Som aquí, Fundación DENAES

Espanya està ferida i només surt per ajudar-la una tal Fundación en Defensa de la Nación Española (DENAES), que no és res més que una mena de hogar del legionario però en versió civil. Si només té aquests efectius penso que vaig ser molt pesimista quan vaig afirmar, desprès de la final de Copa entre el Barça i l'Athletic, que amb un parell més de xiulades podiem finiquitar-la. Ara estic convençut que podem fer-ho només amb el "pito" de l'àrbitre.

La victòria a Mestalla de bascs i catalans contra l'himne espanyol i els seu cap d'estat promoguda per Esait i Catalunya Acció ha motivat la presentació, davant l'Audiència nacional, d'una querella contra les dues organitzacions per "ultrajes a España", "incitación al odio" i... crec que alguna rucada més. Això, que podria semblar el guió grotesc d'una pel.lícula d'Almodóvar, és el que ha fet aquesta Fundación DENAES que diu vessar tradició democràtica pels quatre costats. Però per poder comprovar exactament què és, només cal mirar com entre els seus patrons d'honor hi figura el militar Sabino Fernández Campo, ex-cap de la casa reial espanyola i un dels que van irrompre a sang i foc a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Aquest prodigi de demòcrata, que va tutelar al monarca durant anys, declarava el següent en el diari "El País" (16.07.2001) sobre les tropes de Franco tot recordant la seva entrada com a conqueridor a la capital catalana: "... a los que recuerdo, es a los que recibieron triunfalmente a las fuerzas del General Franco cuya calificación de fascistas no puedo suscribir". He d'afegir, per vergonya col.lectiva de Catalunya, que Jordi Pujol va condecorar-lo amb la Creu de Sant Jordi l'any 1988.

Aquest element, fa quaranta o cinquanta anys, possiblement hagués proposat l'execució dels caps de Esait i Catalunya Acció, però ara tan sols li queda l'Audiència nacional, i d'aquí a quatre dies ni això, perquè, si més no a Catalunya, el procés d'independència està adquirint dia rera dia més velocitat. Aleshores serà quan únicament podran anar a reclamar al mestre armer.
Ara bé, si creuen que poden acovardir amb les proclames l'estil tercios de Flandes que ha realitzat el president de la Fundació DENAES, Santiago Abascal, a l'hora de justificar la querella van molt equivocats. La gent de Catalunya Acció no som com els polítics catalans que estan acostumats a veure o tractar. Nosaltres ni ens retractem del nostre patriotisme a la mínima fatxenderia que emeten els de la unidad de España ni estem fets de la mateixa pasta del vassall que en Pujol o en Carod. A més, en ple segle XXI, per a poder acabar amb Catalunya ja no poden comptar amb la guàrdia mora o amb padrins com Hitler o Mussolini igual que en el 39.

Malgrat tot això, ells continuen amb la malaltissa obsessió de voler-nos fer espanyols a la força sense tenir present que la creació del futur estat català o basc depèn exclusivament de la nostra voluntat expressada democràticament, i per aquest motiu estan tan rabiuts. Perquè saben que el passat 13 de maig a Mestalla va significar la visualització de les ànsies de llibertat de bascos i catalans. Va ser un preludi de la nostra independència amb testimonis de tot el món. Continuarà?
Estic absolutament convençut que els pròxims partits de l'anomenada Supercopa d'Espanya entre "culés" i "lleons" que es disputaran d'aquí unes quantes setmanes seran un altre clam per la llibertat d'Euskal Herria i Catalunya. Sense oblidar que també serà l'ocasió per manifestar la nostra ferma oposició a l'intent de presentar com uns delinqüents als milers de compatriotes que van exercir un dret civil tan bàsic com el de protestar. Que San Mamés i el Camp Nou es converteixin en una altra monumental xiulada contra Espanya i en un fort crit per la dignitat d'aquests pobles! Si no volen pols que no vagin a l'era.

Santiago Espot
Presidet Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

(Article publicat a Gara, 06.07.09)

13-S: comença la independència

Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi català sobre la independència del nostre país sempre trobava les excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic "trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres felicitacions, patriotes arenyencs!

En efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha dubte que significaria la visualització de la millor imatge motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà us hi esperem, els demòcrates.

Imagino que, a mesura que es vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid. Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de poder convocar un referendum per decidir si volem trencar amb Espanya. No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de CDC.

Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part d'articular una nova força electoral que porti la independència al Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia i la llibertat de la nostra nació.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

"Vagi a fer punyetes!"

Es veu que durant la campanya electoral de les recents eleccions europees un senyor es va acostar a Jordi Pujol per dir-li que sempre votava CiU. “Les darreres eleccions també?”, va preguntar l’expresident. “No”, respongué l’altre. “Doncs vagi a fer punyetes!”, li va engegar Pujol. Quaranta-vuit hores després d’aparèixer aquesta notícia sabíem que l’abstenció a Catalunya en la citada contesa electoral era del 63%. Algú se’n sorprèn? Quan hom veu aquest estirabot barroer per part de qui ha estat considerat per alguns el millor polític català després del franquisme, cal preguntar-se per la qualitat de la nostra suposada democràcia. Però anem a pams.

Tenim entès que la primera premissa en unes votacions, a part de poder-se presentar com a candidat aquell que compleixi les condicions que marca la llei, és poder triar l’opció desitjada sense coaccions. Pel que es veu, en Jordi Pujol es passa per l’arc del triomf aquesta elemental condició. Perquè, és clar, si no votes els seus ja no mereixes cap mena de consideració. El “Vagi a fer punyetes!” és el caciquisme electoral del segle XXI. D’altra banda, jo em pregunto en quin món ha de viure aquest home quan tothom sap que la desafecció política a Catalunya assoleix unes xifres gairebé úniques a Europa. S’ha proposat fer-nos assolir el record Guiness en aquesta matèria? Com que per molta abstenció que hi hagi els escons es continuen adjudicant, igual persegueix que només votin els de la seva família i els amics, i així segur que tenen majoria absoluta.

Al marge d’això, la frase d’en Pujol significa un menyspreu absolut cap a la figura de l’elector. Ens considera uns no ningú si no li riem les gràcies. No som persones ni compatriotes, a tot estirar ens considera una simple xifra. La deferència i el respecte cap a aquells que un dirigent aspira a representar són la base de tota concepció demòcrata. Menysprear la veu del poble com ha fet el pare carabassot dels convergents és propi d’aquells que conceben les eleccions com un mal tràngol que com més aviat s’acabi, millor. Els molesta haver de passar per les urnes, atès que dels càrrecs en tenen un concepte vitalici o hereditari, tal com ho demostra el cognom de l’actual portaveu de CiU al Parlament.

