No dic res de nou si afirmo que a Catalunya existeix un clima de rebuig generalitzat contra la política nordamericana. Estudiar-ne els motius seria llarg i tampoc és el motiu d’aquest article. Però sempre he pensat que si l’antiamericanisme que moltes vegades es respira a casa nostra esdevingués antiespanyolisme possiblement tindríem la independència a tocar. Voldria imaginar que serà perquè cremar una bandera de les barres i les estrelles significa comprensió però calar foc a una foto dels Borbons pot costar-te la presó. Amb tot, ens caldria anar més enllà d’escandalitzar-nos infantilment a través de les tendencioses imatges de TV3 sobre la política dels EE.UU i valorar més amb rigor el que nosaltres tenim dins de casa. Per fer-ho pot servir-nos el llibre del candidat demòcrata a la Casa Blanca Barack Obama publicat recentment, i que porta per títol “Audacy of hope” (“L’audàcia de l'esperança”). D’entrada sorprèn la claredat i sentit comú dels seus plantejaments, els quals alterna amb un gran coneixement de la psicologia col·lectiva del poble nordamericà. La seva honradesa intel·lectual li fa aplaudir diverses accions d’un expresident del partit rival com era Ronald Reagan. És més, reconeix entendre que els seus connacionals el votessin en les circumstàncies d'aquell moment. No amaga tampoc el cap sota l’ala en el moment d’encarar problemàtiques delicades com la immigració o la situació dels afroamericans com ell mateix. Afirma contundentment, davant la situació dels anomenats “il·legals”, que la nacionalitat nordamericana no és pas un “dret” sinó un “privilegi”; i dels de la seva raça en fa una autocrítica per haver actuat massa condescendentment amb aquells dels propis que amb les seves actituds han perjudicat la seva imatge col·lectiva. Tot això sense deixar de denunciar les injustícies que s’han pogut cometre amb uns i altres. Obama vol demostrar ser un agut i perspicaç observador de tot allò que amoïna el poble que pretén dirigir. Ho fa mitjançant un llenguatge planer i suggestiu tot aportant unes solucions que partiexen dels propis valors que sustenten la seva nació. És un discurs que enganxa per la seva elegància i patriotisme. Anava llegint les paraules d’aquest actual senador de Chicago i no podia deixar de pensar en els dirigents de casa nostra. Quina diferència! Cap d’ells és capaç de pensar més enllà de les seves pròpies sigles. Repeteixen les consignes com uns lloros amb un pobresa intel·lectual i verbal que fa posar els pèls de punta. No coneixen res a part de la seu del partit o l’hemicicle del parlament. Recordo com el professor Carles M. Espinalt sempre deia que un autèntic polític havia de ser, abans de res, un gran coneixedor de l’esser humà. Sens dubte Barack Obama demostra poder ser-ho quan escriu: “La gent concebeix el món a partir del llenguatge dels valors. Això és el que pot portar-los a passar a l’acció i fer que surtin del seu aïllament.” Si jo hagués nascut a San Francisco o en algún poblet d’Arkansas no podria menys que sentir-me segur de deixar el país en mans d’homes com aquest. Podem pensar el mateix els catalans? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Corria l’any 1940 i Europa veia com Hitler s’anava fent l’amo del continent. A base de voler contemporitzar amb el tirà alemany els principals dirigents del nostre continent van anar deixant via lliure a les seves dèries assassines i ràpidament van constatar que es trobaven en un camí sense sortida. Se’ls havia pujat a cavall i ningú sabia com reaccionar. Només el proverbial sentit polític d’Anglaterra va tenir clar què calia fer per a aturar el més gran perill que mai havia pesat sobre la vella Europa. Així, van decidir fer primer ministre un home dur i implacable: Winston Churchill. La seva trajectòria demostrava que era un home difícil. Foragitat dels dos principals partits del Regne Unit no gaudia precisament de les simpaties majoritàries. Però això no era el que valoraven els seus compatriotas. Era l’hora dels homes capacitats per a afrontar les situacions d’emergència i no pas la dels febles i estrets de pit. El final de la història tots els sabem: Churchill va derrotar Hitler. A Catalunya no és que ara ens bombardegin els avions de la Lutwafe però no podem amagar també una situació difícil. Com tampoc hem d’ignorar que en ple segle XXI, a Europa, no cal tenir un exèrcit convencional per a esclafar un poble. N’hi ha prou amb ser l’objectiu de guerres psicològiques i uns polítics mediocres que et representin per anar a parar al cementiri de les nacions. Davant d’això Catalunya sembla que continuï preferint homes de pa sucat amb oli com en Saura o en Carod que s’arronsen a la primera de canvi. Estem tant acostumats a vinclar l’esquena que fugim de l’enfontrament i aplaudim a aquells que del baixar-se les calces en diuen “savoir faire” per demostrar que han viscut el maig del 68. Fins entre nosaltres apartem les situacions de tensió amb un forçat “no cal posar-se així” que amaga la ignorància de com encarar una situació de tensió. No podem negar que sempre tenim a mà el nostre conegut “parlem-ne”. I ara no és el moment de “parlar”, és el moment d’actuar. Si us dic tot aixó és perquè hem d’entendre que per encarar un procés d’independència no podem fer-ho amb bones paraules per intentar convèncer a qui t’ha volgut sempre fer desaparèixer. No és ara el moment del fair-play i dels somriures diplomàtics. Cal encarar-se de forma directa i deixar de banda uns possibilismes fracassats per activa i per passiva. L’independentisme ha d’entendre d’una vegada per totes que ha d’adoptar un posat contundent i innegociable. El gest ha de ser ferm i ha d’inspirar respecte, tant a casa com a fora. No és l’hora de la simpatia, és l’hora de l’enduriment. Cap independència de cap poble s’ha forjat a base de flors i violes. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció