darrer exemple l'hem pogut trobar en la comèdia del nou finançament, que ens el volen vendre com si ens hagués tocat la rifa, quan la realitat és que el lladre ens deixarà de robar una mica menys amb el consentiment de la pròpia víctima, que som tots nosaltres. Catalunya és l'únic poble del món els dirigents del qual fan una mena de festa perquè en lloc de rapinyar-nos, posem per cas, vint, ara ens en rapinyaran setze… i d'aquí a tres anys! Pobrets però alegrets. Tot plegat fa que vagi creixent el clima d'indignació col·lectiva davant els constants abusos, preses de pèl i l'absoluta ineficàcia d'una classe política que viu als llimbs de la realitat diària dels catalans. És normal doncs que es vagi imposant la idea que sols viuríem millor i comença a prendre la demanda d'uns polítics que ho facin realitat. On anar a cercar-los?

Un cop finiquitada qualsevol esperança que una autèntica política independentista vingui d'algun dels actuals diputats de la cambra catalana, cal apostar-ne per uns de nous provinents d'una formació inèdita. Aquesta és l'expectativa que s'ha creat en la gran majoria de sectors patriòtics del país i aquells que tenim la intenció de ser els actors parlamentaris d'aquesta esperança no podem fallar. Amb tot, les dificultats per bastir una candidatura guanyadora existiran. Caldrà tenir un autèntic esperit d'equip on hi juguin els que poden aportar el millor en les seves respectives posicions. Tant se val d'on vinguin, el que cal valorar són els èxits assolits i les potencialitats que d'això se'n poden derivar. Si aspirem a dirigir un procés d'independència hem de començar per saber destriar el gra de la palla entre nosaltres mateixos. Tinguem ben present que l'autèntica i definitiva batalla no es lliurarà en un hemicicle colonial com el de la Ciutadella, sinó que serà en el moment de l'enfrontament institucional, polític i diplomàtic contra l'Estat espanyol. En aquesta situació els atributs més indispensables seran la valentia i la intel·ligència i, aleshores, de res no servirà tenir més o menys militants o associats.

Puc assegurar que, de des de Catalunya Acció, en tot moment hem intentat ser fidels als plantejaments que acabo d'exposar. Mai no hem estat tan temeraris i mancats de sentit polític per pensar que ho podem fer sense comptar amb altres companyies per tal de poder construir la Gran Companyia Catalana en forma independentista i electoral. És el que demana el patriotisme i és la millor garantia de victòria. Tant de bo tots els implicats ho vegin d'aquesta manera.

Espanya no té qui la salvi

2009-07-24T09:10:00.001+02:00

Article publiat al diari Avui el 24 de juliol del 2009
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/espanya_no_te_qui_la_salvi_66566.php

Aquesta cosa anomenada Espanya està en fase terminal. Amb la desestimació de la querella presentada pels legionarios de la fundació Denaes contra Esait i Catalunya Acció per la xiulada de Mestalla sembla com si haguessin posat el cartell de liquidació total. És només qüestió de temps. Ni la inquisitorial Audiència Nacional té ànims per salvar el seu orgull patri ferit per les veus de milers de bascos i catalans que escridassaren el seu cap d'Estat i el corresponent himne durant la final de Copa a València.

Segons indica la interlocutòria del jutge, la llibertat d'expressió empara la protesta de Mestalla. Alguns podrien pensar que el poder judicial espanyol ha patit un atac de tolerància i s'ha homologat amb el de les democràcies consolidades. Ni molt menys. En realitat, el que passa és que saben perfectament que els processos d'independència d'Euskal Herria i Catalunya es troben en una fase en què una simple empenta pot accelerar el procés secessionista d'ambdues nacions.

Naturalment, l'admissió a tràmit d'una querella com la pretenien hagués estat una metxa massa perillosa, ateses les conseqüències polítiques, estatals i internacionals que se'n derivarien. Els espanyols, en els últims temps i com que els pronunciamientos són impossibles, quan veuen que perilla de forma notòria "la unitat de la pàtria" treuen la disfressa de demòcrata de l'armari per presentar-se com els paladins del lliure pensament.

Amb tot, per al que sí que ha servit la decisió del jutge de l'Audiència Nacional és per tenir clar que tenim el camí aplanat per desterrar per sempre dels nostres respectius països la presència acústica de la insuportable marxa reial i la presència física dels Borbons. Després d'això, la següent estació es diu independència. La nostra ha estat una victòria elegant i en tota regla. Les armes han estat la determinació, la paraula, la protesta i les veus fermes de milers i milers de compatriotes. Així és com es guanyen al segle XXI les batalles per la llibertat dels pobles.

D'altra banda, tenim entès que els subjectes de Denaes volen recórrer la no admissió de la querella. Molt bé. Poden fer-ho 40.000 vegades, tantes com xiulets es van produir a Mestalla. Nosaltres continuarem en la mateixa línia i amb més coratge encara si cal. Ja estem entrenats en aquestes lluites que tant a Euskal Herria com a Catalunya passen de generació en generació. Bascos i catalans som fills d'unes nacions que han suportat incessants intents per fer-nos desaparèixer i, malgrat tot, ara cridem "independència!" amb més força que mai. Si una simple fundació és l'únic que defensa Espanya em reafirmo en allò que només li queda un telenotícies ... o igual no arriba ni als esports.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Som aquí, Fundación DENAES

2009-07-11T10:20:00.003+02:00

Espanya està ferida i només surt per ajudar-la una tal Fundación en Defensa de la Nación Española (DENAES), que no és res més que una mena de hogar del legionario però en versió civil. Si només té aquests efectius penso que vaig ser molt pesimista quan vaig afirmar, desprès de la final de Copa entre el Barça i l'Athletic, que amb un parell més de xiulades podiem finiquitar-la. Ara estic convençut que podem fer-ho només amb el "pito" de l'àrbitre.

La victòria a Mestalla de bascs i catalans contra l'himne espanyol i els seu cap d'estat promoguda per Esait i Catalunya Acció ha motivat la presentació, davant l'Audiència nacional, d'una querella contra les dues organitzacions per "ultrajes a España", "incitación al odio" i... crec que alguna rucada més. Això, que podria semblar el guió grotesc d'una pel.lícula d'Almodóvar, és el que ha fet aquesta Fundación DENAES que diu vessar tradició democràtica pels quatre costats. Però per poder comprovar exactament què és, només cal mirar com entre els seus patrons d'honor hi figura el militar Sabino Fernández Campo, ex-cap de la casa reial espanyola i un dels que van irrompre a sang i foc a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Aquest prodigi de demòcrata, que va tutelar al monarca durant anys, declarava el següent en el diari "El País" (16.07.2001) sobre les tropes de Franco tot recordant la seva entrada com a conqueridor a la capital catalana: "... a los que recuerdo, es a los que recibieron triunfalmente a las fuerzas del General Franco cuya calificación de fascistas no puedo suscribir". He d'afegir, per vergonya col.lectiva de Catalunya, que Jordi Pujol va condecorar-lo amb la Creu de Sant Jordi l'any 1988.

