Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi català sobre la independència del nostre país sempre trobava les excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic "trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres felicitacions, patriotes arenyencs!

En efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha dubte que significaria la visualització de la millor imatge motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà us hi esperem, els demòcrates.

Imagino que, a mesura que es vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid. Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de poder convocar un referèndum per decidir si volem trencar amb Espanya. No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de CDC.

Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part d'articular una nova força electoral que porti la independència al Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia i la llibertat de la nostra nació. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Es veu que durant la campanya electoral de les recents eleccions europees un senyor es va acostar a Jordi Pujol per dir-li que sempre votava CiU. “Les darreres eleccions també?”, va preguntar l’expresident. “No”, respongué l’altre. “Doncs vagi a fer punyetes!”, li va engegar Pujol. Quaranta-vuit hores després d’aparèixer aquesta notícia sabíem que l’abstenció a Catalunya en la citada contesa electoral era del 63%. Algú se’n sorprèn? Quan hom veu aquest estirabot barroer per part de qui ha estat considerat per alguns el millor polític català després del franquisme, cal preguntar-se per la qualitat de la nostra suposada democràcia. Però anem a pams. Tenim entès que la primera premissa en unes votacions, a part de poder-se presentar com a candidat aquell que compleixi les condicions que marca la llei, és poder triar l’opció desitjada sense coaccions. Pel que es veu, en Jordi Pujol es passa per l’arc del triomf aquesta elemental condició. Perquè, és clar, si no votes els seus ja no mereixes cap mena de consideració. El “Vagi a fer punyetes!” és el caciquisme electoral del segle XXI. D’altra banda, jo em pregunto en quin món ha de viure aquest home quan tothom sap que la desafecció política a Catalunya assoleix unes xifres gairebé úniques a Europa. S’ha proposat fer-nos assolir el record Guiness en aquesta matèria? Com que per molta abstenció que hi hagi els escons es continuen adjudicant, potser persegueix que només votin els de la seva família i els amics, i així segur que tenen majoria absoluta. Al marge d’això, la frase d’en Pujol significa un menyspreu absolut cap a la figura de l’elector. Ens considera uns no ningú si no li riem les gràcies. No som persones ni compatriotes, a tot estirar ens considera una simple xifra. La deferència i el respecte cap a aquells que un dirigent aspira a representar són la base de tota concepció demòcrata. Menysprear la veu del poble com ha fet el pare carabassot dels convergents és propi d’aquells que conceben les eleccions com un mal tràngol que com més aviat s’acabi, millor. Els molesta haver de passar per les urnes, atès que dels càrrecs en tenen un concepte vitalici o hereditari, tal com ho demostra el cognom de l’actual portaveu de CiU al Parlament. Si tot plegat ja és greu, el que més hauria de preocupar els militants del seu partit és que ningú de les seves pròpies files hagi piulat davant aquesta vergonyant mostra d’ignomínia cap als seus potencials votants. Volen engegar a fer punyetes els més de cinc milions de catalans del Principat que no han optat per les seves sigles? Exigim una resposta clara perquè en dependrà que, més que demanar una profunda regeneració política, potser haurem de proclamar la necessitat d’una depuració política. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció