I ara, què passarà?
Article publicat a Nació digital l’11 de gener del 2009
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/510/ara/passara
La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara.
De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns sub-fons de “competitivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És això una novetat?
Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col·laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que desprès de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.
Són molts els que es pregunten que passarà a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.
Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà.
Ara és l’hora, catalans!
L'ideal de Catalunya
Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc? Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.
Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.
Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.
Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció
I ara, què passarà?
Llibre de presentació internacional
Llibre "Discursos a la nació"