Aquest element, fa quaranta o cinquanta anys, possiblement hagués proposat l'execució dels caps de Esait i Catalunya Acció, però ara tan sols li queda l'Audiència nacional, i d'aquí a quatre dies ni això, perquè, si més no a Catalunya, el procés d'independència està adquirint dia rera dia més velocitat. Aleshores serà quan únicament podran anar a reclamar al mestre armer.
Ara bé, si creuen que poden acovardir amb les proclames l'estil tercios de Flandes que ha realitzat el president de la Fundació DENAES, Santiago Abascal, a l'hora de justificar la querella van molt equivocats. La gent de Catalunya Acció no som com els polítics catalans que estan acostumats a veure o tractar. Nosaltres ni ens retractem del nostre patriotisme a la mínima fatxenderia que emeten els de la unidad de España ni estem fets de la mateixa pasta del vassall que en Pujol o en Carod. A més, en ple segle XXI, per a poder acabar amb Catalunya ja no poden comptar amb la guàrdia mora o amb padrins com Hitler o Mussolini igual que en el 39.

Malgrat tot això, ells continuen amb la malaltissa obsessió de voler-nos fer espanyols a la força sense tenir present que la creació del futur estat català o basc depèn exclusivament de la nostra voluntat expressada democràticament, i per aquest motiu estan tan rabiuts. Perquè saben que el passat 13 de maig a Mestalla va significar la visualització de les ànsies de llibertat de bascos i catalans. Va ser un preludi de la nostra independència amb testimonis de tot el món. Continuarà?
Estic absolutament convençut que els pròxims partits de l'anomenada Supercopa d'Espanya entre "culés" i "lleons" que es disputaran d'aquí unes quantes setmanes seran un altre clam per la llibertat d'Euskal Herria i Catalunya. Sense oblidar que també serà l'ocasió per manifestar la nostra ferma oposició a l'intent de presentar com uns delinqüents als milers de compatriotes que van exercir un dret civil tan bàsic com el de protestar. Que San Mamés i el Camp Nou es converteixin en una altra monumental xiulada contra Espanya i en un fort crit per la dignitat d'aquests pobles! Si no volen pols que no vagin a l'era.

Santiago Espot
Presidet Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

(Article publicat a Gara, 06.07.09)

13-S: comença la independència

2009-06-22T06:16:00.001+02:00

Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi català sobre la independència del nostre país sempre trobava les excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic "trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres felicitacions, patriotes arenyencs!

En efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha dubte que significaria la visualització de la millor imatge motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà us hi esperem, els demòcrates.

Imagino que, a mesura que es vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid. Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de poder convocar un referèndum per decidir si volem trencar amb Espanya. No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de CDC.

Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part d'articular una nova força electoral que porti la independència al Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia i la llibertat de la nostra nació.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

"Vagi a fer punyetes!"

2009-06-12T13:18:00.003+02:00

Es veu que durant la campanya electoral de les recents eleccions europees un senyor es va acostar a Jordi Pujol per dir-li que sempre votava CiU. “Les darreres eleccions també?”, va preguntar l’expresident. “No”, respongué l’altre. “Doncs vagi a fer punyetes!”, li va engegar Pujol. Quaranta-vuit hores després d’aparèixer aquesta notícia sabíem que l’abstenció a Catalunya en la citada contesa electoral era del 63%. Algú se’n sorprèn? Quan hom veu aquest estirabot barroer per part de qui ha estat considerat per alguns el millor polític català després del franquisme, cal preguntar-se per la qualitat de la nostra suposada democràcia. Però anem a pams.

Tenim entès que la primera premissa en unes votacions, a part de poder-se presentar com a candidat aquell que compleixi les condicions que marca la llei, és poder triar l’opció desitjada sense coaccions. Pel que es veu, en Jordi Pujol es passa per l’arc del triomf aquesta elemental condició. Perquè, és clar, si no votes els seus ja no mereixes cap mena de consideració. El “Vagi a fer punyetes!” és el caciquisme electoral del segle XXI. D’altra banda, jo em pregunto en quin món ha de viure aquest home quan tothom sap que la desafecció política a Catalunya assoleix unes xifres gairebé úniques a Europa. S’ha proposat fer-nos assolir el record Guiness en aquesta matèria? Com que per molta abstenció que hi hagi els escons es continuen adjudicant, potser persegueix que només votin els de la seva família i els amics, i així segur que tenen majoria absoluta.

Al marge d’això, la frase d’en Pujol significa un menyspreu absolut cap a la figura de l’elector. Ens considera uns no ningú si no li riem les gràcies. No som persones ni compatriotes, a tot estirar ens considera una simple xifra. La deferència i el respecte cap a aquells que un dirigent aspira a representar són la base de tota concepció demòcrata. Menysprear la veu del poble com ha fet el pare carabassot dels convergents és propi d’aquells que conceben les eleccions com un mal tràngol que com més aviat s’acabi, millor. Els molesta haver de passar per les urnes, atès que dels càrrecs en tenen un concepte vitalici o hereditari, tal com ho demostra el cognom de l’actual portaveu de CiU al Parlament.

Si tot plegat ja és greu, el que més hauria de preocupar els militants del seu partit és que ningú de les seves pròpies files hagi piulat davant aquesta vergonyant mostra d’ignomínia cap als seus potencials votants. Volen engegar a fer punyetes els més de cinc milions de catalans del Principat que no han optat per les seves sigles? Exigim una resposta clara perquè en dependrà que, més que demanar una profunda regeneració política, potser haurem de proclamar la necessitat d’una depuració política.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Falsa democràcia

2009-02-19T10:02:00.002+01:00

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009

Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava a l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Per a qui acabem treballant?

2009-02-04T12:49:00.003+01:00

En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball.

A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”.

Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme.

Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

I ara, què passarà?

2009-01-11T16:02:00.000+01:00

Article publicat a Nació digital l’11 de gener del 2009
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/510/ara/passara

De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns sub-fons de “competitivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És això una novetat?

Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col·laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que desprès de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.

Són molts els que es pregunten que passarà a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.
Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà.

Ara és l’hora, catalans!

L'ideal de Catalunya

2009-01-10T15:09:00.003+01:00

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

I ara, què passarà?

2009-01-07T14:05:00.003+01:00

La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara.

De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns subfons de “competivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És aixó una novetat?

Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.

Són molts els que es pregunten que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents. Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà. Ara és l’hora, catalans!

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L'unionisme d'Unió

2008-11-15T08:52:00.004+01:00

Les coses es van clarificant. Hem dit en més d'una ocasió que el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista. Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez.

En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el regionalismo bien entendido que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta centralitat, tot és possible. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de delegados del noreste peninsular, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 milions d'euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la roja. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès.

Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme. Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política.
Em consta personalment el patriotisme d'antics alts dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. Ho faran un Joan Rigol o un Agustí Bassols?

El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara i la nostra també. Voler mantenir l'actual estatus de comunitat autònoma significa voler mantenir l'espoliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt: apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda. Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tenim clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. Per a ells els nostre més gran menyspreu. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells ministerios que tan bé coneix en Duran. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-11-08)

El que ara s'ha de fer

2008-10-10T17:47:00.002+02:00

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res.

Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins?

Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics?

Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla?

Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-10-08)

Per què denunciem la nostra classe política ?

2008-10-08T18:26:00.007+02:00

Aquesta és una pregunta que sovint ens fan a la gent de Catalunya Acció i la resposta donaria pràcticament per a un llibre sencer. Ara bé, penso que el millor és citar sense preàmbuls el fragment de l’entrevista que li van fer fa uns pocs mesos a Francesc X. Hernández (Doctor en Història i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona), el qual va ser Director General de Recerca en el Departament d’Universitats i Societat de la Informació en el govern Maragall i en els primers mesos del president Montilla. Aquest home, que ha patit de prop la gent que dirigeix el país, afirma sense embuts el següent: “En la societat postindustrial la recerca és el nervi, el motor d’un país, i ara aquest govern de rústecs indocumentats ha deixat el govern sense benzina. Aquests inútils ni tan sols han estat capaços de muntar una agència.” La cosa, però, no queda aquí, i la sentència definitiva és aquesta: “Quina sensibilitat pot tenir un govern d’ignorants? De la misèria intel·lectual que ens governa són comptats els que han acabat el batxillerat. Simplement no entenen el que passa en el món d’avui”. Calen més motius per entendre la nostra posició? Amb tot, alguns poden pensar que els de l’oposició són una altra cosa. Jo, sincerament, crec que si no són ni capaços d’evitar que una colla de “rústecs indocumentats” els passin la mà per la cara poca cosa podem esperar d’ells.

És per això que resulta grotesc com alguns independentistes de bona fe pretenen fer la feina passant de puntetes per sobre d'aquest drama que ens afecta a tots plegats o, encara pitjor, vulguin intentar-ho des de dins mateix d’aquelles formacions polítiques que conformen la “misèria intel·lectual” de la què ens parla el Doctor Hernández. El que els pot passar segurament és que s’acabin contaminant del mateix estil poruc i poca-solta que avui castiga la política catalana i, al final, els acabin veient com a tots els altres.

Tot i que a molts els costi d’entendre no ens cansarem de repetir que el que estem vivint és producte del procés de degeneració d’una classe política. Perquè quan el país està patint una fallida del seus cabals públics a causa del robatori continuat que practica Espanya amb nosaltres i quan el país tem per la desaparició de la seva personalitat nacional no podem dir que no hi ha responsables. No podem atribuir-ho només a la mala bava que els governs de Madrid gasten amb nosaltres o a la nostra desgràcia històrica. Si la gent que té a les seves mans el timó de Catalunya ha demostrat la seva inutilitat, què hem de fer? Ens ho callem i els ho perdonem? Els donem una altra oportunitat?

Mai farem cap favor al nostre país si no fiscalitzem amb rigor i contundència les actituds dels nostres màxims dirigents. Només cal veure com les democràcies més avançades i pròsperes són aquelles en què l’opinió pública pot fer caure càrrecs i governs. I Catalunya no té la vocació de república bananera on el poble, davant d’un alt càrrec polític, sempre diu “sí, bwana”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Us presentem el front autonomista

2008-09-29T17:13:00.003+02:00

Tot s'hi val a l’hora d’intentar consolidar l’autonomisme, que no és res més que la forma oficial d’apuntalar Espanya. Si no poden fer-ho només a través dels partits amb representació parlamentària s’hi afegeixen tots els que mai diuen una paraula més alta que l’altra. Són aquells que miren de no qüestionar mai res, no fos el cas que els deixessin de convidar als saraus institucionals o a les tertúlies televisives i radiofòniques. Ras i curt: són els bons minyons de la política catalana.

Tot això que dic ve a tomb perquè divendres passat (26 de setembre) van fer-se la foto de grup, o més aviat de front, els màxims representants de l’Òmnium Cultural, de l’Institut d’Estudis Catalans i dels sindicats per demanar el compliment de l’Estatut i un finançament just. Diuen que volen “marcar el camí i donar exemple”. Moltes gràcies per les seves nobles intencions però el seu exemple només serveix per a perpetuar el paper de “cornuts i pagar el beure”.

Els de CCOO i UGT deuen pensar que no recordem que fa quatre dies van ser incapaços de fer costat a la gran manifestació del passat 1 de desembre on els organitzadors demanaven tan poqueta cosa com tenir el “dret a decidir sobre les nostres infrestructures”. Ara, com que Espanya ens ha escanyat fins l’infinit, deuen veure que no en quedarà ni per mantenir les seves fabuloses estructures que paguem tots plegats. No sé el que els donen des de Catalunya, però si sé que l’any passat la Junta de Andalucía va regalar via subvenció 13 milions d’euros als seus "compañeros andaluces". Es veu que tant els fa que els nostres trens siguin subsaharians, però quan es poden acabar els calés de la menjadora són els primers a protestar. Aquesta gent la màxima esquerra que han vist és la de l’Eixample.

Si parlem dels actuals rectors d’Òmnium Cultural només cal veure la seva actuació davant la manifestació independentista del passat dia 11 de setembre on es demanava un Estat propi. No s’hi van afegir tot al·legant vés a saber quina excusa. Avui, però, ja sabem el perquè: ni volen ni saben anar més enllà de l’Estatut. El cert és qui si els dieu als representants d’Òmnium (ho dic per experiència) o l’IEC que es manifestin a favor de la independència de Catalunya us diran que ells no es poden ficar en política. Ara bé, quan arriba el moment de fer d’escolanets dels grans partits mai tenen un no. Serà una obligació derivada de la subvenció?

Tot plegat ens clarifica el panorama polític del país donat que podem saber en l’equip que juga cadascú. I és que una de les coses prèvies a l’assoliment de l’Estat català serà la formació de dos grans fronts : l’autonomista i l’independentista. Com a mínim aquestes notícies ens ajuden a saber alguns dels noms que ja integren el primer.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els deliris d'un pocapena

2008-07-02T14:17:00.005+02:00

Si algún català dubtava del to tavernari i primitiu que sempre ha caracteritzat els espanyols a l’hora de fer política, els darrers dies haurien de servir per fer caure la bena dels ulls a molts dels nostres connacionals. Veient o escoltant les ràdios i televisions de les “hordas rojas” amb motiu de la recent Eurocopa de futbol hom no té més remei que reconèixer que la seva visió del món és la mateixa que la de l’època d’Atapuerca. Existeixen encara catalans que pensen que la convivència és possible?

Sembla que no només hi ha qui ho creu. Hi ha qui pensa i afirma que és compatible aspirar a la independència de Catalunya i ser un seguidor de la “rojigualda”. Efectes de l’alcohol? Esquizofrènia? Una broma de mal gust? La veritat és que no em preocuparia gens que aquesta fos l’actitud d’una persona del carrer sense cap responsabilitat pública. Sempre pots trobar qui té el cap trabucat, aquí o al Nepal. Ara bé, si aquesta bogeria la diu el segon responsable del principal partit del país (autoanomenat nacionalista català), llavors és quan s’encenen els senyals d’alarma de tots aquells que encara tenim el cap damunt les espatlles. Més que res perquè quan passa una cosa així el cas en qüestió es converteix en un problema de salut pública. Per què? Home, si els principals dirigents d’un país mostren sense pudor un grau tal de desequilibri mental, caldrà vetllar pels efectes que la seva actitud tingui sobre la població. Fa anys que prestigiosos psicòlegs adverteixen dels efectes nocius que crea en la gent del carrer els deliris paranoics de molts polítics.

Així, per desgràcia, Catalunya ha de començar a estar alerta en aquest aspecte donat que el passat 1 de juliol Felip Puig, secretari general de CDC, declarava textualment a El Periòdico: "Es pot ser independentista i recolzar la selecció espanyola, transitòriament i sense complexos”. Fins ara estàvem acostumats a les respostes ambigües i poc concretes dels responsables convergents davant preguntes que requerien una manifestació nacional clara. Entre ells va crear escola aquella coneguda frase del seu pare carabasser: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”. Amb cosetes com aquestes els seus votants es deixaven enganyar conscienment perquè creien que algun dia destaparien l'independentisme que portaven amagat per una qüestió purament tàctica.

Ara però, amb declaracions com les d’en Puig, no estem parlant de política, parlem de psiquiatria. I, arribats a aquest extrem, els caldrà reconèixer a tots els convergents patriotes i de bona fe que els seus problemes no els poden resoldre en el proper congrés. El millor lloc per fer-ho és la consulta d’un professional qualificat. Personalment els recomanaria que deixessin de banda els seus dirigents, no fos cas que que s’acomplís allò tan popular de “qui tracta amb bojos s’hi acaba tornant”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L'endemà dels congressos

2008-06-16T18:18:00.006+02:00

Creix la sensació que les actuals fórmules que regeixen la política catalana han donat de si tot el que podien donar. El binomi dreta/esquerra només se'l creuen els quatre gats que viuen del sou oficial, el mot catalanisme s'ha buidat tant de contingut que potser qualsevol dia fins i tot servirà per catalogar un torero, i als que parlen de federalisme, encaix o col·laboració amb Espanya els veiem com uns tocacampanes. A més a més, els partits polítics amb representació parlamentària continuen tenint un funcionament intern on es premia l'obediència sectària en lloc del talent. Fet del qual, és clar, es deriven unes llistes tancades i una perversa llei electoral que són la garantia que la mediocritat continuarà regnant en el nostre Parlament i en el nostre govern.

Doncs bé, dins aquest desolador i tètric panorama es celebraran els congressos d'ERC i Convergència. No sé el que deu passar per les ments dels que han de conduir-los però el sentit comú indica que s'ho haurien de replantejar tot de dalt a baix. Ho faran?
Si fem cas de les informacions que ens han començat a arribar podem veure que continuen demostrant una notable obtusitat mental per entendre com evoluciona el nostre país i el món en general. Com és habitual parlaran entre ells de les seves coses i després realitzaran grans declaracions de principis buides de contingut. Els mots renovació, pluralitat i noves idees seran els més utilitzats i es produiran grans abraçades i cíniques encaixades de mans en els passadissos on es faran aquestes reunions. Però, en realitat, renovació significa posar les mateixes cares en llocs diferents. La pluralitat és un invent per ampliar la menjadora i les noves idees són les mateixes de sempre però amb altres paraules. Mireu si no com aquesta cantarella xarona del «dret a decidir» no és res més que la prolongació del famós «som una nació» amb què ens han entretingut les darreres dècades. L'objectiu? Consolidar allò del «qui dia passa any empeny» per tal que no es facin massa visibles les misèries dels uns i dels altres.

En els congressos dels quals parlem, les ganivetades poden ser, abans o després, antològiques. En una banda més visibles que en l'altra simplement per les diferències derivades d'unes formes més o menys matusseres. De fet, la política catalana oficial va agafant cada dia més un aire sicilià però sense la duresa de l'original. Aquí tot és temorenc i caguetes amb Espanya. La mala bava només la gasten entre ells mateixos o amb altres connacionals conscienciats que no els riuen les gràcies i als quals ignoren i voldrien fer desaparèixer del mapa polític. Mentrestant, això sí, expliquen amb aire saberut les combinacions que faran a Madrid per anar guanyant més «autogovern». Pobrets! En realitat són la riota dels polítics espanyols que veuen com després de gairebé trenta anys d'afaitar-los a pèl i repèl cap d'ells els ha aixecat la veu. Si no fos perquè som els catalans els que en paguem les conseqüències en podríem fer una comèdia de festa major.

Aquestes són les formes dels que preparen aquestes convencions. Paral·lelament va en augment la sensació popular de la impossibilitat d'articular una política amb Espanya que no sigui la del trencament. Les cúpules d'aquests dos partits, entretant, continuen fent totes les giragonses possibles per tal d'evitar encarar-s'hi obertament. Uns no volen sentir parlar clarament d'independència perquè seria el fracàs evident de la política aplicada pel seu pare carabassot durant vint-i-tres anys. Els altres, si ho fan, és amb un estil que no convenç ningú, tot aconseguint una cosa única en la història política europea recent: representar teòricament l'ideari polític de moda (l'independentisme) i perdre més del cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. I, com en el circ, han fet «el més difícil encara»: no ha dimitit ningú. La seva única esperança és que Joan Carretero i el seu Reagrupament assoleixin la victòria. Són els que representen un ideari clar i una autèntica regeneració. Gent patriota d'ofici i benefici que no ha de fer la gara-gara a ningú. Tant de bo així ho entengui la militància republicana.

Sigui com sigui, caldrà començar a pensar què s'haurà de fer a partir del moment en què es certifiqui la impossibilitat que aquests dos vaixells portin Catalunya al port de la creació d'un estat català independent. Ens enfonsem amb ells? Si convenim que l'hora de salvar els partits ja ha passat i que ara és l'hora de salvar Catalunya, el més prudent i assenyat és evitar el naufragi de tot el passatge. En tot cas que se'n vagin al fons del mar només les respectives tripulacions; i aquells que formen part d'aquests partits i creguin que el futur de Catalunya només el pot garantir un estat propi, que es deixin de romanticismes estèrils. Si han d'abandonar la militància que l'abandonin. L'única que val ara és la militància per la independència. Aquest és realment l'ideal que els necessita.

No entrarem a discutir si després del franquisme tant Convergència com ERC van tenir bons moments i de veritable servei al país. O si eren llavors unes eines apropiades per a fer polítiques d'autèntic patriotisme. Uns diran que sí i d'altres ho dubtaran. Tant se val. Ara del que es tracta és que hem entrat en una nova etapa en què es reclamen actituds sense contemplacions en defensa dels interessos nacionals. Ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Per fer-ho hem d'estar disposats a fer els sacrificis que calgui passant, si és necessari, per renunciar a uns partits i per crear-ne de nous. Les sigles han de ser només uns estris al servei de l'objectiu suprem de la independència de Catalunya.

Santiago Espot

President Executiu de Catalunya Acció

(Article publicat a El Punt - 05.06.08)

Ells i nosaltres, Azaña i Macià

2008-04-29T18:05:00.003+02:00

Són diversos els motius pels quals el nostre poble encara no ha assolit la independència, però el desconeixement que tenim sobre la personalitat col·lectiva dels espanyols n'és un dels més importants. Entre nosaltres no és habitual preguntar-nos com són aquells que ens volen imposar contínuament la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció del món. Per contra, ells ignoren quina és la nostra conducta? Massa sovint no donem importància a aquestes qüestions i és llavors que anem a la guerra sense saber res de l'enemic. Si estem a les fosques sobre quins són els ressorts psíquics que mouen l'ànima col·lectiva d'un poble mai podrem guanyar cap batalla.

Endinsar-nos en els ressorts mentals que inspiren l'acció política espanyola suposa llegir i conèixer els seus homes més destacats. Són els que marquen la pauta i creen escola. Així, per exemple, el que fou president de la segona república espanyola, Manuel Azaña, veia així com ha de ser el destí històric del seu poble: «Yo soy castellano, pero soy español, o, si me lo permitís, no soy más que español, y vosotros estáis obligados a no ser más que españoles, y, si no lo entendéis así hacéis dimisión de vuestro papel en la Península. Considerarlo, porque en ello va vuestro destino histórico, destino que se dirige en llevar en la gobernación del Estado y en la orientación del destino de España el sello propio.» No tenen altre model a seguir que ells mateixos. Tot i l'ampul·lositat de les seves paraules, no hi ha dubte que són les que descriuen l'esperit de la política que es fa des de Madrid. Ens agradi o no caldrà acceptar que saben tractar i interpretar els propis. Nosaltres, en canvi, mai anem més enllà de grotesques imitacions. Des d'un Jordi Pujol que volia seguir l'arquetipus de l'estat del benestar de la socialdemocràcia sueca (oblidant, és clar, el petit detall que als suecs no els roben 19.100 milions d'euros a l'any quan apliquen les seves polítiques socials) fins determinades esquerres casolanes que canten les excel·lències de dictadors hispanoamericans. Per aquest camí, en lloc de fer una autèntica regeneració nacional, el que fem és el pallasso.

Curiosament, el mateix Azaña que penetrava en l'ànima castellana o espanyola fins a extraure-li el suc, també sap fer el retrat dels seus homòlegs catalans. Tenia clar que la «gobernación del Estado» implica esbrinar com són els que has de sotmetre. Forma part del «destino histórico». Veiem quina descripció fa dels nostres dirigents de l'època: «Ustedes los catalanes saben producir desórdenes, pero son incapaces de superarlos. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y, por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad. Pretender conservarse como ídolo de todos es imposible. Camino seguro del fracaso.»

Sincerament, no crec que existeixi molta diferència entre aquests «desórdenes» dels quals parla Azaña i els desgavells dels governs tripartits. Com també podem dir que «la camaradería entre catalanes» pren cos de forma nítida quan tota la classe política catalana calla com un mort davant del famós cas del tres per cent destapat per la màxima autoritat del país en aquell moment. O també podem recordar com en una negociació a Madrid, ara ja fa uns anys, Miquel Roca va haver de sentir-se dir per boca d'aquell que fou dirigent de la UGT (Nicolás Redondo) poc més o menys això: «Usted intenta hacer una cosa imposible en política: ser amigo de todo el mundo.»
Sí, ens coneixen i saben quins són els punts dèbils que ens afecten. Fixeu-vos bé que del diagnòstic d'Azaña fa potser més de setanta anys però encara ens serveix per retratar capteniments més o menys actuals. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que quan els nostres polítics «hi van» els seus ja «en tornen».

Ben mirat només hi ha hagut un dirigent català des del 1714 que ha aconseguit portar la iniciativa. Em refereixo a Francesc Macià. Per què? Doncs perquè no el tenien apamat. La seva personalitat no encaixava dins els patrons que tenen establerts amb nosaltres. No podien imaginar-se un català parlant a las Cortes com ho faria l'excoronel en la que va ser la seva darrera intervenció parlamentària a Madrid l'any 1923: «El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.»

Aquí l'azañisme salta pels aires. On són els «blandos»? On és la «camaradería»? Macià els trenca els esquemes i no saben què fer. Els amenaça obertament i sense miraments. Això, és clar, desconcerta a qui fa precisament de la intimidació l'eix central de la seva política. Les paraules del líder separatista no contenen cap al·lusió ni a la fraternitat ni a l'estabilitat del govern.
El nord de la seva política és trencar, sigui com sigui, amb Espanya. És més, les seves intencions no es queden només en paraules i pocs anys més tard les posava en pràctica tot planejant la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. La duresa i determinació del que després seria president de Catalunya fa que es guanyi el respecte d'uns i l'admiració dels altres.

Som a l'any 2008 i, malgrat els gairebé setanta-cinc anys que ens separen de les paraules pronunciades per en Macià, els equilibris entre Catalunya i Espanya no han canviat gaire. Naturalment no és el moment de proclamar cap lluita armada, però sí que és el moment de «retornar a Macià», com deia en J. Carner-Ribalta. No cal donar-hi més voltes: la fórmula per assolir la independència de Catalunya fa anys que està inventada.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt)

Llengua i estat: l'Estat català i la plenitud de la llengua

2008-04-19T17:10:00.000+02:00

Discurs pronunciat per en Santiago Espot en el decurs de l’acte “Llengua i Estat” celebrat en el Centre Cívic Fortpienc de Barcelona el passat 19 d’abril i que fou presentat pel president de Llengua Nacional, Sr. Ramon Sangles.

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Segurament, perquè sabem que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn la existència de Catalunya com a nació. I segurament també per això Joan Maragall ja ho copsava fa més de 100 anys quan escrivia textualment: “El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i per això l’interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història”.

Sí, la llengua catalana (tal i com ha dit Maria Torrents en la seva intervenció a través de les paraules d’en Francesc Pujols) és l’ànima del nostre poble. És a través d’ella que ens interpretem individual i col.lectivament i que interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. És a través d’ella que veiem el món, donem forma als nostres pensament i expressem el nostre geni nacional. Per aquests motius doncs, Espanya i França saben que acabar amb el català significaria acabar amb Catalunya. Així, davant aquesta batalla que no és pas nova en absolut (dura des del 1659 amb la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus) ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria perquè, en aquests moments, no és que anem guanyant precisament.

Les exposicions que aquí han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit de forma concisa quin mal patim. Però, a la vegada, han apuntat que només la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, desprès de la mort d’en Franco i fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, a la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia era suficient per garantir un estatus digne per al nostre idioma. Desprès, el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants faria la resta. Com si sortir de 40 anys de camp de concentració on el crit de cada matí era “habla en cristiano” convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.

Es parlava, i es parla, sobre la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs March o d’en Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda” a l’igual que feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a l’extrem de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una seriositat i un convenciment que si només hi apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.

Així, no fa pas tant de temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir en “El Periódico” el següent titular d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “una autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si “una autoritat” com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?

Tanmateix, no voldria que es malinterpretesin les meves paraules tot pensant que el que estic dient es que hem d’amagar l’actual situació. Ni molt menys. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós apuntant les solucions i un altre és cantar-li les absoltes al teu idioma. La veritat es que hem arribat a una situació en que parlar sobre el català és parlar gairebé sempre sobre l’agonia d’un idioma, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir amos de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic que ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.

Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodé o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo de forma respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hagués calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu: “Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res”. D’aquesta forma tindríem encara més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per Catalunya?

Sé prefectament que no. Que malgrat la situació sigui difícil i que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen «la normalització de la llengua». També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens fallat pràcticament tot quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.

Ben mirat, això del bilingüisme és el mateix (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Han fallat l’un i l’altre perquè tots dos són una pura falòrnia. I de la mateixa forma que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè tant espanyols com francesos no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de al submissió.

És per això que erren el camí aquells dels nostres que preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta a “El Periòdico” (2004): “El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu”. Això vol dir, encara que no ho digui en Solà, mentalitzar-se i assumir que només la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui la única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle XXI.

La plenitud de la nostra llengua vindrà de la mà de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua en Jesús i pràcticament oblidada fins a primers del segle XX, va venir de la mà de l’Estat d’Israel. En el seu cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, en Eliécer Ben Yehudá, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental “Diccionari complert d’hebreu antic i modern” compost de 17 volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre dura i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Cosa que li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia a en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li vav fer jurar que mai més li cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els volien anihilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir: “Abans de Ben Yehudá els jueus podien parlar hebreu. Desprès d’ell, ho van fer”.

Aquest personatge va sentar les bases perquè 25 anys desprès de la seva mort el nou estat d’Israel proclamés com a llengua oficial l’hebreu i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va Ben Yehudá ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostres Verdaguer o els nostres Fabra. Tenim doncs els fonaments, però a diferència dels israelians no tenim al capdavant dels país els Ben Gurion que tinguin l’ambició de proclamar l’Estat català.

Us puc assegurar que podem estar segurs que quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter als quals els mogui un ferm patriotisme i no pas les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que les de qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que naturalment només faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites; i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.

Alguns dels punts que exemplificarien aquests drets i deures lingüístics seran:

Referent a l’administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic es farà en català.
Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria i restauració haurà de redactor els menus, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol alter imprés o informació pública en català.
Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
Referent a l’obtenció de la residència catalana serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.

Aquests són només alguns dels exemples dels continguts del que haurà de ser la legislació lingüística del futur Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació inmediata de les sancions que recollirà també la pròpia legislació.

Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens cal, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no els anem a cercar entre les èlits dels partits actuals. Allà no hi trobarem la sava purificadora. Cerquem-lo entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del burócrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.

Des de Catalunya Acció apostem per tot aixó perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu, i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins assolir el trionf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeix la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… I
HO FAREM!

Estratègia independentista

2008-04-13T23:18:00.004+02:00

Coneixem l’autèntic significat del mot estratègia? Possiblement un dels nostres errors comença per no tenir plena noció del seu sentit. Etimològicament, « estratègia » deriva dels mots grecs « stratos » (exèrcit) i « agein » (conductor, guia). Es tracta doncs d’un concepte vinculat des del seus origens al camp militar. Tot i que hem de dir que no és fins a principis del s.XIX que es comença a parlar-ne obertament. Sobretot a partir de la publicació del llibre “De la guerra” del general prusià Karl Von Clausewitz que va combatre en totes les campanyes contra Napoleó. Podem dir, en certa forma, que aquest personatge va donar cos teòric al geni militar de l’emperador francés. Malgrat que molts vulguin desacreditar-lo per ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de forma nefasta, el cert és que les principals idees recollides en “De la guerra” són de lectura obligatòria avui en les més prestigioses acadèmies militars i escoles de negocis o màrketing.

De fet ell va ser qui primer va parlar dels termes “tàctica » i «logística » lligats a l'estratègia. La primera, deia Von Clausewitz, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. I la logística faria referència a a calcular i preparar tot el que es precisa en la vida, el moviment i les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficàcia en cada operació. Com podem veure estem parlant de coses que amb el pas del temps avui ja formen part del nostre present econòmic o empresarial.

Així doncs, el que podem anomenar com el creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix així: “L'estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forçes militars en el combat”. Imaginem que ho feia d’aquesta forma donat que massa sovint es confón una cosa amb l’altra.

Per desgràcia, si fem cas de la definició d’aquest general prusià, haurem de convenir que l'estratègia seguida per l’anomenat nacionalisme o independentisme parlamentari de casa nostra en els darrers anys no és que hagi estat encertada o no, el problema és que el que s’ha fet és una “no” estratègia. El nostre drama és que s’ha refusat per sistema l’enfrontament, que és l’esència mateixa del propi mot del qual aquí parlem. En lloc de combatre l’enemic s’ha intentat contemporitzar amb ell. Ho ha fet CiU amb la seva malaltissa obsessió d’encaix a Espanya i ho ha repetit ERC amb la seva imaginària aliança amb les esquerres espanyoles. Així, és clar, no és pot guanyar mai cap batalla. Volien jugar a ser mariscals de camp i no han passat de “cabo furriel”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Política de prostíbul

2008-03-06T18:45:00.006+01:00

Malgrat que des de Catalunya Acció propugnem l’abstenció per al proper diumenge 9 de març no podem deixar, ni que sigui mínimament, d’analitzar quin ha estat el paper dels anomenats “partits nacionalistes” en aquesta campanya electoral espanyola.

Haureu pogut observar les diverses batusses entre CiU i ERC on s’han tret mútuament totes les seves misèries. Recordo ara, per exemple, un debat d’àmbit estatal a TVE on hi havia un representant de cadascun dels grups parlamentaris de Madrid. Joan Ridao (ERC) i Jordi Jané (CiU) eren la part catalana i van protagonitzar un enfrontament mutu que no envejava en res els protagonitzats habitualment per PP i PSOE. Però a diferència dels combats entre els dos grans partits de la metròpoli que es barallen per tenir el poder autèntic (per veure qui mana) els nostres representants fan el paper d’una qualsevol. La seva disputa és només per veure qui pot complaure millor el guanyador. Com que preveuen que seran els socialistes, ja han començat a insinuar-se. Uns, els de CiU, diuen que li aportaran centralitat i els altres, els d’ERC, que els donaran el que sigui per evitar que entri el PP.

Tot plegat, una política de prostíbul on l’únic que val és emportar-se el client ensenyant el que calgui. De fet són pitjor que les marfantes de quatre rals, perquè aquestes encara cobren per endavant. Ells, en canvi, s’obren de cames a la primera oportunitat tot i sabent que en Zapatero sempre marxa sense pagar. Malgrat que en Jordi Pujol advertís fa pocs dies que “pagaran per endavant” sembla que els seus volen ser posseïts a canvi de res. D’això en podem dir “nimfomania política”.

Ara bé, uns ho dissimulen millor que uns altres per una qüestió d’experiència. En Duran, per exemple, porta molts anys remenant la cua pels escons de la carrera de San Jerònimo i sap controlar-se en públic millor que els que hi arribaran de nou. Per això parla que s’han de publicar les balançes fiscals abans de donar suport a ningú. Es fa l’estret, però tothom sap que la simple insinuació d’un alt càrrec a Madrid li fa pujar la “bilirrubina” i seria capaç de fer el “kamasutra” sencer. En canvi, en Ridao és diferent. És més jove i sembla haver descobert recentment les seves debilitats. Les insinuacions que fa tenen el mateix aire monacal que les d’en Joan Herrera, però sense repintar-les de verd.

Entre ells només hi ha diferències d’estil i de veterania com passa en tots els oficis del món, des del més antic fins al més modern. Però l’objectiu és sempre el mateix: vendre’s a canvi de res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Quin exèrcit vindrà?

2008-03-04T19:49:00.007+01:00

Veritablement el principal problema per a assolir la independència de Catalunya som nosaltres mateixos. En fem un gra massa de les dificultats i això ens fa perdre el món de vista. Per desgràcia, aquesta actitud fa que el nostre contacte amb la realitat no sigui l'encertat.
Així, si parleu de la creació d’un estat català independent no és estrany sentir la veu d’algun connacional que us manifesta amb rotunditat: “Home, això està molt bé. Però… i l’exèrcit? Us penseu que s’ho mirarà sense fer res?” No dic pas que aquesta prevenció no sigui normal en un país que ha vist sistemàticament com generals espanyols llençaven les seves tropes contra el poble de Catalunya sense miraments. Però també cal tenir present que el món, malgrat aquests bèsties amb uniforme, també ha evolucionat. I ara, els agradi a ells o no, ja no poden fer res per a evitar el trencament de catalans o bascos amb Espanya.

