21 de desembre 2007

Els dos fronts

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el preludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba. La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó. Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire? No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu si no com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos terços dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia ! Ara la pregunta és saber cap on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en la indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital)
17 de desembre 2007

L'1-D, un sol clam: Independència!

No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya. Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al vicepresident de la Comissió Europea i comissionat europeu de transport, el senyor Jacques Barrot. Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ? Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya. No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció
18 d’octubre 2007

Tirania econòmica

Des de Catalunya Acció sovint apliquem el terme colònia per descriure la situació del nostre país. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans donat que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò del "tu ja m'entens". Entenem doncs que pugui sobtar una definició tan clara sobre l'status de Catalunya. Ara bé, desprès de conèixer les darreres xifres sobre l'espoliació econòmica que patim (19.100 milions d'euros l'any) molts catalans no tindran més remei que coincidir amb nosaltres. Per certificar d'una manera més clara la nostra condició colonial val la pena escoltar les paraules d'un expert en la matèria com era Simón Bolívar, conogut històricament com l'"alliberador d'Amèrica". Si més no, haurem de convenir que els plantejaments d'aquell qui va col.laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola poden servir-nos per veure-hi més clar. Així, Bolívar descriu una colònia d'aquesta forma: "Un régim colonial es moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores es sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes". Suposo que cap persona que sàpiga sumar i restar pot dubtar del fet que quan es produeix un "dèficit fiscal" de més de 19.100 milions d'euros és que existeix una "tirania econòmica". Però sembla com si els mateixos independentistes tinguin un certa por al ridícul si apliquen el terme "colònia" a Catalunya. Pensen potser que no s'ajusta a la realitat? Només cal veure com la retòrica imperial dels espanyols continua essent la mateixa que en l'època del Compte-Duc d'Olivares i com s'omplen la boca amb els mateixos mots amb els quals negaven el dret a la independència a Cuba, Mèxic o les Filipines. És a dir, ens agradi o no, ells continuen fent el discurs de la metròpoli mentre nosaltres utilitzem uns eufemismes que no denoten el dramatisme de la nostra realitat. A base de "sobirania" en lloc d'independència o de "nació sense Estat" en lloc de nació sotmesa per la força de les armes, pocs actors internacionals entendran la nostra situació. No tinguem por de parlar clar i sense embuts perquè serà el primer simptoma de la nostra determinació per assolir la victòria. Ens entendrem millor entre nosaltres i ens entendran fora de les nostres fronteres. No oblidem mai que els pobles sempre s'han independitzat amb l'estil dels Bolívar o dels Washington, sigui ara o sigui fa dos-cents anys. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció
28 de setembre 2007

Barack Obama

No dic res de nou si afirmo que a Catalunya existeix un clima de rebuig generalitzat contra la política nordamericana. Estudiar-ne els motius seria llarg i tampoc és el motiu d’aquest article. Però sempre he pensat que si l’antiamericanisme que moltes vegades es respira a casa nostra esdevingués antiespanyolisme possiblement tindríem la independència a tocar. Voldria imaginar que serà perquè cremar una bandera de les barres i les estrelles significa comprensió però calar foc a una foto dels Borbons pot costar-te la presó. Amb tot, ens caldria anar més enllà d’escandalitzar-nos infantilment a través de les tendencioses imatges de TV3 sobre la política dels EE.UU i valorar més amb rigor el que nosaltres tenim dins de casa. Per fer-ho pot servir-nos el llibre del candidat demòcrata a la Casa Blanca Barack Obama publicat recentment, i que porta per títol “Audacy of hope” (“L’audàcia de l'esperança”). D’entrada sorprèn la claredat i sentit comú dels seus plantejaments, els quals alterna amb un gran coneixement de la psicologia col·lectiva del poble nordamericà. La seva honradesa intel·lectual li fa aplaudir diverses accions d’un expresident del partit rival com era Ronald Reagan. És més, reconeix entendre que els seus connacionals el votessin en les circumstàncies d'aquell moment. No amaga tampoc el cap sota l’ala en el moment d’encarar problemàtiques delicades com la immigració o la situació dels afroamericans com ell mateix. Afirma contundentment, davant la situació dels anomenats “il·legals”, que la nacionalitat nordamericana no és pas un “dret” sinó un “privilegi”; i dels de la seva raça en fa una autocrítica per haver actuat massa condescendentment amb aquells dels propis que amb les seves actituds han perjudicat la seva imatge col·lectiva. Tot això sense deixar de denunciar les injustícies que s’han pogut cometre amb uns i altres. Obama vol demostrar ser un agut i perspicaç observador de tot allò que amoïna el poble que pretén dirigir. Ho fa mitjançant un llenguatge planer i suggestiu tot aportant unes solucions que partiexen dels propis valors que sustenten la seva nació. És un discurs que enganxa per la seva elegància i patriotisme. Anava llegint les paraules d’aquest actual senador de Chicago i no podia deixar de pensar en els dirigents de casa nostra. Quina diferència! Cap d’ells és capaç de pensar més enllà de les seves pròpies sigles. Repeteixen les consignes com uns lloros amb un pobresa intel·lectual i verbal que fa posar els pèls de punta. No coneixen res a part de la seu del partit o l’hemicicle del parlament. Recordo com el professor Carles M. Espinalt sempre deia que un autèntic polític havia de ser, abans de res, un gran coneixedor de l’esser humà. Sens dubte Barack Obama demostra poder ser-ho quan escriu: “La gent concebeix el món a partir del llenguatge dels valors. Això és el que pot portar-los a passar a l’acció i fer que surtin del seu aïllament.” Si jo hagués nascut a San Francisco o en algún poblet d’Arkansas no podria menys que sentir-me segur de deixar el país en mans d’homes com aquest. Podem pensar el mateix els catalans? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció
15 de setembre 2007

La duresa imprescindible

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa. Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler. A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continuï preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar. Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per passiva. L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional

Llibre "Discursos a la nació"