10 d’octubre 2008

El que ara s'ha de fer

Quan més visible es fa la nostra condició col·lectiva de submissió resulta que alguns dels nostres connacionals propensos a la desmoralització voldrien llançar la tovallola. A tenir aquest estat d'ànim no només hi col·labora la nul·la confiança que tenim en els nostres dirigents, als quals veiem incapaços de donar-nos una sola victòria com a poble. També les veus que tenen més difusió dins l'opinió pública s'encarreguen de generar la percepció que Espanya ens està guanyant la batalla. Només ha calgut, a més a més, que els ocupants hagin publicat oficialment en forma de «balances fiscals» el que ens roben i no hagi passat res. Entre els nostres amb més representativitat tot són planys i crides a la resistència, i les fórmules per poder sortir-nos-en sempre són les mateixes: aguantar, aprofitar el poc que tenim i encomanar-nos a la Verge de Montserrat. Cap dels principals opinants dels país va més enllà de descriure els efectes perversos dels virus anomenats Espanya i França. Estem tan mancats de gests patriòtics que, fins i tot, hi ha hagut qui ha volgut veure en les darreres actituds de José Montilla en el tema del finançament una mena de reencarnació d'en Pau Claris. Una victòria mai pot bastir-se sobre aquests fonaments. Per tant, què fer? Continuar amb les mateixes actituds fracassades o tenir l'audàcia d'encetar nous camins? Hi ha qui creu que no hi ha vida més enllà dels partits actuals amb representació parlamentària. Molts dels nostres pensen que tot ha de passar pel sedàs d'Esquerra Republicana de Catalunya o Convergència i Unió i es limiten a intentar forçar un «pas endavant» dels principals dirigents d'aquestes formacions. Hem estat tants anys sense poder tenir partits polítics que ens sembla que mantenir els actuals és el nostre mal menor. Però la realitat és que aquesta manera de veure les coses ha consolidat una partitocràcia nefasta que tot ho ha empastifat a còpia de subvencions, d'abaixar-se els pantalons davant del govern de Madrid i de fer la gara-gara als grans grups de comunicació o econòmics de casa nostra. No és estrany, doncs, que comenci a existir la sensació que qui mana realment al Principat són alguns senyors amb despatx a l'última planta d'edificis emblemàtics de la ciutat de Barcelona. Tanmateix, reconec que veure els darrers congressos dels dos partits que es diuen d'obediència exclusivament catalana (quin sarcasme!) no convida gaire a l'optimisme. Veure'n els resultats i confirmar la sensació que s'ha arribat al final d'una etapa és tot una mateixa cosa. Els seus principals dirigents voldrien allargar fins a l'infinit l'època de les indefinicions, però la gent amb un sentiment nacional català clar està farta d'esperar i vol que s'esdevingui alguna cosa. Ni estan disposats a esperar un altre congrés d'ERC al juny ni es creuen els eufemismes sorgits del darrer conclau convergent. La gent patriota vol claredat perquè considera esgotats els temps de les indefinicions. L'ambigüitat podia funcionar en altres èpoques i ésser la pròpia essència d'un partit polític. Fins i tot aquesta característica ha esdevingut una de les claus electorals per governar Catalunya durant vint-i-tres anys. Què hi ha quedat? Una profunda decepció i la sensació que ens han menjat el terreny. Això és el que passa quan una colònia pensa que aplica el pragmatisme en les seves relacions amb la metròpoli. Si els principals impulsors d'aquesta política han actuat com han actuat, què podem esperar dels seus fills polítics? Per tot plegat, va fent forat la idea d'una nova formació que encarni un independentisme autèntic, modern i operatiu. Amb cares i estils sense cap connexió amb trenta anys de claudicacions. Possiblement aquesta sensació es produeix de moment en nuclis petits però va fent forat a marxes forçades, i sens dubte hi col·labora decisivament la ineptitud dels actuals dirigents del país i el tractament colonial que Espanya s'encaparra a visualitzar constantment. Ara bé, qui posarà fil a l'agulla? Des de Catalunya Acció no ens cansarem de repetir aquesta necessària convulsió en el nostre panorama polític. Encara més, no ens quedarem aquí. Farem els possibles per esdevenir uns dels principals artífexs que donin forma a aquesta esperança que cada dia més reclamen els patriotes catalans. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt, 10-10-08)
08 d’octubre 2008

Per què denunciem la nostra classe política ?

Aquesta és una pregunta que sovint ens fan a la gent de Catalunya Acció i la resposta donaria pràcticament per a un llibre sencer. Ara bé, penso que el millor és citar sense preàmbuls el fragment de l’entrevista que li van fer fa uns pocs mesos a Francesc X. Hernández (Doctor en Història i Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona), el qual va ser Director General de Recerca en el Departament d’Universitats i Societat de la Informació en el govern Maragall i en els primers mesos del president Montilla. Aquest home, que ha patit de prop la gent que dirigeix el país, afirma sense embuts el següent: “En la societat postindustrial la recerca és el nervi, el motor d’un país, i ara aquest govern de rústecs indocumentats ha deixat el govern sense benzina. Aquests inútils ni tan sols han estat capaços de muntar una agència.” La cosa, però, no queda aquí, i la sentència definitiva és aquesta: “Quina sensibilitat pot tenir un govern d’ignorants? De la misèria intel·lectual que ens governa són comptats els que han acabat el batxillerat. Simplement no entenen el que passa en el món d’avui”. Calen més motius per entendre la nostra posició? Amb tot, alguns poden pensar que els de l’oposició són una altra cosa. Jo, sincerament, crec que si no són ni capaços d’evitar que una colla de “rústecs indocumentats” els passin la mà per la cara poca cosa podem esperar d’ells. És per això que resulta grotesc com alguns independentistes de bona fe pretenen fer la feina passant de puntetes per sobre d'aquest drama que ens afecta a tots plegats o, encara pitjor, vulguin intentar-ho des de dins mateix d’aquelles formacions polítiques que conformen la “misèria intel·lectual” de la què ens parla el Doctor Hernández. El que els pot passar segurament és que s’acabin contaminant del mateix estil poruc i poca-solta que avui castiga la política catalana i, al final, els acabin veient com a tots els altres. Tot i que a molts els costi d’entendre no ens cansarem de repetir que el que estem vivint és producte del procés de degeneració d’una classe política. Perquè quan el país està patint una fallida del seus cabals públics a causa del robatori continuat que practica Espanya amb nosaltres i quan el país tem per la desaparició de la seva personalitat nacional no podem dir que no hi ha responsables. No podem atribuir-ho només a la mala bava que els governs de Madrid gasten amb nosaltres o a la nostra desgràcia històrica. Si la gent que té a les seves mans el timó de Catalunya ha demostrat la seva inutilitat, què hem de fer? Ens ho callem i els ho perdonem? Els donem una altra oportunitat? Mai farem cap favor al nostre país si no fiscalitzem amb rigor i contundència les actituds dels nostres màxims dirigents. Només cal veure com les democràcies més avançades i pròsperes són aquelles en què l’opinió pública pot fer caure càrrecs i governs. I Catalunya no té la vocació de república bananera on el poble, davant d’un alt càrrec polític, sempre diu “sí, bwana”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Llibre de presentació internacional

Llibre "Discursos a la nació"