Aquestes paraules no són producte d’una intuïció personal. Tot al contrari, están basades en el que es desprèn d’un llibre recentment publicat i que porta per títol Juan Carlos I, el último Borbón. L’autor és el coronel de l’estat major de l’exèrcit espanyol Martínez Inglés, i les seves pàgines són un retrat del Borbó on el dibuixa com gandul, hipòcrita, lladre, boig i un maníac de les armes de foc, entre d’altres coses. De fet, Martínez Inglés dóna per morta la monarquia borbònica d’aquí a pocs anys tot encomanant-se a la III República a veure si així pot salvar Espanya. Com que sap que l’exèrcit ja no pot ser garant de la “unidad de la patria” preveu que catalans i bascos tenen la millor oportunitat de la seva història per a esdevenir nous estats d’Europa. I davant d’aquest fet treu a relluir el seu discurs republicà, solidari i fraternal per a mirar de tornar-nos a enredar.

Amb tot, no és pas això el que més ens interessa del seu llibre. El millor és la descripció que fa d’aquell exèrcit el qual molts catalans encara pensen que vindrà a esclafar-nos si proclamem la nostra independència. Reproduirem les seves paraules: "¿Y que creen que podria hacer el actual Ejército español para detener al intrépido lehendakari (ho diu davant la possibilitat de la proclamació d’un estat basc independent)? ¿Poner en línea en el citado puerto de Somosierra los 4.700 colombianos, peruanos, ecuatorianos, salvadoreños, hondureños… presentes en sus filas, reclutados en razón de su precariedad personal y la crisis económica que sufren sus pueblos, sin apenas preparación profesional y que constituyen en estos momentos su punta de lanza, su núcleo duro, la carne de cañón a desplegar en situaciones extremas?”

Tot plegat, una tropa que no arriba ni a la categoria de la d’en Pancho Villa. Encara els hem de tenir por?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els que no faran la independència

2008-02-22T14:08:00.006+01:00

Ara fa pocs dies llegia una frase del pare de la independència cubana, Josep Martí, que va dedicar als seus primers seguidors quan aquests manifestaven impaciència per a assolir la llibertat: “Abans que formar pobles cal fer homes”. Tot i ser escrites fa bastant més de cent anys avui són encara d’una vigència absoluta. Almenys a Catalunya caldria repetirles dia sí i dia també, a veure si alguns deixen de recollir signatures i passen a reclutar homes i dones capaços d’encarar-se amb els que ens colonitzen i capaços de denunciar als seus còmplices que tenim a casa. També serviria per a entendre que els pobles s’alliberen gràcies a les accions i a la ferma determinació dels seus dirigents i no pas pidolant lleis noves a l’ocupant. És la diferència entre l’esclau que es rebel·la i l’esclau que encara pensa en la commiseració de l’amo.

Però si parlem avui de dirigents polítics del país hem de girar la vista cap al Parlament de Catalunya. Allà és el lloc on estan asseguts els homes i les dones que alguns pensen seran els artífexs del nostre trencament amb l’actual situació colonial. La veritat és quan sento dir que les actuacions de l’anomenada “societat civil” faran canviar el rumb de la política contemporitzadora amb Espanya que impera en aquell hemicicle, no puc menys que pensar en les grans dosis de bona fe de molts independentistes.
El darrer exemple el tenim en la sessió parlamentària d’aquesta mateixa setmana on no s’ha pogut debatre la moció que havia de donar suport al nou estat de Kosovo perquè faltaven uns diputats que s’havien adormit o eren al bar o vés a saber què… Ho resumia molt bé el periodista Carles Valls de Nació Digital quan deia que tot plegat “hagi quedat en un joc de fet i amagar, propi dels territoris degradats pel colonialisme estranger, penós, reprovable, indigne de la nostra nació.” No hi pot haver una millor descripció sobre el fer d’uns individus que han convertit la Cambra catalana en la màxima expressió de vergonya col·lectiva. Algú pot pensar que seran ells els que proclamin l’estat català?

Amb tot, aquest procedir de baixa estofa no només envileix l’actual política catalana. Hipoteca també el nostre futur. Les conseqüències van més enllà i fan que qualsevol català que tingui un afany nacional i polític regenerador sigui mirat en ocasions amb certa desconfiança. De fet és una política de terrra cremada perquè desprès d’ells no pugui quedar absolutament res. Cap ideal, cap dignitat, cap prestigi. Els que vinguin més tard, que siguin sospitosos d’entrada i que recuperin, si poden, la credibilitat de la cosa pública per fer alguna cosa.

Però malgrat el desori i els recels que ens envaeixen, el nostre poble encara pareix patriotes disposats a redreçar una situació que molts consideren perduda. Simplement perquè Catalunya és molt més que les misèries, claudicacions i traïdories de 135 diputats. Com a mínim, que aquesta pobresa parlamentària actual ens serveixi per a veure quins no seran mai els artífexs de la independència de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Opinió Nacional - 06.03.08)

Què és Barcelona?

2008-02-14T17:02:00.006+01:00

Abans de res voldria fer una recomanació als barcelonins: aneu al Fòrum! Acosteu-vos-hi, feu un tomb pels seus voltants i llavors veureu com la megalomania de pissarrí de l'Ajuntament es rebenta els nostres diners amb total impunitat. M’explicaré.

En aquests moments, totes aquelles instal·lacions que van servir per a donar forma a l’estafa que en Joan Clos ens va fer als barcelonins estan en una situació de deixadesa que es reflecteix sobretot en l'Edifici Fòrum. Vidres bruts, diverses portes tancades amb una simple cadena i candau o el terra exterior ple de forats. Tot plegat una imatge tant atrotinada com aquells que el van apadrinar en el seu dia. De fet, tot el conjunt que l'envolta només serveix perquè s’hi passegin quatre jubilats del barri i perquè l’alcalde i els seus amics puguin fer una publicitat que ningú es mira.

Així, ara, allà s’hi troba l’exposició anomenada “Barcelona Sensacions” la qual vaig anar a veure el passat diumenge al matí. D’entrada us diré que només vaig coincidir amb quatre visitants (dos japonesos i una jove parella catalana amb un nadó que imagino aprofitaven l’edifici central del Fòrum per a descansar o canviar el bolquer del seu fill). No era pas una hora intempestiva però allò era un desert humà i conceptual. El primer que hom es troba és un gran mapa del món amb totes les ciutats que porten el nom de Barcelona. Que si a Equador, que si a França, que si als EE.UU…, totes elles eren ubicades dins el seus respectius països a excepció d’una. Sabeu quina? Sí, la capital de Catalunya és presentada de tal manera que podria estar situada a l’Amèrica del sud o al Pakistan. Els socialistes fan amb Barcelona exactament igual que els franquistes: no destacar mai la seva capitalitat catalana. Al màxim que arriben és al “ciudad de ferias y congresos” de l’època d’en Porcioles però ara en versió “multicultural”. D’aquí que en aquesta exposició Barcelona sigui batejada com a “ciutat mestissa”.

El seu afany per desdibuixar el Cap i Casal arriba fins i tot a l’extrem d’amagar l’obra de qui avui dóna la màxima projecció internacional a la nostra capital. Em refereixo naturalment a Antoni Gaudí. Del seu nom ni rastre i tampoc de les seves construccions, a excepció d’alguna silueta mig amagada de la façana del naixement de la Sagrada Família. Com si Barcelona la coneguessin a Nova York pel barri del Raval en lloc de per l’obra gaudiniana. Amb tot, la vilesa del dirigents municipals no té aturador quan es tracta de voler reduir els catalans de Barcelona a una simple minoria. Ho tergiversen fins a tal punt que, textualment, podem llegir en un plafó el següent: “Els diccionaris locals encara no han tingut temps d’incorporar paraules com henna, ache, kebab, bubú o mole. Termes que, tanmateix, ja formen part de la vida quotidiana.” No m’estranya que aquells dos japonesos amb els quals vaig coincidir fessin cara de no entendre res. Afortunadament, els barcelonins saben el pa que s’hi dona en les manifestacions de propaganda totalitària del consistori de la ciutat i opten per ignorar les pallassades en forma d’exposició.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital - 18.02.08)

Hi ha govern a Catalunya?

2008-02-07T17:12:00.002+01:00

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla?

Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convènçer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues!

Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten?

Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Opinió Nacional - 11.01.08)

El vot del conill

2008-02-07T13:00:00.001+01:00

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals.

Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més de 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets?

Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sobre els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida.

Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt - 06.01.08)

Fi d'etapa

2008-02-04T22:36:00.001+01:00

El discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara, en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista.

Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li “estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament, “extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs.

El perspicaç Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.”

De fet, no s’ha bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim.

Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els dos fronts

2007-12-21T16:26:00.001+01:00

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el preludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba.

La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó.

Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire?

No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu si no com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos terços dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia !

Ara la pregunta és saber cap on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en la indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital)

L'1-D, un sol clam: Independència!

2007-12-17T23:58:00.001+01:00

No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya.

Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al vicepresident de la Comissió Europea i comissionat europeu de transport, el senyor Jacques Barrot. Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?

Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya. No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Tirania econòmica

2007-10-18T13:10:00.001+02:00

Des de Catalunya Acció sovint apliquem el terme colònia per descriure la situació del nostre país. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans donat que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò del "tu ja m'entens". Entenem doncs que pugui sobtar una definició tan clara sobre l'status de Catalunya.

Ara bé, desprès de conèixer les darreres xifres sobre l'espoliació econòmica que patim (19.100 milions d'euros l'any) molts catalans no tindran més remei que coincidir amb nosaltres. Per certificar d'una manera més clara la nostra condició colonial val la pena escoltar les paraules d'un expert en la matèria com era Simón Bolívar, conogut històricament com l'"alliberador d'Amèrica". Si més no, haurem de convenir que els plantejaments d'aquell qui va col.laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola poden servir-nos per veure-hi més clar. Així, Bolívar descriu una colònia d'aquesta forma: "Un régim colonial es moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores es sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes". Suposo que cap persona que sàpiga sumar i restar pot dubtar del fet que quan es produeix un "dèficit fiscal" de més de 19.100 milions d'euros és que existeix una "tirania econòmica".

Però sembla com si els mateixos independentistes tinguin un certa por al ridícul si apliquen el terme "colònia" a Catalunya. Pensen potser que no s'ajusta a la realitat? Només cal veure com la retòrica imperial dels espanyols continua essent la mateixa que en l'època del Compte-Duc d'Olivares i com s'omplen la boca amb els mateixos mots amb els quals negaven el dret a la independència a Cuba, Mèxic o les Filipines. És a dir, ens agradi o no, ells continuen fent el discurs de la metròpoli mentre nosaltres utilitzem uns eufemismes que no denoten el dramatisme de la nostra realitat. A base de "sobirania" en lloc d'independència o de "nació sense Estat" en lloc de nació sotmesa per la força de les armes, pocs actors internacionals entendran la nostra situació.

No tinguem por de parlar clar i sense embuts perquè serà el primer simptoma de la nostra determinació per assolir la victòria. Ens entendrem millor entre nosaltres i ens entendran fora de les nostres fronteres. No oblidem mai que els pobles sempre s'han independitzat amb l'estil dels Bolívar o dels Washington, sigui ara o sigui fa dos-cents anys.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Barack Obama

2007-09-28T16:18:00.000+02:00

No dic res de nou si afirmo que a Catalunya existeix un clima de rebuig generalitzat contra la política nordamericana. Estudiar-ne els motius seria llarg i tampoc és el motiu d’aquest article. Però sempre he pensat que si l’antiamericanisme que moltes vegades es respira a casa nostra esdevingués antiespanyolisme possiblement tindríem la independència a tocar. Voldria imaginar que serà perquè cremar una bandera de les barres i les estrelles significa comprensió però calar foc a una foto dels Borbons pot costar-te la presó.

Amb tot, ens caldria anar més enllà d’escandalitzar-nos infantilment a través de les tendencioses imatges de TV3 sobre la política dels EE.UU i valorar més amb rigor el que nosaltres tenim dins de casa. Per fer-ho pot servir-nos el llibre del candidat demòcrata a la Casa Blanca Barack Obama publicat recentment, i que porta per títol “Audacy of hope” (“L’audàcia de l'esperança”). D’entrada sorprèn la claredat i sentit comú dels seus plantejaments, els quals alterna amb un gran coneixement de la psicologia col·lectiva del poble nordamericà. La seva honradesa intel·lectual li fa aplaudir diverses accions d’un expresident del partit rival com era Ronald Reagan. És més, reconeix entendre que els seus connacionals el votessin en les circumstàncies d'aquell moment.

No amaga tampoc el cap sota l’ala en el moment d’encarar problemàtiques delicades com la immigració o la situació dels afroamericans com ell mateix. Afirma contundentment, davant la situació dels anomenats “il·legals”, que la nacionalitat nordamericana no és pas un “dret” sinó un “privilegi”; i dels de la seva raça en fa una autocrítica per haver actuat massa condescendentment amb aquells dels propis que amb les seves actituds han perjudicat la seva imatge col·lectiva. Tot això sense deixar de denunciar les injustícies que s’han pogut cometre amb uns i altres. Obama vol demostrar ser un agut i perspicaç observador de tot allò que amoïna el poble que pretén dirigir. Ho fa mitjançant un llenguatge planer i suggestiu tot aportant unes solucions que partiexen dels propis valors que sustenten la seva nació. És un discurs que enganxa per la seva elegància i patriotisme.

Anava llegint les paraules d’aquest actual senador de Chicago i no podia deixar de pensar en els dirigents de casa nostra. Quina diferència! Cap d’ells és capaç de pensar més enllà de les seves pròpies sigles. Repeteixen les consignes com uns lloros amb un pobresa intel·lectual i verbal que fa posar els pèls de punta. No coneixen res a part de la seu del partit o l’hemicicle del parlament. Recordo com el professor Carles M. Espinalt sempre deia que un autèntic polític havia de ser, abans de res, un gran coneixedor de l’esser humà. Sens dubte Barack Obama demostra poder ser-ho quan escriu: “La gent concebeix el món a partir del llenguatge dels valors. Això és el que pot portar-los a passar a l’acció i fer que surtin del seu aïllament.”
Si jo hagués nascut a San Francisco o en algún poblet d’Arkansas no podria menys que sentir-me segur de deixar el país en mans d’homes com aquest. Podem pensar el mateix els catalans?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

La duresa imprescindible

2007-09-15T16:29:00.001+02:00

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa.

Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler.

A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continuï preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar.

Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per passiva.

L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció