Les coses es van clarificant. Hem dit en més d'una ocasió que el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista. Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez. En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el regionalismo bien entendido que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta centralitat, tot és possible. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de delegados del noreste peninsular, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 milions d'euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la roja. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès. Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme. Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política. Em consta personalment el patriotisme d'antics alts dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. Ho faran un Joan Rigol o un Agustí Bassols? El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara i la nostra també. Voler mantenir l'actual estatus de comunitat autònoma significa voler mantenir l'espoliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt: apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda. Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tenim clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. Per a ells els nostre més gran menyspreu. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells ministerios que tan bé coneix en Duran. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt, 10-11-08)

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins? Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics? Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla? Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt, 10-10-08)

Aquesta és una pregunta que sovint ens fan a la gent de Catalunya Acció i la resposta donaria pràcticament per a un llibre sencer. Ara bé, penso que el millor és citar sense preàmbuls el fragment de l’entrevista que li van fer fa uns pocs mesos a Francesc X. Hernández (Doctor en Història i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona), el qual va ser Director General de Recerca en el Departament d’Universitats i Societat de la Informació en el govern Maragall i en els primers mesos del president Montilla. Aquest home, que ha patit de prop la gent que dirigeix el país, afirma sense embuts el següent: “En la societat postindustrial la recerca és el nervi, el motor d’un país, i ara aquest govern de rústecs indocumentats ha deixat el govern sense benzina. Aquests inútils ni tan sols han estat capaços de muntar una agència.” La cosa, però, no queda aquí, i la sentència definitiva és aquesta: “Quina sensibilitat pot tenir un govern d’ignorants? De la misèria intel·lectual que ens governa són comptats els que han acabat el batxillerat. Simplement no entenen el que passa en el món d’avui”. Calen més motius per entendre la nostra posició? Amb tot, alguns poden pensar que els de l’oposició són una altra cosa. Jo, sincerament, crec que si no són ni capaços d’evitar que una colla de “rústecs indocumentats” els passin la mà per la cara poca cosa podem esperar d’ells. És per això que resulta grotesc com alguns independentistes de bona fe pretenen fer la feina passant de puntetes per sobre d'aquest drama que ens afecta a tots plegats o, encara pitjor, vulguin intentar-ho des de dins mateix d’aquelles formacions polítiques que conformen la “misèria intel·lectual” de la què ens parla el Doctor Hernández. El que els pot passar segurament és que s’acabin contaminant del mateix estil poruc i poca-solta que avui castiga la política catalana i, al final, els acabin veient com a tots els altres. Tot i que a molts els costi d’entendre no ens cansarem de repetir que el que estem vivint és producte del procés de degeneració d’una classe política. Perquè quan el país està patint una fallida del seus cabals públics a causa del robatori continuat que practica Espanya amb nosaltres i quan el país tem per la desaparició de la seva personalitat nacional no podem dir que no hi ha responsables. No podem atribuir-ho només a la mala bava que els governs de Madrid gasten amb nosaltres o a la nostra desgràcia històrica. Si la gent que té a les seves mans el timó de Catalunya ha demostrat la seva inutilitat, què hem de fer? Ens ho callem i els ho perdonem? Els donem una altra oportunitat? Mai farem cap favor al nostre país si no fiscalitzem amb rigor i contundència les actituds dels nostres màxims dirigents. Només cal veure com les democràcies més avançades i pròsperes són aquelles en què l’opinió pública pot fer caure càrrecs i governs. I Catalunya no té la vocació de república bananera on el poble, davant d’un alt càrrec polític, sempre diu “sí, bwana”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Tot s'hi val a l’hora d’intentar consolidar l’autonomisme, que no és res més que la forma oficial d’apuntalar Espanya. Si no poden fer-ho només a través dels partits amb representació parlamentària s’hi afegeixen tots els que mai diuen una paraula més alta que l’altra. Són aquells que miren de no qüestionar mai res, no fos el cas que els deixessin de convidar als saraus institucionals o a les tertúlies televisives i radiofòniques. Ras i curt: són els bons minyons de la política catalana. Tot això que dic ve a tomb perquè divendres passat (26 de setembre) van fer-se la foto de grup, o més aviat de front, els màxims representants de l’Òmnium Cultural, de l’Institut d’Estudis Catalans i dels sindicats per demanar el compliment de l’Estatut i un finançament just. Diuen que volen “marcar el camí i donar exemple”. Moltes gràcies per les seves nobles intencions però el seu exemple només serveix per a perpetuar el paper de “cornuts i pagar el beure”. Els de CCOO i UGT deuen pensar que no recordem que fa quatre dies van ser incapaços de fer costat a la gran manifestació del passat 1 de desembre on els organitzadors demanaven tan poqueta cosa com tenir el “dret a decidir sobre les nostres infrestructures”. Ara, com que Espanya ens ha escanyat fins l’infinit, deuen veure que no en quedarà ni per mantenir les seves fabuloses estructures que paguem tots plegats. No sé el que els donen des de Catalunya, però si sé que l’any passat la Junta de Andalucía va regalar via subvenció 13 milions d’euros als seus "compañeros andaluces". Es veu que tant els fa que els nostres trens siguin subsaharians, però quan es poden acabar els calés de la menjadora són els primers a protestar. Aquesta gent la màxima esquerra que han vist és la de l’Eixample. Si parlem dels actuals rectors d’Òmnium Cultural només cal veure la seva actuació davant la manifestació independentista del passat dia 11 de setembre on es demanava un Estat propi. No s’hi van afegir tot al·legant vés a saber quina excusa. Avui, però, ja sabem el perquè: ni volen ni saben anar més enllà de l’Estatut. El cert és qui si els dieu als representants d’Òmnium (ho dic per experiència) o l’IEC que es manifestin a favor de la independència de Catalunya us diran que ells no es poden ficar en política. Ara bé, quan arriba el moment de fer d’escolanets dels grans partits mai tenen un no. Serà una obligació derivada de la subvenció? Tot plegat ens clarifica el panorama polític del país donat que podem saber en l’equip que juga cadascú. I és que una de les coses prèvies a l’assoliment de l’Estat català serà la formació de dos grans fronts : l’autonomista i l’independentista. Com a mínim aquestes notícies ens ajuden a saber alguns dels noms que ja integren el primer. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Si algún català dubtava del to tavernari i primitiu que sempre ha caracteritzat els espanyols a l’hora de fer política, els darrers dies haurien de servir per fer caure la bena dels ulls a molts dels nostres connacionals. Veient o escoltant les ràdios i televisions de les “hordas rojas” amb motiu de la recent Eurocopa de futbol hom no té més remei que reconèixer que la seva visió del món és la mateixa que la de l’època d’Atapuerca. Existeixen encara catalans que pensen que la convivència és possible? Sembla que no només hi ha qui ho creu. Hi ha qui pensa i afirma que és compatible aspirar a la independència de Catalunya i ser un seguidor de la “rojigualda”. Efectes de l’alcohol? Esquizofrènia? Una broma de mal gust? La veritat és que no em preocuparia gens que aquesta fos l’actitud d’una persona del carrer sense cap responsabilitat pública. Sempre pots trobar qui té el cap trabucat, aquí o al Nepal. Ara bé, si aquesta bogeria la diu el segon responsable del principal partit del país (autoanomenat nacionalista català), llavors és quan s’encenen els senyals d’alarma de tots aquells que encara tenim el cap damunt les espatlles. Més que res perquè quan passa una cosa així el cas en qüestió es converteix en un problema de salut pública. Per què? Home, si els principals dirigents d’un país mostren sense pudor un grau tal de desequilibri mental, caldrà vetllar pels efectes que la seva actitud tingui sobre la població. Fa anys que prestigiosos psicòlegs adverteixen dels efectes nocius que crea en la gent del carrer els deliris paranoics de molts polítics. Així, per desgràcia, Catalunya ha de començar a estar alerta en aquest aspecte donat que el passat 1 de juliol Felip Puig, secretari general de CDC, declarava textualment a El Periòdico: "Es pot ser independentista i recolzar la selecció espanyola, transitòriament i sense complexos”. Fins ara estàvem acostumats a les respostes ambigües i poc concretes dels responsables convergents davant preguntes que requerien una manifestació nacional clara. Entre ells va crear escola aquella coneguda frase del seu pare carabasser: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”. Amb cosetes com aquestes els seus votants es deixaven enganyar conscienment perquè creien que algun dia destaparien l'independentisme que portaven amagat per una qüestió purament tàctica. Ara però, amb declaracions com les d’en Puig, no estem parlant de política, parlem de psiquiatria. I, arribats a aquest extrem, els caldrà reconèixer a tots els convergents patriotes i de bona fe que els seus problemes no els poden resoldre en el proper congrés. El millor lloc per fer-ho és la consulta d’un professional qualificat. Personalment els recomanaria que deixessin de banda els seus dirigents, no fos cas que que s’acomplís allò tan popular de “qui tracta amb bojos s’hi acaba tornant”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Són diversos els motius pels quals el nostre poble encara no ha assolit la independència, però el desconeixement que tenim sobre la personalitat col·lectiva dels espanyols n'és un dels més importants. Entre nosaltres no és habitual preguntar-nos com són aquells que ens volen imposar contínuament la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció del món. Per contra, ells ignoren quina és la nostra conducta? Massa sovint no donem importància a aquestes qüestions i és llavors que anem a la guerra sense saber res de l'enemic. Si estem a les fosques sobre quins són els ressorts psíquics que mouen l'ànima col·lectiva d'un poble mai podrem guanyar cap batalla. Endinsar-nos en els ressorts mentals que inspiren l'acció política espanyola suposa llegir i conèixer els seus homes més destacats. Són els que marquen la pauta i creen escola. Així, per exemple, el que fou president de la segona república espanyola, Manuel Azaña, veia així com ha de ser el destí històric del seu poble: «Yo soy castellano, pero soy español, o, si me lo permitís, no soy más que español, y vosotros estáis obligados a no ser más que españoles, y, si no lo entendéis así hacéis dimisión de vuestro papel en la Península. Considerarlo, porque en ello va vuestro destino histórico, destino que se dirige en llevar en la gobernación del Estado y en la orientación del destino de España el sello propio.» No tenen altre model a seguir que ells mateixos. Tot i l'ampul·lositat de les seves paraules, no hi ha dubte que són les que descriuen l'esperit de la política que es fa des de Madrid. Ens agradi o no caldrà acceptar que saben tractar i interpretar els propis. Nosaltres, en canvi, mai anem més enllà de grotesques imitacions. Des d'un Jordi Pujol que volia seguir l'arquetipus de l'estat del benestar de la socialdemocràcia sueca (oblidant, és clar, el petit detall que als suecs no els roben 19.100 milions d'euros a l'any quan apliquen les seves polítiques socials) fins determinades esquerres casolanes que canten les excel·lències de dictadors hispanoamericans. Per aquest camí, en lloc de fer una autèntica regeneració nacional, el que fem és el pallasso. Curiosament, el mateix Azaña que penetrava en l'ànima castellana o espanyola fins a extraure-li el suc, també sap fer el retrat dels seus homòlegs catalans. Tenia clar que la «gobernación del Estado» implica esbrinar com són els que has de sotmetre. Forma part del «destino histórico». Veiem quina descripció fa dels nostres dirigents de l'època: «Ustedes los catalanes saben producir desórdenes, pero son incapaces de superarlos. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y, por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad. Pretender conservarse como ídolo de todos es imposible. Camino seguro del fracaso.» Sincerament, no crec que existeixi molta diferència entre aquests «desórdenes» dels quals parla Azaña i els desgavells dels governs tripartits. Com també podem dir que «la camaradería entre catalanes» pren cos de forma nítida quan tota la classe política catalana calla com un mort davant del famós cas del tres per cent destapat per la màxima autoritat del país en aquell moment. O també podem recordar com en una negociació a Madrid, ara ja fa uns anys, Miquel Roca va haver de sentir-se dir per boca d'aquell que fou dirigent de la UGT (Nicolás Redondo) poc més o menys això: «Usted intenta hacer una cosa imposible en política: ser amigo de todo el mundo.» Sí, ens coneixen i saben quins són els punts dèbils que ens afecten. Fixeu-vos bé que del diagnòstic d'Azaña fa potser més de setanta anys però encara ens serveix per retratar capteniments més o menys actuals. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que quan els nostres polítics «hi van» els seus ja «en tornen». Ben mirat només hi ha hagut un dirigent català des del 1714 que ha aconseguit portar la iniciativa. Em refereixo a Francesc Macià. Per què? Doncs perquè no el tenien apamat. La seva personalitat no encaixava dins els patrons que tenen establerts amb nosaltres. No podien imaginar-se un català parlant a las Cortes com ho faria l'excoronel en la que va ser la seva darrera intervenció parlamentària a Madrid l'any 1923: «El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.» Aquí l'azañisme salta pels aires. On són els «blandos»? On és la «camaradería»? Macià els trenca els esquemes i no saben què fer. Els amenaça obertament i sense miraments. Això, és clar, desconcerta a qui fa precisament de la intimidació l'eix central de la seva política. Les paraules del líder separatista no contenen cap al·lusió ni a la fraternitat ni a l'estabilitat del govern. El nord de la seva política és trencar, sigui com sigui, amb Espanya. És més, les seves intencions no es queden només en paraules i pocs anys més tard les posava en pràctica tot planejant la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. La duresa i determinació del que després seria president de Catalunya fa que es guanyi el respecte d'uns i l'admiració dels altres. Som a l'any 2008 i, malgrat els gairebé setanta-cinc anys que ens separen de les paraules pronunciades per en Macià, els equilibris entre Catalunya i Espanya no han canviat gaire. Naturalment no és el moment de proclamar cap lluita armada, però sí que és el moment de «retornar a Macià», com deia en J. Carner-Ribalta. No cal donar-hi més voltes: la fórmula per assolir la independència de Catalunya fa anys que està inventada. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt)

Discurs pronunciat per en Santiago Espot en el decurs de l’acte “Llengua i Estat” celebrat en el Centre Cívic Fortpienc de Barcelona el passat 19 d’abril i que fou presentat pel president de Llengua Nacional, Sr. Ramon Sangles.

Si hem volgut titular “Llengua i Estat” aquest que podríem anomenar primer acte de gran format de Catalunya Acció és perquè som plenament conscients (com ho són tots vostès i tots aquells catalans que mínimament s’estimen aquest país) que és precisament el nostre idioma allò que constitueix el nervi principal de la nostra existència com a poble.

Aquesta consciència és la que fa que tinguem una estima i un amor per la nostra parla com pocs pobles tenen o han tingut al llarg de la història. Segurament, perquè sabem que de la pervivència i de la plenitud de la llengua catalana en depèn la existència de Catalunya com a nació. I segurament també per això Joan Maragall ja ho copsava fa més de 100 anys quan escrivia textualment: “El català sent la seva ànima però no en sent el pes; i per això l’interessa més la seva història que no la seva filosofia, i estima la seva llengua encara més que no la seva història”.

Sí, la llengua catalana (tal i com ha dit Maria Torrents en la seva intervenció a través de les paraules d’en Francesc Pujols) és l’ànima del nostre poble. És a través d’ella que ens interpretem individual i col.lectivament i que interpretem també aquells valors que ens caracteritzen com a nació. És a través d’ella que veiem el món, donem forma als nostres pensament i expressem el nostre geni nacional. Per aquests motius doncs, Espanya i França saben que acabar amb el català significaria acabar amb Catalunya. Així, davant aquesta batalla que no és pas nova en absolut (dura des del 1659 amb la mutilació de Catalunya amb motiu del Tractat dels Pirineus) ens caldrà bastir una altra estratègia per assegurar-nos la victòria perquè, en aquests moments, no és que anem guanyant precisament.

Les exposicions que aquí han fet Daniela Grau, Maria Jesús Navarro i Maria Torrents han estat clares i contundents. Ens han descrit de forma concisa quin mal patim. Però, a la vegada, han apuntat que només la creació d’un Estat propi pot assegurar-nos definitivament la supervivència del català. I és que, desprès de la mort d’en Franco i fins ara, se’ns havia volgut fer creure (i encara ho intenten) que, a la Catalunya ocupada pels espanyols, amb les possibilitats que oferia una simple “ley orgánica del Estado” com és un Estatut d’autonomia era suficient per garantir un estatus digne per al nostre idioma. Desprès, el voluntarisme i la moral dels catalanoparlants faria la resta. Com si sortir de 40 anys de camp de concentració on el crit de cada matí era “habla en cristiano” convidés el poble a mantenir-se ferm en la defensa dels seus suposats drets lingüístics.

Es parlava, i es parla, sobre la necessitat de “normalitzar” el català com si no fos normal la llengua d’Ausiàs March o d’en Manuel de Pedrolo. Fa poc ens deien que li havíem de “donar corda” a l’igual que feien els nostres avis amb els antics rellotges. Tot plegat per evitar haver de reconèixer que el problema del català no és cap altre que la seva trista condició de llengua colonial. En conseqüència, aquest procés que hem viscut ha motivat que per molts dels nostres compatriotes el tema del català sigui una causa perduda, i hem arribat a l’extrem de ser dels pocs pobles del món que teoritzem sobre el temps que trigarà a desaparèixer la nostra llengua. I ho fem amb una seriositat i un convenciment que si només hi apliquéssim un 25% d’aquest esforç en sentit contrari segur que avui no estaríem parlant d’aquestes coses.

Així, no fa pas tant de temps, concretament l’any 2004, hom podia llegir en “El Periódico” el següent titular d’una entrevista: “El filòleg Joan Solà augura la ràpida desaparició del català”. El diari en qüestió el presentava (cosa naturalment certa) com a “una autoritat de primera fila en matèria lingüística a Catalunya”. És clar, si “una autoritat” com ell afirma categòricament que al català li queden quatre dies, amb quin ànim actuarem els parlants d’aquesta llengua a l’hora de garantir-ne la supervivència?

Tanmateix, no voldria que es malinterpretesin les meves paraules tot pensant que el que estic dient es que hem d’amagar l’actual situació. Ni molt menys. Però una cosa es fer-ne un diagnòstic rigorós apuntant les solucions i un altre és cantar-li les absoltes al teu idioma. La veritat es que hem arribat a una situació en que parlar sobre el català és parlar gairebé sempre sobre l’agonia d’un idioma, i això s’ha d’acabar per sempre! Cal deixar d’actuar com si fóssim uns resistents i gravar-nos en el cervell que Catalunya és dels catalans. Ens hem de sentir amos de casa nostra i dels nostres destins. És així com ha de començar a brollar entre la majoria de la nostra gent un patriotisme vibrant i cívic que ha d’esdevenir el fonament principal de la nostra recuperació lingüística.

Ara bé, el problema ha estat que durant aquestes darreres dècades se’ns ha volgut fer creure que això del patriotisme és una cosa demodé o pròpia de mentalitats totalitàries; o bé que, si el tenim (el patriotisme), hem d’expressar-lo de forma respectuosa i moderada per no ferir la sensibilitat d’aquells que ens voldrien fer desaparèixer. Hagués calgut, per contra, difondre entre la nostra gent aquella frase de Lord Byron que diu: “Qui no estima la seva pàtria no pot estimar res”. D’aquesta forma tindríem encara més consciència de com la manca de patriotisme pot derivar en la degradació moral d’una nació que assisteixi passivament a la mort de la seva llengua. Volem això per Catalunya?

Sé prefectament que no. Que malgrat la situació sigui difícil i que l’actuació dels nostres actuals dirigents polítics no convidi precisament a l’esperança, els catalans no hem arribat a embrutir-nos com a poble. És clar que volem la plenitud de la llengua catalana i poder traspassar-la als nostres fills. Però ara el problema és que no sabem quin camí agafar. Durant tots aquests anys han fracassat estrepitosament totes les campanyes adreçades al que en diuen «la normalització de la llengua». També hem vist com les anomenades “polítiques lingüístiques” s’han caracteritzat per la claudicació constant, i notem una dimissió creixent en molts dels nostres connacionals a l’hora de mantenir-se fidels a la llengua. I, a sobre, podem constatar com la immersió a les escoles és insuficient per superar la problemàtica. En resum, podem dir que ens fallat pràcticament tot quan s’ha fet en matèria de llengua el mateix que s’intentava fer en política.

Ben mirat, això del bilingüisme és el mateix (i té el mateix futur) que l’intent d’encaix a Espanya o França. Han fallat l’un i l’altre perquè tots dos són una pura falòrnia. I de la mateixa forma que ha estat impossible una política civilitzada i de concòrdia amb espanyols i francesos, també és impossible l’anomenat bilingüisme. Perquè tant espanyols com francesos no utilitzen cap altre llenguatge que no sigui el de al submissió.

És per això que erren el camí aquells dels nostres que preocupats sincerament per la llengua o la cultura catalanes diuen que no es volen ficar en política. Els agradi o no, el futur del nostre idioma passa irremissiblement per manifestar-se en aquesta matèria. Fins i tot el mateix filòleg Joan Solà no té més remei que assumir-ho quan manifesta a “El Periòdico” (2004): “El poder polític acaba resultant més decisiu en el futur d’una llengua que altres elements com el demogràfic o, fins i tot, l’educatiu”. Això vol dir, encara que no ho digui en Solà, mentalitzar-se i assumir que només la independència de Catalunya (amb l’Estat propi que se’n derivarà) és avui la única via per fer del català una llengua de la categoria que li correspon per la seva història i les seves actuals possibilitats en el món del segle XXI.

La plenitud de la nostra llengua vindrà de la mà de l’Estat català. Exactament, per exemple, com la plenitud de l’hebreu, que era una llengua en Jesús i pràcticament oblidada fins a primers del segle XX, va venir de la mà de l’Estat d’Israel. En el seu cas, el renaixement de l’hebreu va ser gràcies a l’obra d’un home, d’un sol home, en Eliécer Ben Yehudá, que la va recuperar com a nucli aglutinador del sentiment nacional jueu en l’època de l’ocupació britànica de Palestina. Ell va redactar el monumental “Diccionari complert d’hebreu antic i modern” compost de 17 volums, va fundar el Consell de la Llengua Hebrea, la va introduir a les escoles, va exigir sempre dura i obstinadament als seus compatriotes que l’hebreu fos l’única llengua que parlessin entre ells i va fer del seu propi fill el primer parlant monolingüe en hebreu de l’era moderna. Cosa que li va comportar durs enfrontaments amb la seva pròpia muller, com quan un dia a en arribar a casa va sentir com la mare del seu fill li estava cantant una cançó de bressol en rus. Llavors es va enfurismar i li vav fer jurar que mai més li cantaria al nadó en la llengua d’aquells que els volien anihilar. Sobre ell, l’historiador jueu nascut a Anglaterra, Cecil Roth, va dir: “Abans de Ben Yehudá els jueus podien parlar hebreu. Desprès d’ell, ho van fer”.

Aquest personatge va sentar les bases perquè 25 anys desprès de la seva mort el nou estat d’Israel proclamés com a llengua oficial l’hebreu i esdevingués així l’única llengua dels jueus. Nosaltres, salvant les distàncies, el camí que va Ben Yehudá ja l’hem recorregut. Ja hem tingut els artífexs de la nostra renaixença. Hem tingut els nostres Verdaguer o els nostres Fabra. Tenim doncs els fonaments, però a diferència dels israelians no tenim al capdavant dels país els Ben Gurion que tinguin l’ambició de proclamar l’Estat català.

Us puc assegurar que podem estar segurs que quan Catalunya tingui un estol d’autèntics dirigents de caràcter als quals els mogui un ferm patriotisme i no pas les misèries partidistes, la llengua catalana gaudirà de les mateixes condicions que les de qualsevol altra nació lliure. I això passarà per l’oficialitat única i exclusiva de la llengua catalana en el futur Estat català. D’aquest fet se’n derivaran uns drets i uns deures lingüístics que naturalment només faran referència als catalanoparlants. Els drets lingüístics significaran que tothom té dret a ser atès i correspost en català en les seves relacions orals i escrites; i els deures lingüístics significaran que els catalans tenen el deure i l’obligació de conèixer la llengua catalana.

Alguns dels punts que exemplificarien aquests drets i deures lingüístics seran:

• Referent a l’administració pública, comerços, empreses i tot el personal que presta servei públic hauran de garantir l’atenció al públic en català.
• Referent als rètols i publicitat, qualsevol rètol oficial i privat, publicitari, comercial, informatiu o de qualsevol altra mena haurà de ser redactat en català.
• Referent a les comunicacions orals per altaveus en establiments comercials, centres esportius, concerts, espectacles i en qualsevol altre indret o activitat oberts al públic es farà en català.
• Referent als bars, restaurants i hotels i altres establiments d’hostaleria i restauració haurà de redactor els menus, les cartes, les llistes de preus, l’oferta de serveis i qualsevol alter imprés o informació pública en català.
• Referent als serveis sanitaris i socials, el personal que presta serveis sanitaris o socials tindrà el deure d’expressar-se en la llengua oficial.
• Referent a l’obtenció de la residència catalana serà donada prèvia acreditació del coneixement oral i escrit de la llengua catalana.

Aquests són només alguns dels exemples dels continguts del que haurà de ser la legislació lingüística del futur Estat català. Naturalment, l’incompliment d’algun dels seus punts significarà l’aplicació inmediata de les sancions que recollirà també la pròpia legislació.

Ara bé, per poder fer efectiu aquest programa ens cal, com deia abans, uns dirigents polítics disposats a comandar Catalunya fins a la seva independència. Necessitem els nostres Ben Gurion, els nostres José Martí o els nostres Thomas Jefferson. Però no els anem a cercar entre les èlits dels partits actuals. Allà no hi trobarem la sava purificadora. Cerquem-lo entre el patriotisme de la nostra gent d’ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics del burócrata. L’idealisme, l’eficàcia i la insubornabilitat han de ser les seves divises.

Des de Catalunya Acció apostem per tot aixó perquè estem convençuts que aquesta és la fórmula per assolir l’objectiu, i la manera com s’han de forjar els artífexs de la independència de Catalunya. Us asseguro que no ens aturarem fins assolir el trionf. I estem disposats a fer els sacrificis que ens exigeix la nostra pàtria i la nostra estimada llengua. Podem guanyar… I
HO FAREM!

Coneixem l’autèntic significat del mot estratègia? Possiblement un dels nostres errors comença per no tenir plena noció del seu sentit. Etimològicament, « estratègia » deriva dels mots grecs « stratos » (exèrcit) i « agein » (conductor, guia). Es tracta doncs d’un concepte vinculat des del seus origens al camp militar. Tot i que hem de dir que no és fins a principis del s.XIX que es comença a parlar-ne obertament. Sobretot a partir de la publicació del llibre “De la guerra” del general prusià Karl Von Clausewitz que va combatre en totes les campanyes contra Napoleó. Podem dir, en certa forma, que aquest personatge va donar cos teòric al geni militar de l’emperador francés. Malgrat que molts vulguin desacreditar-lo per ser el creador del concepte “guerra total” que un segle més tard els nazis, fastigosament, van popularitzar de forma nefasta, el cert és que les principals idees recollides en “De la guerra” són de lectura obligatòria avui en les més prestigioses acadèmies militars i escoles de negocis o màrketing. De fet ell va ser qui primer va parlar dels termes “tàctica » i «logística » lligats a l'estratègia. La primera, deia Von Clausewitz, s’ocuparia de l’estructura dels exèrcits, del funcionament de l’armament, de l’estudi del terreny, etc. I la logística faria referència a a calcular i preparar tot el que es precisa en la vida, el moviment i les necessitats de les tropes per tal d’assolir la màxima eficàcia en cada operació. Com podem veure estem parlant de coses que amb el pas del temps avui ja formen part del nostre present econòmic o empresarial. Així doncs, el que podem anomenar com el creador del significat modern de la paraula “estratègia” la defineix així: “L'estratègia és l’ús del combat per assolir l’objectiu de la guerra i la tàctica és l’ús de les forçes militars en el combat”. Imaginem que ho feia d’aquesta forma donat que massa sovint es confón una cosa amb l’altra. Per desgràcia, si fem cas de la definició d’aquest general prusià, haurem de convenir que l'estratègia seguida per l’anomenat nacionalisme o independentisme parlamentari de casa nostra en els darrers anys no és que hagi estat encertada o no, el problema és que el que s’ha fet és una “no” estratègia. El nostre drama és que s’ha refusat per sistema l’enfrontament, que és l’esència mateixa del propi mot del qual aquí parlem. En lloc de combatre l’enemic s’ha intentat contemporitzar amb ell. Ho ha fet CiU amb la seva malaltissa obsessió d’encaix a Espanya i ho ha repetit ERC amb la seva imaginària aliança amb les esquerres espanyoles. Així, és clar, no és pot guanyar mai cap batalla. Volien jugar a ser mariscals de camp i no han passat de “cabo furriel”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Malgrat que des de Catalunya Acció propugnem l’abstenció per al proper diumenge 9 de març no podem deixar, ni que sigui mínimament, d’analitzar quin ha estat el paper dels anomenats “partits nacionalistes” en aquesta campanya electoral espanyola. Haureu pogut observar les diverses batusses entre CiU i ERC on s’han tret mútuament totes les seves misèries. Recordo ara, per exemple, un debat d’àmbit estatal a TVE on hi havia un representant de cadascun dels grups parlamentaris de Madrid. Joan Ridao (ERC) i Jordi Jané (CiU) eren la part catalana i van protagonitzar un enfrontament mutu que no envejava en res els protagonitzats habitualment per PP i PSOE. Però a diferència dels combats entre els dos grans partits de la metròpoli que es barallen per tenir el poder autèntic (per veure qui mana) els nostres representants fan el paper d’una qualsevol. La seva disputa és només per veure qui pot complaure millor el guanyador. Com que preveuen que seran els socialistes, ja han començat a insinuar-se. Uns, els de CiU, diuen que li aportaran centralitat i els altres, els d’ERC, que els donaran el que sigui per evitar que entri el PP. Tot plegat, una política de prostíbul on l’únic que val és emportar-se el client ensenyant el que calgui. De fet són pitjor que les marfantes de quatre rals, perquè aquestes encara cobren per endavant. Ells, en canvi, s’obren de cames a la primera oportunitat tot i sabent que en Zapatero sempre marxa sense pagar. Malgrat que en Jordi Pujol advertís fa pocs dies que “pagaran per endavant” sembla que els seus volen ser posseïts a canvi de res. D’això en podem dir “nimfomania política”. Ara bé, uns ho dissimulen millor que uns altres per una qüestió d’experiència. En Duran, per exemple, porta molts anys remenant la cua pels escons de la carrera de San Jerònimo i sap controlar-se en públic millor que els que hi arribaran de nou. Per això parla que s’han de publicar les balançes fiscals abans de donar suport a ningú. Es fa l’estret, però tothom sap que la simple insinuació d’un alt càrrec a Madrid li fa pujar la “bilirrubina” i seria capaç de fer el “kamasutra” sencer. En canvi, en Ridao és diferent. És més jove i sembla haver descobert recentment les seves debilitats. Les insinuacions que fa tenen el mateix aire monacal que les d’en Joan Herrera, però sense repintar-les de verd. Entre ells només hi ha diferències d’estil i de veterania com passa en tots els oficis del món, des del més antic fins al més modern. Però l’objectiu és sempre el mateix: vendre’s a canvi de res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Veritablement el principal problema per a assolir la independència de Catalunya som nosaltres mateixos. En fem un gra massa de les dificultats i això ens fa perdre el món de vista. Per desgràcia, aquesta actitud fa que el nostre contacte amb la realitat no sigui l'encertat. Així, si parleu de la creació d’un estat català independent no és estrany sentir la veu d’algun connacional que us manifesta amb rotunditat: “Home, això està molt bé. Però… i l’exèrcit? Us penseu que s’ho mirarà sense fer res?” No dic pas que aquesta prevenció no sigui normal en un país que ha vist sistemàticament com generals espanyols llençaven les seves tropes contra el poble de Catalunya sense miraments. Però també cal tenir present que el món, malgrat aquests bèsties amb uniforme, també ha evolucionat. I ara, els agradi a ells o no, ja no poden fer res per a evitar el trencament de catalans o bascos amb Espanya. Aquestes paraules no són producte d’una intuïció personal. Tot al contrari, están basades en el que es desprèn d’un llibre recentment publicat i que porta per títol Juan Carlos I, el último Borbón. L’autor és el coronel de l’estat major de l’exèrcit espanyol Martínez Inglés, i les seves pàgines són un retrat del Borbó on el dibuixa com gandul, hipòcrita, lladre, boig i un maníac de les armes de foc, entre d’altres coses. De fet, Martínez Inglés dóna per morta la monarquia borbònica d’aquí a pocs anys tot encomanant-se a la III República a veure si així pot salvar Espanya. Com que sap que l’exèrcit ja no pot ser garant de la “unidad de la patria” preveu que catalans i bascos tenen la millor oportunitat de la seva història per a esdevenir nous estats d’Europa. I davant d’aquest fet treu a relluir el seu discurs republicà, solidari i fraternal per a mirar de tornar-nos a enredar. Amb tot, no és pas això el que més ens interessa del seu llibre. El millor és la descripció que fa d’aquell exèrcit el qual molts catalans encara pensen que vindrà a esclafar-nos si proclamem la nostra independència. Reproduirem les seves paraules: "¿Y que creen que podria hacer el actual Ejército español para detener al intrépido lehendakari (ho diu davant la possibilitat de la proclamació d’un estat basc independent)? ¿Poner en línea en el citado puerto de Somosierra los 4.700 colombianos, peruanos, ecuatorianos, salvadoreños, hondureños… presentes en sus filas, reclutados en razón de su precariedad personal y la crisis económica que sufren sus pueblos, sin apenas preparación profesional y que constituyen en estos momentos su punta de lanza, su núcleo duro, la carne de cañón a desplegar en situaciones extremas?” Tot plegat, una tropa que no arriba ni a la categoria de la d’en Pancho Villa. Encara els hem de tenir por? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Ara fa pocs dies llegia una frase del pare de la independència cubana, Josep Martí, que va dedicar als seus primers seguidors quan aquests manifestaven impaciència per a assolir la llibertat: “Abans que formar pobles cal fer homes”. Tot i ser escrites fa bastant més de cent anys avui són encara d’una vigència absoluta. Almenys a Catalunya caldria repetirles dia sí i dia també, a veure si alguns deixen de recollir signatures i passen a reclutar homes i dones capaços d’encarar-se amb els que ens colonitzen i capaços de denunciar als seus còmplices que tenim a casa. També serviria per a entendre que els pobles s’alliberen gràcies a les accions i a la ferma determinació dels seus dirigents i no pas pidolant lleis noves a l’ocupant. És la diferència entre l’esclau que es rebel·la i l’esclau que encara pensa en la commiseració de l’amo. Però si parlem avui de dirigents polítics del país hem de girar la vista cap al Parlament de Catalunya. Allà és el lloc on estan asseguts els homes i les dones que alguns pensen seran els artífexs del nostre trencament amb l’actual situació colonial. La veritat és quan sento dir que les actuacions de l’anomenada “societat civil” faran canviar el rumb de la política contemporitzadora amb Espanya que impera en aquell hemicicle, no puc menys que pensar en les grans dosis de bona fe de molts independentistes. El darrer exemple el tenim en la sessió parlamentària d’aquesta mateixa setmana on no s’ha pogut debatre la moció que havia de donar suport al nou estat de Kosovo perquè faltaven uns diputats que s’havien adormit o eren al bar o vés a saber què… Ho resumia molt bé el periodista Carles Valls de Nació Digital quan deia que tot plegat “hagi quedat en un joc de fet i amagar, propi dels territoris degradats pel colonialisme estranger, penós, reprovable, indigne de la nostra nació.” No hi pot haver una millor descripció sobre el fer d’uns individus que han convertit la Cambra catalana en la màxima expressió de vergonya col·lectiva. Algú pot pensar que seran ells els que proclamin l’estat català? Amb tot, aquest procedir de baixa estofa no només envileix l’actual política catalana. Hipoteca també el nostre futur. Les conseqüències van més enllà i fan que qualsevol català que tingui un afany nacional i polític regenerador sigui mirat en ocasions amb certa desconfiança. De fet és una política de terrra cremada perquè desprès d’ells no pugui quedar absolutament res. Cap ideal, cap dignitat, cap prestigi. Els que vinguin més tard, que siguin sospitosos d’entrada i que recuperin, si poden, la credibilitat de la cosa pública per fer alguna cosa. Però malgrat el desori i els recels que ens envaeixen, el nostre poble encara pareix patriotes disposats a redreçar una situació que molts consideren perduda. Simplement perquè Catalunya és molt més que les misèries, claudicacions i traïdories de 135 diputats. Com a mínim, que aquesta pobresa parlamentària actual ens serveixi per a veure quins no seran mai els artífexs de la independència de Catalunya. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 06.03.08)

Abans de res voldria fer una recomanació als barcelonins: aneu al Fòrum! Acosteu-vos-hi, feu un tomb pels seus voltants i llavors veureu com la megalomania de pissarrí de l'Ajuntament es rebenta els nostres diners amb total impunitat. M’explicaré. En aquests moments, totes aquelles instal·lacions que van servir per a donar forma a l’estafa que en Joan Clos ens va fer als barcelonins estan en una situació de deixadesa que es reflecteix sobretot en l'Edifici Fòrum. Vidres bruts, diverses portes tancades amb una simple cadena i candau o el terra exterior ple de forats. Tot plegat una imatge tant atrotinada com aquells que el van apadrinar en el seu dia. De fet, tot el conjunt que l'envolta només serveix perquè s’hi passegin quatre jubilats del barri i perquè l’alcalde i els seus amics puguin fer una publicitat que ningú es mira. Així, ara, allà s’hi troba l’exposició anomenada “Barcelona Sensacions” la qual vaig anar a veure el passat diumenge al matí. D’entrada us diré que només vaig coincidir amb quatre visitants (dos japonesos i una jove parella catalana amb un nadó que imagino aprofitaven l’edifici central del Fòrum per a descansar o canviar el bolquer del seu fill). No era pas una hora intempestiva però allò era un desert humà i conceptual. El primer que hom es troba és un gran mapa del món amb totes les ciutats que porten el nom de Barcelona. Que si a Equador, que si a França, que si als EE.UU…, totes elles eren ubicades dins el seus respectius països a excepció d’una. Sabeu quina? Sí, la capital de Catalunya és presentada de tal manera que podria estar situada a l’Amèrica del sud o al Pakistan. Els socialistes fan amb Barcelona exactament igual que els franquistes: no destacar mai la seva capitalitat catalana. Al màxim que arriben és al “ciudad de ferias y congresos” de l’època d’en Porcioles però ara en versió “multicultural”. D’aquí que en aquesta exposició Barcelona sigui batejada com a “ciutat mestissa”. El seu afany per desdibuixar el Cap i Casal arriba fins i tot a l’extrem d’amagar l’obra de qui avui dóna la màxima projecció internacional a la nostra capital. Em refereixo naturalment a Antoni Gaudí. Del seu nom ni rastre i tampoc de les seves construccions, a excepció d’alguna silueta mig amagada de la façana del naixement de la Sagrada Família. Com si Barcelona la coneguessin a Nova York pel barri del Raval en lloc de per l’obra gaudiniana. Amb tot, la vilesa del dirigents municipals no té aturador quan es tracta de voler reduir els catalans de Barcelona a una simple minoria. Ho tergiversen fins a tal punt que, textualment, podem llegir en un plafó el següent: “Els diccionaris locals encara no han tingut temps d’incorporar paraules com henna, ache, kebab, bubú o mole. Termes que, tanmateix, ja formen part de la vida quotidiana.” No m’estranya que aquells dos japonesos amb els quals vaig coincidir fessin cara de no entendre res. Afortunadament, els barcelonins saben el pa que s’hi dona en les manifestacions de propaganda totalitària del consistori de la ciutat i opten per ignorar les pallassades en forma d’exposició. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital - 18.02.08)

Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla? Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convènçer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues! Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten? Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 11.01.08)

No existeix pitjor submissió que afavorir els interessos de qui t'humilia constantment. Això és, ni més ni menys, el que farem els catalans si acudim a les urnes el 9 de març tot obeint les consignes de la maquinària de l'estat que ens roba i ens colonitza. La pregunta que ens hem de fer, doncs, els independentistes és: votem o no votem? Tant si ens agrada com si no, dipositant la papereta per triar els «representantes a Cortes», el primer que fem és acceptar dòcilment la nostra condició de súbdits espanyols. «És que és un dret que tenim!», ens respondran alguns. No ens confonguem, l'únic que fa Espanya amb nosaltres és una simple concessió per tal que ens creiem que som en una democràcia més o menys reconeguda. La veritat és que els nostres vots no serveixen per regenerar res. Ens pensem que juguem un partit d'igual a igual, i sempre ens donen la pilota quadrada. Fins quan continuarem enganyant-nos a nosaltres mateixos? Per veure quina és la importància que actualment donen els poders de Madrid als catalans, només cal llegir l'article del catedràtic d'economia Guillem López Casasnovas publicat en el Dossier Econòmic d'aquest mateix diari el 19 de gener passat. L'autor escrivia que feia pocs dies que un exalt càrrec català acostumat durant molt de temps a negociar amb Madrid qüestions relacionades amb Catalunya li havia dit que en una ocasió, al final d'una conversa amb un secretari d'estat, aquest li engaltà: «No te engañes, que en la elaboración del proyecto de ley de caza nunca se ha consultado al conejo.» Llàstima que el catedràtic en qüestió no ens digui el nom d'aquest pobre desgraciat que accepta sense piular la seva trista condició de bestiola i que vés a saber si seurà en el Parlament de Madrid en representació de Catalunya. Realment, en aquell hemicicle hi caben tot tipus d'animals. Amb tot, haurem de reconèixer que els principals candidats catalans col·laboren decisivament que ens vegin tan poqueta cosa. Si no, mireu quins són els seus programes. Llegia fa pocs dies que Joan Ridao s'havia fixat com un dels seus objectius a la capital de l'imperio assolir el concert econòmic per a l'any… 2023! Amb personatges així acabarem veient en Miquel Roca com un revolucionari. És clar que, si li pregunteu sobre les possibilitats de Catalunya i els objectius de la seva política, us respondrà amb gest d'home saberut que ell i el seu partit ja voldrien anar més enllà, però «s'ha de ser realista». Posats a parlar de «realitats», n'hi ha una que ningú pot negar: el seu «realisme» ha permès un lladrocini anual contra Catalunya de més de 19.100 milions d'euros i una desmoralització col·lectiva difícil de superar. El candidat d'ERC va entrar al Parlament de Catalunya ara fa més de 12 anys quan gairebé encara anava amb pantalons curts, però a en Duran i Lleida el van elegir diputat a Madrid per primer cop l 'any… 1979! Què vol, el candidat de CiU? Trenta anys més de menjadora quan l'únic balanç que pot presentar és que a Madrid ens vegin com uns simples conillets? Malgrat aquest desolador i mediocre panorama que ofereix l'escenari polític del país, encara hi ha independentistes que creuen ingènuament en el vot en blanc com a element regenerador. Què pensen que significa? Doncs el mateix que en qualsevol altra part del món: que no hi ha cap llista que et convenci. Res més. No qüestiona cap statu quo. També voten en blanc a Conca o a Tomelloso, i no vol dir que allà pensin que són una colònia o que volen la independència. La nostra papereta, encara que sigui més blanca que la neu, no fa res més que consolidar la comèdia que ha protegit durant més de trenta anys autèntics monstres del franquisme com Fraga i Martín Villa. Anar a les urnes quan ens ho diu Espanya, és anar rentant la cara d'una suposada democràcia construïda sobre els fonaments d'un règim que va mantenir Catalunya durant quaranta anys sota la bota d'un criminal. La inestimable col·laboració dels dirigents catalans de les darreres dècades en la «governabilitat i estabilitat» de l'Estat espanyol a través dels nostres vots ha fet que feixistes de tota la vida es presentin davant la comunitat internacional com a demòcrates de tota la vida. Potser ha arribat l'hora que ens preguntem en quin manual per assolir un estat català hi diu que cal apuntalar les estructures de la metròpoli com volen que fem el 9 de març vinent. Si mai s'ha produït cap secessió en moments de placidesa i prosperitat, serem tan babaus de llançar pedres al nostre terrat tot donant solvència i garanties a qui ens maltracta? En tot cas, a Madrid, la desestabilització hauria de ser una constant d'actuació. Qui vulgui anar-hi en nom de Catalunya, que ho faci amb la mateixa intenció que actuen amb nosaltres, perquè som tan ingenus que encara creiem que hi anem a dialogar, quan ells van sempre a la caça del català. Defensar Catalunya a les Corts espanyoles? Ja la protegirem nosaltres des de Girona o des de Vic, que prou feina tenim. Qui vulgui seure en un d'aquells escons, que ho faci per perjudicar els interessos d'Espanya. Que els perjudiqui tant com pugui i que fomenti la sensació de crisi i d'ingovernabilitat. Només així farà alguna cosa positiva per la independència de Catalunya i el deixaran de veure com un conillet de bosc. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt - 06.01.08)

El discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara, en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista. Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li “estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament, “extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.” De fet, no s’ha bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim. Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció