15 de març 2011

Nació Digital entrevista a en Santiago Espot

Santiago Espot (Barcelona, 1973). Fins diumenge l'impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya. Aquesta setmana s'ha estrenat com alcaldable de la coalició independentista Solidaritat Catalana per la Independència per a la ciutat de Barcelona. La Razón el defineix com "el policia lingüístico que aspira a ser alcalde de Barcelona".
Ha d'arribar al 5% dels vots i esborrar l'ombra de qui volia ser-ho, el fins ara líder de la formació, Joan Laporta. Ho té clar: "Els barcelonins, com els catalans, han de deixar la sensació de ser rellogats", i afirma que "des dels ajuntaments es pot fer política independentista."

- A les eleccions per Parlament, SCI va obtenir un 2,8% dels vots emesos a Barcelona;  arribar al llindar del 5%... una tasca difícil no?
Em queden 2,2% (somriu)

- Més enllà de les qüestions aritmètiques...

Més enllà de les xifres considero que aquestes eleccions a l'Ajuntament de Barcelona són en un altre context i tenen una altra dinàmica. Si fem una campanya amb audàcia, intel·ligent i que porti un missatge d'independència i regeneració política a més de donar-li personalitat a Barcelona com a capital del futur Estat català, el 2,2% que ens falta, l'obtindrem.

- Vostè parla de tornar a Barcelona la personalitat. Un cop va ser escollit candidat, vostè afirmava que s'havia de tapar l'escletxa que separa Barcelona de la resta de Catalunya, com si hi hagués una capital i la resta
del territori.
Sí, molts recordem les polítiques de Pasqual Maragall que volien fer de Barcelona una ciutat hanseàtica. Una ciutat amb personalitat pròpia i amb polítiques adreçades exclusivament a la ciutat. Això, amb els anys, ha estat negatiu, i aquest divorci s'ha anat mantenint. Aquest divorci entre ciutat i país és no entendre el que és Barcelona. Si no fos per Barcelona, Catalunya no existiria.

- Cap i casal?

Barcelona és qui ha construït i catalitzat la construcció de la nació. Ha fet de frontissa entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, avui dia és un centre d'intercanvi cultural i de comerç, el nucli neuràlgic de l'intercanvi. I per tant si entrem a l'Ajuntament, farem que la ciutat torni a ser cap i casal i punta de llança de la creació de l'Estat català. Com diria Eliseu Climent, si cau Barcelona, s'enfonsa tot. Per això, des de sempre a Barcelona se l'ha volgut anorrear. Des de la Ciutadella la bombardejaven fins les bombes del general Espartero...

- Els temps han canviat.
Ara no ens bombardegen amb pólvora, però sí amb Rodalies amb catenàries de la República, amb campanyes d'odi, i fins i tot, esportives. Ara no ens poden llençar bombes des de Montjuïc, però sí campanyes d'incitació a l'odi contra Barcelona. L'enemic sap que extirpant la catalanitat de Barcelona, Catalunya es dissoldria. Per això cal una presència independentista al consistori, perquè els que hi havia fins ara han fet el paper de la trista figura.

- Vostè té ho molt clar, vostè vol entrar a l'Ajuntament per parlar d'independència no del Bicing.
Us ho puc ben assegurar. No anem a fer política de bicing, anem a ser el corcó de l'independentisme a l'Ajuntament, sense oblidar els problemes quotidians dels barcelonins. Hem de recuperar Barcelona per als barcelonins i aturar el creixement anàrquic del turisme. Miri, abans anava amb el meu pare a la Rambla i ara no hi portaria els meus fills. El barcelonins, com també els catalans, se senten rellogats a casa seva. Vaig a treballar per la independència, no a muntar el bicing.

- Si depengués dels seus vots, Hereu o Trias?
Ni l'un ni l'altre. A més, jo segueixo la consigna de treballar en equip. Nosaltres no donarem suport a qui no accepti la declaració unilateral d'independència. Per tant, no crec en els miracles en política, i em temo que ni Xavier Trias ni Jordi Hereu ho vulguin acceptar.

- Cap a la independència des de l'Ajuntament, doncs.
Nosaltres l'hem de transformar en un focus que irradii catalanitat; hem de desemmascar aquelles polítiques col·laboracionistes que fan que Barcelona tingui recursos de capital de província; i finalment que el consistori serveixi de tribuna per fer sentir la nostra veu en el contenciós amb l'Estat espanyol i el francès. No podem oblidar que la tribuna de l'Ajuntament molt sovint és superior a la força del Parlament, per la força motriu de la nostra capital.

Col·laboracionistes? Pot detallar?
El col·laboracionisme és com el pantone: té graus. Però PSC, CiU i ERC practiquen diferents col·laboracionismes. CiU, per exemple, no ha mostrat cap gest perquè Barcelona sigui capital d'un estat lliure.

- Vostè es consideraria l'únic independentista que hi hauria a l'ajuntament si hi entra?
Anem a pams. L'independentisme és com el catolicisme: s'ha de practicar. No val a dir, sóc independentista, però a la pràctica es tradueix a inaugurar la moda dels tripartits, cap enfrontament amb l'Estat espanyol...

-Però des dels ajuntaments es pot fer política independentista?

I tant! Arenys de Munt i la seva consulta n'és el millor exemple recent. Es pot fer molta política independentista  des dels ajuntaments, però si la teva preocupació al darrer ple és la depressió de l'elefant del Zoo... En tot cas, jo no dubto que la resta siguin independentistes, mai no donaré carnets...., però sí que puc dir que les seves prioritats són unes altres, no la independència.

- Però la nebulosa de divisió del món independentista, la marxa de Joan Laporta, fins a quin punt pot afectar la reressaga de la seva campanya?
Quan parlem d'unitat, cal pensar en altres processos d'independència, com Irlanda o els exemples dels Balcans. Observant-los t'adones que la divisió dels independentistes és un preludi, una mena de peatge que hem de passar...

- Fins i tot a trets.

Com el cas d'Irlanda, el mateix Michael Collins fou abatut a trets. Nosaltres no hem arribat aquest extrem, gràcies a Déu! Però la divisió és normal: hi ha efervescència, moviments tàctics, diverses visions de l'independentisme... tot això en un moviment residual no té importància, però en una opció política que creix té rellevància. La unitat seria positiva, però la independència no arribarà a mans d'una sola força política. És massa transversal i massa polièdric l'independentisme i el català no és gregari. Aquesta unitat no existirà, Solidaritat haurà de ser el catalitzador en funcions. L'exemple el tenim en l'assoliment d'una moció de la coalició votada per CiU,ERC i ICV-EUiA a favor del pas previ a la independència que és reconèixer el Parlament com a sobirà. Això sí que és unitat.

Gràcies i molta sort.

A vosaltres

14 de març 2011

Per què Solidaritat Catalana ?

Article publicat a Nació digital el 14 de març del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1547/solidaritat/catalana

Sempre he estat convençut que el procés d’independència de Catalunya l’havia de catalitzar una nova força política. Enteneu-me: no vull dir que ella sola el protagonitzi. L’independentisme és massa polièdric i tranversal perquè això sigui possible. A més, la gent catalana no té l’esperit gregari que tenen altres pobles com per ballar al mateix temps una sola música. Vegeu sinó com en el Parlament del Principat hi conviuen ara mateix fins a vuit formacions polítiques després del darrer acte de transfuguisme d’un diputat. I això passa quan, arreu, el parlamentarisme tendeix des de fa ja bastant temps a la concentració del vot en unes poques opcions. Aquest fet no fa més que certificar que el nostre és un país difícil, políticament parlant.

Des de Catalunya Acció, i seguint aquest guió, des de primers del 2009 veníem preconitzant que calia aquesta nova opció política per tal d’activar un autèntic procés de creació d’un estat català independent. Després dels fets que van envoltar l’independentisme amb motiu de les passades eleccions del 28-N, el cert és que una nova força política va sortir-ne guanyadora: Solidaritat Catalana (SI). Amb tot, haurem de reconèixer que massa sovint les expectatives dels actors independentistes nous o emergents que entrat en l’escena pública han estat decebedores gairebé només començar. Qui no recorda el dos tripartits d’ERC o els noms de Colom o Rahola?

Aquest no ha estat el cas de SI qui només amb la Llei de declaració d’independència o la moció de suport a la consulta independentista del proper 10 d’abril ha fet més per trencar amb Espanya que d’altres que diuen ser-ne partidaris i porten anys i panys passejant-se pels passadissos del Palau de la Ciutadella. De fet, aquesta darrera moció ha aconseguit un fet insòlit i determinant perquè el Parlament pugui algun dia proclamar unilateralment l’estat català: la nostra cambra es reconeix a ella mateixa com a seu de la sobirania del poble català.

L’acció parlamentària de Solidaritat ha demostrat doncs que el seu nord i la seva prioritat és el de la declaració d’independència. Ni més ni menys el què venia demanant Catalunya Acció des de la seva creació a primers de l’any 2005. En un escenari com aquest, com calia actuar per part nostra? Fer com una capelleta més i dir que no ens agrada el color dels pantalons o de la corbata dels seus diputats? La famosa “unitat” que hom demana comença per saber valorar els mèrits d’altri. Almenys a nosaltres no ens dol reconèixer la bona feina dels Tena, Bertran, Strubell, Valdero o López Bofill i dels milers d’adherits al projecte de SI, malgrat algunes diferències que haguéssim pogut tenir en el passat. Aquest no és l’independentisme residual, aquest és l’independentisme emergent i… sí, “express”! Perquè aquest servei sempre és el més ràpid, modern i eficient a diferència de la mentalitat funcionarial espanyola caracteritzada pel “vuelva usted mañana” de la qual s’han empeltat molts dels nostres connacionals de tant visitar la carrera de San Jerònimo.

Per tot plegat, la millor manera, des de les files
de Catalunya Acció, de fer crèixer i fer més potents les sigles de Solidaritat Catalana és coordinar els esforços d’ambdues organitzacions tot començant per ser-ne jo mateix, desprès de les primàries d’ahir, el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. I puc assegurar, en cas de sortir elegit,  que la meva acció política dins el consistori barceloní serà ben clara i sense embuts: fer de la nostra ciutat la punta de llança del procés d’independència de Catalunya. Només d’aquesta manera és com el cap i casal pot començar a adquirir una personalitat i un caràcter de capital del proper estat català.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional

Llibre "Discursos a la nació"