Si tot plegat ja és greu, el que més hauria de preocupar els militants del seu partit és que ningú de les seves pròpies files hagi piulat davant aquesta vergonyant mostra d’ignomínia cap als seus potencials votants. Volen engegar a fer punyetes els més de cinc milions de catalans del Principat que no han optat per les seves sigles? Exigim una resposta clara perquè en dependrà que, més que demanar una profunda regeneració política, potser haurem de proclamar la necessitat d’una depuració política.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Falsa democràcia

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009

Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava a l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Per a qui acabem treballant?

En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball.

A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”.

Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme.

Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L'ideal de Catalunya

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

I ara, què passarà?

La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara.

De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns subfons de “competivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És aixó una novetat?

Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.

Són molts els que es pregunten que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents. Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà. Ara és l’hora, catalans!

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L'unionisme d'Unió

Les coses es van clarificant. Hem dit en més d'una ocasió que el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista. Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez.

En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el regionalismo bien entendido que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta centralitat, tot és possible. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de delegados del noreste peninsular, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 milions d'euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la roja. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès.

Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme. Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política.
Em consta personalment el patriotisme d'antics alts dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. Ho faran un Joan Rigol o un Agustí Bassols?

El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara i la nostra també. Voler mantenir l'actual estatus de comunitat autònoma significa voler mantenir l'espoliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt: apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda. Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tenim clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. Per a ells els nostre més gran menyspreu. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells ministerios que tan bé coneix en Duran. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-11-08)

El que ara s'ha de fer

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res.

Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins?

Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona.

Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics?

Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla?

Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt, 10-10-08)

Per què denunciem la nostra classe política ?

Aquesta és una pregunta que sovint ens fan a la gent de Catalunya Acció i la resposta donaria pràcticament per a un llibre sencer. Ara bé, penso que el millor és citar sense preàmbuls el fragment de l’entrevista que li van fer fa uns pocs mesos a Francesc X. Hernández (Doctor en Història i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona), el qual va ser Director General de Recerca en el Departament d’Universitats i Societat de la Informació en el govern Maragall i en els primers mesos del president Montilla. Aquest home, que ha patit de prop la gent que dirigeix el país, afirma sense embuts el següent: “En la societat postindustrial la recerca és el nervi, el motor d’un país, i ara aquest govern de rústecs indocumentats ha deixat el govern sense benzina. Aquests inútils ni tan sols han estat capaços de muntar una agència.” La cosa, però, no queda aquí, i la sentència definitiva és aquesta: “Quina sensibilitat pot tenir un govern d’ignorants? De la misèria intel·lectual que ens governa són comptats els que han acabat el batxillerat. Simplement no entenen el que passa en el món d’avui”. Calen més motius per entendre la nostra posició? Amb tot, alguns poden pensar que els de l’oposició són una altra cosa. Jo, sincerament, crec que si no són ni capaços d’evitar que una colla de “rústecs indocumentats” els passin la mà per la cara poca cosa podem esperar d’ells.

És per això que resulta grotesc com alguns independentistes de bona fe pretenen fer la feina passant de puntetes per sobre d'aquest drama que ens afecta a tots plegats o, encara pitjor, vulguin intentar-ho des de dins mateix d’aquelles formacions polítiques que conformen la “misèria intel·lectual” de la què ens parla el Doctor Hernández. El que els pot passar segurament és que s’acabin contaminant del mateix estil poruc i poca-solta que avui castiga la política catalana i, al final, els acabin veient com a tots els altres.

Tot i que a molts els costi d’entendre no ens cansarem de repetir que el que estem vivint és producte del procés de degeneració d’una classe política. Perquè quan el país està patint una fallida del seus cabals públics a causa del robatori continuat que practica Espanya amb nosaltres i quan el país tem per la desaparició de la seva personalitat nacional no podem dir que no hi ha responsables. No podem atribuir-ho només a la mala bava que els governs de Madrid gasten amb nosaltres o a la nostra desgràcia històrica. Si la gent que té a les seves mans el timó de Catalunya ha demostrat la seva inutilitat, què hem de fer? Ens ho callem i els ho perdonem? Els donem una altra oportunitat?

Mai farem cap favor al nostre país si no fiscalitzem amb rigor i contundència les actituds dels nostres màxims dirigents. Només cal veure com les democràcies més avançades i pròsperes són aquelles en què l’opinió pública pot fer caure càrrecs i governs. I Catalunya no té la vocació de república bananera on el poble, davant d’un alt càrrec polític, sempre diu “sí, bwana”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Us presentem el front autonomista

Tot s'hi val a l’hora d’intentar consolidar l’autonomisme, que no és res més que la forma oficial d’apuntalar Espanya. Si no poden fer-ho només a través dels partits amb representació parlamentària s’hi afegeixen tots els que mai diuen una paraula més alta que l’altra. Són aquells que miren de no qüestionar mai res, no fos el cas que els deixessin de convidar als saraus institucionals o a les tertúlies televisives i radiofòniques. Ras i curt: són els bons minyons de la política catalana.

Tot això que dic ve a tomb perquè divendres passat (26 de setembre) van fer-se la foto de grup, o més aviat de front, els màxims representants de l’Òmnium Cultural, de l’Institut d’Estudis Catalans i dels sindicats per demanar el compliment de l’Estatut i un finançament just. Diuen que volen “marcar el camí i donar exemple”. Moltes gràcies per les seves nobles intencions però el seu exemple només serveix per a perpetuar el paper de “cornuts i pagar el beure”.

Els de CCOO i UGT deuen pensar que no recordem que fa quatre dies van ser incapaços de fer costat a la gran manifestació del passat 1 de desembre on els organitzadors demanaven tan poqueta cosa com tenir el “dret a decidir sobre les nostres infrestructures”. Ara, com que Espanya ens ha escanyat fins l’infinit, deuen veure que no en quedarà ni per mantenir les seves fabuloses estructures que paguem tots plegats. No sé el que els donen des de Catalunya, però si sé que l’any passat la Junta de Andalucía va regalar via subvenció 13 milions d’euros als seus "compañeros andaluces". Es veu que tant els fa que els nostres trens siguin subsaharians, però quan es poden acabar els calés de la menjadora són els primers a protestar. Aquesta gent la màxima esquerra que han vist és la de l’Eixample.

Si parlem dels actuals rectors d’Òmnium Cultural només cal veure la seva actuació davant la manifestació independentista del passat dia 11 de setembre on es demanava un Estat propi. No s’hi van afegir tot al·legant vés a saber quina excusa. Avui, però, ja sabem el perquè: ni volen ni saben anar més enllà de l’Estatut. El cert és qui si els dieu als representants d’Òmnium (ho dic per experiència) o l’IEC que es manifestin a favor de la independència de Catalunya us diran que ells no es poden ficar en política. Ara bé, quan arriba el moment de fer d’escolanets dels grans partits mai tenen un no. Serà una obligació derivada de la subvenció?

Tot plegat ens clarifica el panorama polític del país donat que podem saber en l’equip que juga cadascú. I és que una de les coses prèvies a l’assoliment de l’Estat català serà la formació de dos grans fronts : l’autonomista i l’independentista. Com a mínim aquestes notícies ens ajuden a saber alguns dels noms que ja integren el primer.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els deliris d'un pocapena

Si algún català dubtava del to tavernari i primitiu que sempre ha caracteritzat els espanyols a l’hora de fer política, els darrers dies haurien de servir per fer caure la bena dels ulls a molts dels nostres connacionals. Veient o escoltant les ràdios i televisions de les “hordas rojas” amb motiu de la recent Eurocopa de futbol hom no té més remei que reconèixer que la seva visió del món és la mateixa que la de l’època d’Atapuerca. Existeixen encara catalans que pensen que la convivència és possible?

Sembla que no només hi ha qui ho creu. Hi ha qui pensa i afirma que és compatible aspirar a la independència de Catalunya i ser un seguidor de la “rojigualda”. Efectes de l’alcohol? Esquizofrènia? Una broma de mal gust? La veritat és que no em preocuparia gens que aquesta fos l’actitud d’una persona del carrer sense cap responsabilitat pública. Sempre pots trobar qui té el cap trabucat, aquí o al Nepal. Ara bé, si aquesta bogeria la diu el segon responsable del principal partit del país (autoanomenat nacionalista català), llavors és quan s’encenen els senyals d’alarma de tots aquells que encara tenim el cap damunt les espatlles. Més que res perquè quan passa una cosa així el cas en qüestió es converteix en un problema de salut pública. Per què? Home, si els principals dirigents d’un país mostren sense pudor un grau tal de desequilibri mental, caldrà vetllar pels efectes que la seva actitud tingui sobre la població. Fa anys que prestigiosos psicòlegs adverteixen dels efectes nocius que crea en la gent del carrer els deliris paranoics de molts polítics.

Així, per desgràcia, Catalunya ha de començar a estar alerta en aquest aspecte donat que el passat 1 de juliol Felip Puig, secretari general de CDC, declarava textualment a El Periòdico: "Es pot ser independentista i recolzar la selecció espanyola, transitòriament i sense complexos”. Fins ara estàvem acostumats a les respostes ambigües i poc concretes dels responsables convergents davant preguntes que requerien una manifestació nacional clara. Entre ells va crear escola aquella coneguda frase del seu pare carabasser: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”. Amb cosetes com aquestes els seus votants es deixaven enganyar conscienment perquè creien que algun dia destaparien l'independentisme que portaven amagat per una qüestió purament tàctica.

Ara però, amb declaracions com les d’en Puig, no estem parlant de política, parlem de psiquiatria. I, arribats a aquest extrem, els caldrà reconèixer a tots els convergents patriotes i de bona fe que els seus problemes no els poden resoldre en el proper congrés. El millor lloc per fer-ho és la consulta d’un professional qualificat. Personalment els recomanaria que deixessin de banda els seus dirigents, no fos cas que que s’acomplís allò tan popular de “qui tracta amb bojos s’hi acaba tornant”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

L'endemà dels congressos

Creix la sensació que les actuals fórmules que regeixen la política catalana han donat de si tot el que podien donar. El binomi dreta/esquerra només se'l creuen els quatre gats que viuen del sou oficial, el mot catalanisme s'ha buidat tant de contingut que potser qualsevol dia fins i tot servirà per catalogar un torero, i als que parlen de federalisme, encaix o col·laboració amb Espanya els veiem com uns tocacampanes. A més a més, els partits polítics amb representació parlamentària continuen tenint un funcionament intern on es premia l'obediència sectària en lloc del talent. Fet del qual, és clar, es deriven unes llistes tancades i una perversa llei electoral que són la garantia que la mediocritat continuarà regnant en el nostre Parlament i en el nostre govern.

Doncs bé, dins aquest desolador i tètric panorama es celebraran els congressos d'ERC i Convergència. No sé el que deu passar per les ments dels que han de conduir-los però el sentit comú indica que s'ho haurien de replantejar tot de dalt a baix. Ho faran?
Si fem cas de les informacions que ens han començat a arribar podem veure que continuen demostrant una notable obtusitat mental per entendre com evoluciona el nostre país i el món en general. Com és habitual parlaran entre ells de les seves coses i després realitzaran grans declaracions de principis buides de contingut. Els mots renovació, pluralitat i noves idees seran els més utilitzats i es produiran grans abraçades i cíniques encaixades de mans en els passadissos on es faran aquestes reunions. Però, en realitat, renovació significa posar les mateixes cares en llocs diferents. La pluralitat és un invent per ampliar la menjadora i les noves idees són les mateixes de sempre però amb altres paraules. Mireu si no com aquesta cantarella xarona del «dret a decidir» no és res més que la prolongació del famós «som una nació» amb què ens han entretingut les darreres dècades. L'objectiu? Consolidar allò del «qui dia passa any empeny» per tal que no es facin massa visibles les misèries dels uns i dels altres.

En els congressos dels quals parlem, les ganivetades poden ser, abans o després, antològiques. En una banda més visibles que en l'altra simplement per les diferències derivades d'unes formes més o menys matusseres. De fet, la política catalana oficial va agafant cada dia més un aire sicilià però sense la duresa de l'original. Aquí tot és temorenc i caguetes amb Espanya. La mala bava només la gasten entre ells mateixos o amb altres connacionals conscienciats que no els riuen les gràcies i als quals ignoren i voldrien fer desaparèixer del mapa polític. Mentrestant, això sí, expliquen amb aire saberut les combinacions que faran a Madrid per anar guanyant més «autogovern». Pobrets! En realitat són la riota dels polítics espanyols que veuen com després de gairebé trenta anys d'afaitar-los a pèl i repèl cap d'ells els ha aixecat la veu. Si no fos perquè som els catalans els que en paguem les conseqüències en podríem fer una comèdia de festa major.

Aquestes són les formes dels que preparen aquestes convencions. Paral·lelament va en augment la sensació popular de la impossibilitat d'articular una política amb Espanya que no sigui la del trencament. Les cúpules d'aquests dos partits, entretant, continuen fent totes les giragonses possibles per tal d'evitar encarar-s'hi obertament. Uns no volen sentir parlar clarament d'independència perquè seria el fracàs evident de la política aplicada pel seu pare carabassot durant vint-i-tres anys. Els altres, si ho fan, és amb un estil que no convenç ningú, tot aconseguint una cosa única en la història política europea recent: representar teòricament l'ideari polític de moda (l'independentisme) i perdre més del cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. I, com en el circ, han fet «el més difícil encara»: no ha dimitit ningú. La seva única esperança és que Joan Carretero i el seu Reagrupament assoleixin la victòria. Són els que representen un ideari clar i una autèntica regeneració. Gent patriota d'ofici i benefici que no ha de fer la gara-gara a ningú. Tant de bo així ho entengui la militància republicana.

Sigui com sigui, caldrà començar a pensar què s'haurà de fer a partir del moment en què es certifiqui la impossibilitat que aquests dos vaixells portin Catalunya al port de la creació d'un estat català independent. Ens enfonsem amb ells? Si convenim que l'hora de salvar els partits ja ha passat i que ara és l'hora de salvar Catalunya, el més prudent i assenyat és evitar el naufragi de tot el passatge. En tot cas que se'n vagin al fons del mar només les respectives tripulacions; i aquells que formen part d'aquests partits i creguin que el futur de Catalunya només el pot garantir un estat propi, que es deixin de romanticismes estèrils. Si han d'abandonar la militància que l'abandonin. L'única que val ara és la militància per la independència. Aquest és realment l'ideal que els necessita.

No entrarem a discutir si després del franquisme tant Convergència com ERC van tenir bons moments i de veritable servei al país. O si eren llavors unes eines apropiades per a fer polítiques d'autèntic patriotisme. Uns diran que sí i d'altres ho dubtaran. Tant se val. Ara del que es tracta és que hem entrat en una nova etapa en què es reclamen actituds sense contemplacions en defensa dels interessos nacionals. Ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Per fer-ho hem d'estar disposats a fer els sacrificis que calgui passant, si és necessari, per renunciar a uns partits i per crear-ne de nous. Les sigles han de ser només uns estris al servei de l'objectiu suprem de la independència de Catalunya.

Santiago Espot

President Executiu de Catalunya Acció

(Article publicat a El Punt - 05.06.08)

Ells i nosaltres, Azaña i Macià

Són diversos els motius pels quals el nostre poble encara no ha assolit la independència, però el desconeixement que tenim sobre la personalitat col·lectiva dels espanyols n'és un dels més importants. Entre nosaltres no és habitual preguntar-nos com són aquells que ens volen imposar contínuament la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció del món. Per contra, ells ignoren quina és la nostra conducta? Massa sovint no donem importància a aquestes qüestions i és llavors que anem a la guerra sense saber res de l'enemic. Si estem a les fosques sobre quins són els ressorts psíquics que mouen l'ànima col·lectiva d'un poble mai podrem guanyar cap batalla.

Endinsar-nos en els ressorts mentals que inspiren l'acció política espanyola suposa llegir i conèixer els seus homes més destacats. Són els que marquen la pauta i creen escola. Així, per exemple, el que fou president de la segona república espanyola, Manuel Azaña, veia així com ha de ser el destí històric del seu poble: «Yo soy castellano, pero soy español, o, si me lo permitís, no soy más que español, y vosotros estáis obligados a no ser más que españoles, y, si no lo entendéis así hacéis dimisión de vuestro papel en la Península. Considerarlo, porque en ello va vuestro destino histórico, destino que se dirige en llevar en la gobernación del Estado y en la orientación del destino de España el sello propio.» No tenen altre model a seguir que ells mateixos. Tot i l'ampul·lositat de les seves paraules, no hi ha dubte que són les que descriuen l'esperit de la política que es fa des de Madrid. Ens agradi o no caldrà acceptar que saben tractar i interpretar els propis. Nosaltres, en canvi, mai anem més enllà de grotesques imitacions. Des d'un Jordi Pujol que volia seguir l'arquetipus de l'estat del benestar de la socialdemocràcia sueca (oblidant, és clar, el petit detall que als suecs no els roben 19.100 milions d'euros a l'any quan apliquen les seves polítiques socials) fins determinades esquerres casolanes que canten les excel·lències de dictadors hispanoamericans. Per aquest camí, en lloc de fer una autèntica regeneració nacional, el que fem és el pallasso.

Curiosament, el mateix Azaña que penetrava en l'ànima castellana o espanyola fins a extraure-li el suc, també sap fer el retrat dels seus homòlegs catalans. Tenia clar que la «gobernación del Estado» implica esbrinar com són els que has de sotmetre. Forma part del «destino histórico». Veiem quina descripció fa dels nostres dirigents de l'època: «Ustedes los catalanes saben producir desórdenes, pero son incapaces de superarlos. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y, por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad. Pretender conservarse como ídolo de todos es imposible. Camino seguro del fracaso.»

Sincerament, no crec que existeixi molta diferència entre aquests «desórdenes» dels quals parla Azaña i els desgavells dels governs tripartits. Com també podem dir que «la camaradería entre catalanes» pren cos de forma nítida quan tota la classe política catalana calla com un mort davant del famós cas del tres per cent destapat per la màxima autoritat del país en aquell moment. O també podem recordar com en una negociació a Madrid, ara ja fa uns anys, Miquel Roca va haver de sentir-se dir per boca d'aquell que fou dirigent de la UGT (Nicolás Redondo) poc més o menys això: «Usted intenta hacer una cosa imposible en política: ser amigo de todo el mundo.»
Sí, ens coneixen i saben quins són els punts dèbils que ens afecten. Fixeu-vos bé que del diagnòstic d'Azaña fa potser més de setanta anys però encara ens serveix per retratar capteniments més o menys actuals. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que quan els nostres polítics «hi van» els seus ja «en tornen».

Ben mirat només hi ha hagut un dirigent català des del 1714 que ha aconseguit portar la iniciativa. Em refereixo a Francesc Macià. Per què? Doncs perquè no el tenien apamat. La seva personalitat no encaixava dins els patrons que tenen establerts amb nosaltres. No podien imaginar-se un català parlant a las Cortes com ho faria l'excoronel en la que va ser la seva darrera intervenció parlamentària a Madrid l'any 1923: «El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.»

Aquí l'azañisme salta pels aires. On són els «blandos»? On és la «camaradería»? Macià els trenca els esquemes i no saben què fer. Els amenaça obertament i sense miraments. Això, és clar, desconcerta a qui fa precisament de la intimidació l'eix central de la seva política. Les paraules del líder separatista no contenen cap al·lusió ni a la fraternitat ni a l'estabilitat del govern.
El nord de la seva política és trencar, sigui com sigui, amb Espanya. És més, les seves intencions no es queden només en paraules i pocs anys més tard les posava en pràctica tot planejant la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. La duresa i determinació del que després seria president de Catalunya fa que es guanyi el respecte d'uns i l'admiració dels altres.

Som a l'any 2008 i, malgrat els gairebé setanta-cinc anys que ens separen de les paraules pronunciades per en Macià, els equilibris entre Catalunya i Espanya no han canviat gaire. Naturalment no és el moment de proclamar cap lluita armada, però sí que és el moment de «retornar a Macià», com deia en J. Carner-Ribalta. No cal donar-hi més voltes: la fórmula per assolir la independència de Catalunya fa anys que està inventada.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt)

Estratègia independentista

Coneixem l’autèntic significat del mot estratègia? Possiblement un dels nostres errors comença per no tenir plena noció del seu sentit. Etimològicament, « estratègia » deriva dels mots grecs « stratos » (exèrcit) i « agein » (conductor, guia). Es tracta doncs d’un concepte vinculat des del seus origens al camp militar. Tot i que hem de dir que no és fins a principis del s.XIX que es comença a parlar-ne obertament. Sobretot a partir de la publicació del llibre “De la guerra” del general prusià Karl Von Clausewitz que va combatre en totes les campanyes contra Napoleó. Podem dir, en certa forma, que aquest personatge va donar cos teòric al geni militar de l’emperador francés. Malgrat que molts vulguin desacreditar-lo per ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de forma nefasta, el cert és que les principals idees recollides en “De la guerra” són de lectura obligatòria avui en les més prestigioses acadèmies militars i escoles de negocis o màrketing.

De fet ell va ser qui primer va parlar dels termes “tàctica » i «logística » lligats a l'estratègia. La primera, deia Von Clausewitz, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. I la logística faria referència a a calcular i preparar tot el que es precisa en la vida, el moviment i les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficàcia en cada operació. Com podem veure estem parlant de coses que amb el pas del temps avui ja formen part del nostre present econòmic o empresarial.

Així doncs, el que podem anomenar com el creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix així: “L'estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forçes militars en el combat”. Imaginem que ho feia d’aquesta forma donat que massa sovint es confón una cosa amb l’altra.

Per desgràcia, si fem cas de la definició d’aquest general prusià, haurem de convenir que l'estratègia seguida per l’anomenat nacionalisme o independentisme parlamentari de casa nostra en els darrers anys no és que hagi estat encertada o no, el problema és que el que s’ha fet és una “no” estratègia. El nostre drama és que s’ha refusat per sistema l’enfrontament, que és l’esència mateixa del propi mot del qual aquí parlem. En lloc de combatre l’enemic s’ha intentat contemporitzar amb ell. Ho ha fet CiU amb la seva malaltissa obsessió d’encaix a Espanya i ho ha repetit ERC amb la seva imaginària aliança amb les esquerres espanyoles. Així, és clar, no és pot guanyar mai cap batalla. Volien jugar a ser mariscals de camp i no han passat de “cabo furriel”.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Política de prostíbul

Malgrat que des de Catalunya Acció propugnem l’abstenció per al proper diumenge 9 de març no podem deixar, ni que sigui mínimament, d’analitzar quin ha estat el paper dels anomenats “partits nacionalistes” en aquesta campanya electoral espanyola.

Haureu pogut observar les diverses batusses entre CiU i ERC on s’han tret mútuament totes les seves misèries. Recordo ara, per exemple, un debat d’àmbit estatal a TVE on hi havia un representant de cadascun dels grups parlamentaris de Madrid. Joan Ridao (ERC) i Jordi Jané (CiU) eren la part catalana i van protagonitzar un enfrontament mutu que no envejava en res els protagonitzats habitualment per PP i PSOE. Però a diferència dels combats entre els dos grans partits de la metròpoli que es barallen per tenir el poder autèntic (per veure qui mana) els nostres representants fan el paper d’una qualsevol. La seva disputa és només per veure qui pot complaure millor el guanyador. Com que preveuen que seran els socialistes, ja han començat a insinuar-se. Uns, els de CiU, diuen que li aportaran centralitat i els altres, els d’ERC, que els donaran el que sigui per evitar que entri el PP.

Tot plegat, una política de prostíbul on l’únic que val és emportar-se el client ensenyant el que calgui. De fet són pitjor que les marfantes de quatre rals, perquè aquestes encara cobren per endavant. Ells, en canvi, s’obren de cames a la primera oportunitat tot i sabent que en Zapatero sempre marxa sense pagar. Malgrat que en Jordi Pujol advertís fa pocs dies que “pagaran per endavant” sembla que els seus volen ser posseïts a canvi de res. D’això en podem dir “nimfomania política”.

Ara bé, uns ho dissimulen millor que uns altres per una qüestió d’experiència. En Duran, per exemple, porta molts anys remenant la cua pels escons de la carrera de San Jerònimo i sap controlar-se en públic millor que els que hi arribaran de nou. Per això parla que s’han de publicar les balançes fiscals abans de donar suport a ningú. Es fa l’estret, però tothom sap que la simple insinuació d’un alt càrrec a Madrid li fa pujar la “bilirrubina” i seria capaç de fer el “kamasutra” sencer. En canvi, en Ridao és diferent. És més jove i sembla haver descobert recentment les seves debilitats. Les insinuacions que fa tenen el mateix aire monacal que les d’en Joan Herrera, però sense repintar-les de verd.

Entre ells només hi ha diferències d’estil i de veterania com passa en tots els oficis del món, des del més antic fins al més modern. Però l’objectiu és sempre el mateix: vendre’s a canvi de res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Quin exèrcit vindrà?

Veritablement el principal problema per a assolir la independència de Catalunya som nosaltres mateixos. En fem un gra massa de les dificultats i això ens fa perdre el món de vista. Per desgràcia, aquesta actitud fa que el nostre contacte amb la realitat no sigui l'encertat.
Així, si parleu de la creació d’un estat català independent no és estrany sentir la veu d’algun connacional que us manifesta amb rotunditat: “Home, això està molt bé. Però… i l’exèrcit? Us penseu que s’ho mirarà sense fer res?” No dic pas que aquesta prevenció no sigui normal en un país que ha vist sistemàticament com generals espanyols llençaven les seves tropes contra el poble de Catalunya sense miraments. Però també cal tenir present que el món, malgrat aquests bèsties amb uniforme, també ha evolucionat. I ara, els agradi a ells o no, ja no poden fer res per a evitar el trencament de catalans o bascos amb Espanya.

Aquestes paraules no són producte d’una intuïció personal. Tot al contrari, están basades en el que es desprèn d’un llibre recentment publicat i que porta per títol Juan Carlos I, el último Borbón. L’autor és el coronel de l’estat major de l’exèrcit espanyol Martínez Inglés, i les seves pàgines són un retrat del Borbó on el dibuixa com gandul, hipòcrita, lladre, boig i un maníac de les armes de foc, entre d’altres coses. De fet, Martínez Inglés dóna per morta la monarquia borbònica d’aquí a pocs anys tot encomanant-se a la III República a veure si així pot salvar Espanya. Com que sap que l’exèrcit ja no pot ser garant de la “unidad de la patria” preveu que catalans i bascos tenen la millor oportunitat de la seva història per a esdevenir nous estats d’Europa. I davant d’aquest fet treu a relluir el seu discurs republicà, solidari i fraternal per a mirar de tornar-nos a enredar.

Amb tot, no és pas això el que més ens interessa del seu llibre. El millor és la descripció que fa d’aquell exèrcit el qual molts catalans encara pensen que vindrà a esclafar-nos si proclamem la nostra independència. Reproduirem les seves paraules: "¿Y que creen que podria hacer el actual Ejército español para detener al intrépido lehendakari (ho diu davant la possibilitat de la proclamació d’un estat basc independent)? ¿Poner en línea en el citado puerto de Somosierra los 4.700 colombianos, peruanos, ecuatorianos, salvadoreños, hondureños… presentes en sus filas, reclutados en razón de su precariedad personal y la crisis económica que sufren sus pueblos, sin apenas preparación profesional y que constituyen en estos momentos su punta de lanza, su núcleo duro, la carne de cañón a desplegar en situaciones extremas?”

Tot plegat, una tropa que no arriba ni a la categoria de la d’en Pancho Villa. Encara els hem de tenir por?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els que no faran la independència

Ara fa pocs dies llegia una frase del pare de la independència cubana, Josep Martí, que va dedicar als seus primers seguidors quan aquests manifestaven impaciència per a assolir la llibertat: “Abans que formar pobles cal fer homes”. Tot i ser escrites fa bastant més de cent anys avui són encara d’una vigència absoluta. Almenys a Catalunya caldria repetirles dia sí i dia també, a veure si alguns deixen de recollir signatures i passen a reclutar homes i dones capaços d’encarar-se amb els que ens colonitzen i capaços de denunciar als seus còmplices que tenim a casa. També serviria per a entendre que els pobles s’alliberen gràcies a les accions i a la ferma determinació dels seus dirigents i no pas pidolant lleis noves a l’ocupant. És la diferència entre l’esclau que es rebel·la i l’esclau que encara pensa en la commiseració de l’amo.

Però si parlem avui de dirigents polítics del país hem de girar la vista cap al Parlament de Catalunya. Allà és el lloc on estan asseguts els homes i les dones que alguns pensen seran els artífexs del nostre trencament amb l’actual situació colonial. La veritat és quan sento dir que les actuacions de l’anomenada “societat civil” faran canviar el rumb de la política contemporitzadora amb Espanya que impera en aquell hemicicle, no puc menys que pensar en les grans dosis de bona fe de molts independentistes.
El darrer exemple el tenim en la sessió parlamentària d’aquesta mateixa setmana on no s’ha pogut debatre la moció que havia de donar suport al nou estat de Kosovo perquè faltaven uns diputats que s’havien adormit o eren al bar o vés a saber què… Ho resumia molt bé el periodista Carles Valls de Nació Digital quan deia que tot plegat “hagi quedat en un joc de fet i amagar, propi dels territoris degradats pel colonialisme estranger, penós, reprovable, indigne de la nostra nació.” No hi pot haver una millor descripció sobre el fer d’uns individus que han convertit la Cambra catalana en la màxima expressió de vergonya col·lectiva. Algú pot pensar que seran ells els que proclamin l’estat català?

Amb tot, aquest procedir de baixa estofa no només envileix l’actual política catalana. Hipoteca també el nostre futur. Les conseqüències van més enllà i fan que qualsevol català que tingui un afany nacional i polític regenerador sigui mirat en ocasions amb certa desconfiança. De fet és una política de terrra cremada perquè desprès d’ells no pugui quedar absolutament res. Cap ideal, cap dignitat, cap prestigi. Els que vinguin més tard, que siguin sospitosos d’entrada i que recuperin, si poden, la credibilitat de la cosa pública per fer alguna cosa.

Però malgrat el desori i els recels que ens envaeixen, el nostre poble encara pareix patriotes disposats a redreçar una situació que molts consideren perduda. Simplement perquè Catalunya és molt més que les misèries, claudicacions i traïdories de 135 diputats. Com a mínim, que aquesta pobresa parlamentària actual ens serveixi per a veure quins no seran mai els artífexs de la independència de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Opinió Nacional - 06.03.08)

Què és Barcelona?

Abans de res voldria fer una recomanació als barcelonins: aneu al Fòrum! Acosteu-vos-hi, feu un tomb pels seus voltants i llavors veureu com la megalomania de pissarrí de l'Ajuntament es rebenta els nostres diners amb total impunitat. M’explicaré.

En aquests moments, totes aquelles instal·lacions que van servir per a donar forma a l’estafa que en Joan Clos ens va fer als barcelonins estan en una situació de deixadesa que es reflecteix sobretot en l'Edifici Fòrum. Vidres bruts, diverses portes tancades amb una simple cadena i candau o el terra exterior ple de forats. Tot plegat una imatge tant atrotinada com aquells que el van apadrinar en el seu dia. De fet, tot el conjunt que l'envolta només serveix perquè s’hi passegin quatre jubilats del barri i perquè l’alcalde i els seus amics puguin fer una publicitat que ningú es mira.

Així, ara, allà s’hi troba l’exposició anomenada “Barcelona Sensacions” la qual vaig anar a veure el passat diumenge al matí. D’entrada us diré que només vaig coincidir amb quatre visitants (dos japonesos i una jove parella catalana amb un nadó que imagino aprofitaven l’edifici central del Fòrum per a descansar o canviar el bolquer del seu fill). No era pas una hora intempestiva però allò era un desert humà i conceptual. El primer que hom es troba és un gran mapa del món amb totes les ciutats que porten el nom de Barcelona. Que si a Equador, que si a França, que si als EE.UU…, totes elles eren ubicades dins el seus respectius països a excepció d’una. Sabeu quina? Sí, la capital de Catalunya és presentada de tal manera que podria estar situada a l’Amèrica del sud o al Pakistan. Els socialistes fan amb Barcelona exactament igual que els franquistes: no destacar mai la seva capitalitat catalana. Al màxim que arriben és al “ciudad de ferias y congresos” de l’època d’en Porcioles però ara en versió “multicultural”. D’aquí que en aquesta exposició Barcelona sigui batejada com a “ciutat mestissa”.

El seu afany per desdibuixar el Cap i Casal arriba fins i tot a l’extrem d’amagar l’obra de qui avui dóna la màxima projecció internacional a la nostra capital. Em refereixo naturalment a Antoni Gaudí. Del seu nom ni rastre i tampoc de les seves construccions, a excepció d’alguna silueta mig amagada de la façana del naixement de la Sagrada Família. Com si Barcelona la coneguessin a Nova York pel barri del Raval en lloc de per l’obra gaudiniana. Amb tot, la vilesa del dirigents municipals no té aturador quan es tracta de voler reduir els catalans de Barcelona a una simple minoria. Ho tergiversen fins a tal punt que, textualment, podem llegir en un plafó el següent: “Els diccionaris locals encara no han tingut temps d’incorporar paraules com henna, ache, kebab, bubú o mole. Termes que, tanmateix, ja formen part de la vida quotidiana.” No m’estranya que aquells dos japonesos amb els quals vaig coincidir fessin cara de no entendre res. Afortunadament, els barcelonins saben el pa que s’hi dona en les manifestacions de propaganda totalitària del consistori de la ciutat i opten per ignorar les pallassades en forma d’exposició.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital - 18.02.08)

Hi ha govern a Catalunya?

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla?

Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convènçer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues!

Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten?

Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Opinió Nacional - 11.01.08)

El vot del conill

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos?

Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals.

Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més de 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets?

Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sobre els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida.

Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a El Punt - 06.01.08)

Fi d'etapa

El discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara, en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista.

Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li “estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament, “extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs.

El perspicaç Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.”

De fet, no s’ha bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim.

Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Els dos fronts

Aquesta setmana em preguntaven en una emissora de ràdio de Barcelona quin balanç polític feia sobre l’any que ara està finalitzant. Bo i dolent, vaig afirmar. La part negativa ho constitueix tot allò que es desprèn de la gestió dels nostres dirigents polítics i, sobretot, la total pèrdua de confiança en la seva actuació. Ara bé, el 2007 es tanca amb un fet que, si ho sabem aprofitar, pot ser el preludi de la independència de Catalunya: la creixent polarització entre independentistes i espanyolistes. En aquest aspecte no pot existir un balanç més positiu de l’any que s’acaba.

La nítida visualització d’aquestes dues posicions està copant el panorama polític català i comença a preocupar seriosament als de l’anomenat sector unionista. Així, per exemple, el diputat socialista Miquel Iceta s’ha afanyat a publicar fa uns pocs dies un llibre que porta per títol "Catalanisme federalista". Ell mateix ha declarat que amb el seu contingut el que pretén és contrarestar el debat entre sobiranisme i espanyolisme que, ara per ara, presideix l’actualitat del nostre país. Pobre Iceta! Tant llest que vol semblar i encara no sap que perquè existeixi el federalisme cal que les parts implicades vulguin federar-se. Quin defensor d’aquesta opció coneix ell a Espanya? Per no tenir, no en tenen ni un que els confirmi la regla. Ai, ai, ai … trenta anys diu ell que fa política i encara no ha passat de la primera lliçó.

Amb tot, jo no crec que personatges com aquest siguin tan babaus com per pensar que algú que no comparteixi la seva menjadora es pugui creure això del federalisme. Més aviat m’inclino per pensar que, davant la creixent sensació de polarització entre unionisme i separatisme, temen que arribi aviat el dia que calgui prendre partit entre un o l’altre front. Per aquest motiu ara tornen a intentar recuperar aquest cadàver anomenat federalisme. El treuen a passejar tot utilitzant-lo com a màscara que tapi el seu espanyolisme ronyós i evitar haver-se de posicionar en la mateixa banda dels Rajoy o dels Aznar. Creuen que aquesta comèdia els durarà gaire?

No són només però els membres del PSC el únics preocupats pel caire que està agafant el nostre panorama polític. La cúpula de CiU també comença a acusar els efectes dels afanys col·lectius de voler trencar amb Espanya. Els tremolen les cames i això els fa dir autèntiques barbaritats. Vegeu si no com Artur Mas, tal i com informava Nació Digital, va perdre els papers davant les càmeres de TVE el passat dimarts tot dient que, en un hipotètic referèndum d’autodeterminació, els partidaris de la independència haurien de reunir dos terços dels vots per poder guanyar. Dit d’una altra manera : els vots dels espanyolistes valdrien el doble. Visca la democràcia !

Ara la pregunta és saber cap on es decantaran els uns i els altres. Quin paper triaran? Seran els Ian Paisley de Catalunya? Tot i que ells desitjarien viure en la indefinició permanent, s’acosta l’hora del caixa o faixa.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
(Article publicat a Nació Digital)

L'1-D, un sol clam: Independència!

No saben com dissimular-ho, però les cames els fan figa a tots aquells que voldrien que els catalans no passéssim del trist paper de l’esclau. Intueixen que l’1 de desembre pot ser el dia en què es doni el tret de sortida a la cursa final cap a la independència de Catalunya. Sigui per uns trens subsaharians o sigui per l’escandalosa espoliació que patim, el cert és que està fent forat d’una manera determinant la idea que l’única solució que tenim és la de trencar amb Espanya.

Des de Catalunya Acció, si més no, estem fent tots els possibles perquè demà la munió de catalans que prendran el centre de la nostra capital sigui un sol clam: independència! Hem començat avui mateix amb dos anuncis a tota plana en el diaris El Punt i Avui, demà seran més de 100.000 les paperetes que es llençaran via aèria en el decurs de la manifestació i d’altres coses que també seran d'impacte. Finalment, i per recollir la molt irada consciència dels catalans, endeguem una campanya en forma de carta oberta a les principals autoritats catalanes i al vicepresident de la Comissió Europea i comissionat europeu de transport, el senyor Jacques Barrot. Aquesta missiva la poden signar i enviar tots aquells catalans, des del web de Catalunya Acció (www.catalunyaaccio.org), per fer-hi constar dues coses: llur indignació i que el nord de la nostra política serà, a partir d’aquest moment, l’assoliment d’un Estat català independent. Tot plegat, ho fem per interpretar i donar forma a l’estat d’ànim col·lectiu del nostre poble, que ja comença a estar fart d’eufemismes que no porten enlloc. Deixem-nos de la cançoneta del «dret a decidir», perquè amb aquest eslògan podria tirar de beta durant vint anys més la partitocràcia del país. Una colònia com és Catalunya ni té cap dret ni decideix res. I si vol fer-ho, primer cal ser amo del seu propi destí. Tan difícil és dir les coses pel seu nom? Quin mal existeix a exigir la llibertat ?

Siguem plenament conscients que si no posem en el camp de l’independentisme la manifestació de demà, l’únic que estarem fent es donar validesa als arguments tronats i d’estrets de pit d’un Mas, d’un Carod o d’un Saura. Haurem sortit tots plegats a fer el gegant pels carrers de Barcelona simplement per donar corda a unes polítiques de volada gallinàcia que sempre contemporitzen amb Espanya. No siguem babaus i tibem la corda fins a l’extrem que s’hagin de definir, o bé amb la independència o bé contra la independència. Però, a més a més, sense gradualismes i possiblitats de cap mena. O estan amb nosaltres o contra nosaltres. Aquestes han de ser, a partir de demà, les regles del joc. Ara manem nosaltres.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Tirania econòmica

Des de Catalunya Acció sovint apliquem el terme colònia per descriure la situació del nostre país. Això pot produir certa sorpresa en molts catalans donat que portem trenta-set anys vivint entre eufemismes, ambivalències i allò del "tu ja m'entens". Entenem doncs que pugui sobtar una definició tan clara sobre l'status de Catalunya.

Ara bé, desprès de conèixer les darreres xifres sobre l'espoliació econòmica que patim (19.100 milions d'euros l'any) molts catalans no tindran més remei que coincidir amb nosaltres. Per certificar d'una manera més clara la nostra condició colonial val la pena escoltar les paraules d'un expert en la matèria com era Simón Bolívar, conogut històricament com l'"alliberador d'Amèrica". Si més no, haurem de convenir que els plantejaments d'aquell qui va col.laborar decisivament a impulsar les independències de Veneçuela, Colòmbia, Perú, Equador i Bolívia de la tirania espanyola poden servir-nos per veure-hi més clar. Així, Bolívar descriu una colònia d'aquesta forma: "Un régim colonial es moralment, econòmicament i políticament un abús de la força. Sobretot quan les societats colonitzadores es sostenen sobre les colonitzades per la tirania econòmica o per la superioritat de les armes". Suposo que cap persona que sàpiga sumar i restar pot dubtar del fet que quan es produeix un "dèficit fiscal" de més de 19.100 milions d'euros és que existeix una "tirania econòmica".

Però sembla com si els mateixos independentistes tinguin un certa por al ridícul si apliquen el terme "colònia" a Catalunya. Pensen potser que no s'ajusta a la realitat? Només cal veure com la retòrica imperial dels espanyols continua essent la mateixa que en l'època del Compte-Duc d'Olivares i com s'omplen la boca amb els mateixos mots amb els quals negaven el dret a la independència a Cuba, Mèxic o les Filipines. És a dir, ens agradi o no, ells continuen fent el discurs de la metròpoli mentre nosaltres utilitzem uns eufemismes que no denoten el dramatisme de la nostra realitat. A base de "sobirania" en lloc d'independència o de "nació sense Estat" en lloc de nació sotmesa per la força de les armes, pocs actors internacionals entendran la nostra situació.

No tinguem por de parlar clar i sense embuts perquè serà el primer simptoma de la nostra determinació per assolir la victòria. Ens entendrem millor entre nosaltres i ens entendran fora de les nostres fronteres. No oblidem mai que els pobles sempre s'han independitzat amb l'estil dels Bolívar o dels Washington, sigui ara o sigui fa dos-cents anys.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Barack Obama

No dic res de nou si afirmo que a Catalunya existeix un clima de rebuig generalitzat contra la política nordamericana. Estudiar-ne els motius seria llarg i tampoc és el motiu d’aquest article. Però sempre he pensat que si l’antiamericanisme que moltes vegades es respira a casa nostra esdevingués antiespanyolisme possiblement tindríem la independència a tocar. Voldria imaginar que serà perquè cremar una bandera de les barres i les estrelles significa comprensió però calar foc a una foto dels Borbons pot costar-te la presó.

Amb tot, ens caldria anar més enllà d’escandalitzar-nos infantilment a través de les tendencioses imatges de TV3 sobre la política dels EE.UU i valorar més amb rigor el que nosaltres tenim dins de casa. Per fer-ho pot servir-nos el llibre del candidat demòcrata a la Casa Blanca Barack Obama publicat recentment, i que porta per títol “Audacy of hope” (“L’audàcia de l'esperança”). D’entrada sorprèn la claredat i sentit comú dels seus plantejaments, els quals alterna amb un gran coneixement de la psicologia col·lectiva del poble nordamericà. La seva honradesa intel·lectual li fa aplaudir diverses accions d’un expresident del partit rival com era Ronald Reagan. És més, reconeix entendre que els seus connacionals el votessin en les circumstàncies d'aquell moment.

No amaga tampoc el cap sota l’ala en el moment d’encarar problemàtiques delicades com la immigració o la situació dels afroamericans com ell mateix. Afirma contundentment, davant la situació dels anomenats “il·legals”, que la nacionalitat nordamericana no és pas un “dret” sinó un “privilegi”; i dels de la seva raça en fa una autocrítica per haver actuat massa condescendentment amb aquells dels propis que amb les seves actituds han perjudicat la seva imatge col·lectiva. Tot això sense deixar de denunciar les injustícies que s’han pogut cometre amb uns i altres. Obama vol demostrar ser un agut i perspicaç observador de tot allò que amoïna el poble que pretén dirigir. Ho fa mitjançant un llenguatge planer i suggestiu tot aportant unes solucions que partiexen dels propis valors que sustenten la seva nació. És un discurs que enganxa per la seva elegància i patriotisme.

Anava llegint les paraules d’aquest actual senador de Chicago i no podia deixar de pensar en els dirigents de casa nostra. Quina diferència! Cap d’ells és capaç de pensar més enllà de les seves pròpies sigles. Repeteixen les consignes com uns lloros amb un pobresa intel·lectual i verbal que fa posar els pèls de punta. No coneixen res a part de la seu del partit o l’hemicicle del parlament. Recordo com el professor Carles M. Espinalt sempre deia que un autèntic polític havia de ser, abans de res, un gran coneixedor de l’esser humà. Sens dubte Barack Obama demostra poder ser-ho quan escriu: “La gent concebeix el món a partir del llenguatge dels valors. Això és el que pot portar-los a passar a l’acció i fer que surtin del seu aïllament.”
Si jo hagués nascut a San Francisco o en algún poblet d’Arkansas no podria menys que sentir-me segur de deixar el país en mans d’homes com aquest. Podem pensar el mateix els catalans?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

La duresa imprescindible

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa.

Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler.

A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continuï preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar.

Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per passiva.

L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció