Article publicat al diari El Punt el 22 de novembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/105935-13-de-desembre-el-poder-dels-catalans.html

Sincerament, penso que encara no s'ha valorat en tota la seva justa dimensió la iniciativa de més d'un centenar de municipis catalans de celebrar el proper 13 de desembre les consultes per la independència de Catalunya. Quan hom parla d'aquest fet que serà històric, i que va començar a la vila d'Arenys de Munt, sovint no es té present el que significa que el poble de Catalunya s'organitzi ell mateix unes votacions per decidir quin ha de ser el seu estatus polític. Algú ha vist una cosa similar en algun altre indret?

Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.

La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.

Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.

Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

Article publicat a El Punt el 9 de setembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/78795-els-valents-darenys-de-munt.html

Siguem sincers. Generalment, en els catalans d'avui no és habitual veure una actitud coratjosa quan es tracta de defensar la pàtria. Sabem prou bé que el to baixet i el no voler molestar ningú acostumen a ser algunes de les característiques del nostre discurs polític que, com més oficial esdevé, més incrementa aquestes tares. Són les conseqüències de ser un poble esclavitzat amb el qual s'han acarnissat furibundament per tal de fer-lo desaparèixer.

Per desgràcia tenim encara molts dels tics del vençut. És per això que, quan hom veu com el patriotisme d'alguns catalans s'alça per sobre de la pusil·lanimitat que envaeix la política del país, ens retorna l'esperança i el seu exemple ens ha de servir de model. I és això, ni més ni menys, el que han fet els valents independentistes d'Arenys de Munt tot convocant a les urnes els seus veïns per decidir si volen una Catalunya independent.

Cal dir que no són personatges anònims. Tenen noms i cognoms, i és de justícia destacar-ne els de Josep Manel Ximenis, Agustí Barrera, Andreu Majó, Jordi Bilbeny o el del seu alcalde, Carles Móra, entre d'altres. Ells han fet possible el que serà, sense cap mena de dubte, un preludi de la independència de Catalunya el proper 13 de setembre. El país sencer els haurà de donar les gràcies i reconèixer que amb el seu gest ens han ajudat a creure, encara més, que la nostra llibertat col·lectiva és possible sempre que estiguem disposats a encarar-nos amb l'enemic. Avui ells són l'orgull de Catalunya.

Naturalment, davant aquest desafiament, a l'Estat espanyol han començat a escoltar-se els lladrucsrojigualdos. N'hi ha de tota mena: els de l'advocacia de l'Estat, els del PP, els dels socialistes espanyols i també catalans (aquests procuren no fer-los gaire forts), els d'aquells cadellets dels Ciudadanos i, fins i tot, els més autèntics de tots i que ja crèiem extingits, com són els de la Falange Española. Aquests darrers són els més estrambòtics de l'espècie i s'amaguen darrere de l'amenaça barroera i primitiva, tal com van demostrar fa pocs dies quan van elaborar un vídeo tronat amb què volen intimidar l'alcalde, Carles Móra, amb un llenguatge que en qualsevol país d'Europa els suposaria directament la presó. Curiosament, cap d'ells ha tingut la gosadia de donar la cara. Serà un fantasma aquesta ressuscitada Falange Española? Les darreres notícies han estat que el govern espanyol vol impedir la votació donat que vulnera no sé quins articles de la Constitució Espanyola. És clar, tot procés d'independència, alguna llei de l'ocupant haurà de traspassar, perquè, si no, les fronteres serien les de l'època de Carlemany. Amb tot, els promotors del plebiscit arenyenc tenen clar que el tiraran endavant, peti qui peti. Entenen perfectament que cal encarar-se amb els poders de l'Estat i estan disposats a fer-ho tot sabent el que s'hi juga, en aquest partit. La seva és una política madura que posa en evidència l'infantilisme ridícul de CiU o ERC quan es tracta de parlar dels drets de Catalunya.

Aquests catalans d'Arenys de Munt demostren tenir sentit polític i han fet diana. El seu gest és d'una gran transcendència històrica perquè colpeja directament l'Estat espanyol i posa en una situació molt i molt compromesa una classe política catalana que encara no sap com reaccionar. Fins i tot, destapa l'esquizofrènia política de personatges com Artur Mas, que diu que votaria «sí» a títol individual però que ell representa un partit que no vol fer referèndums d'independència. D'altres, com els escolanets catalans del PSOE, posen la llei per davant de la llibertat, que és el mateix que justificar el franquisme. O no era legal Franco en el seu moment? Per què el van combatre llavors?

Ara, aquesta taca d'oli de democràcia i independència amenaça d'estendre's a d'altres viles i ciutats catalanes en un procés que fa que a molts no els toqui la camisa a la pell. Als espanyols, perquè saben que això és l'inici d'un procés que pot resultar imparable, i als nostres dirigents, perquè deixa al descobert les seves polítiques de volada gallinàcia.

La iniciativa d'Arenys de Munt desarma Espanya, desemmascara els col·laboracionistes de casa i esperona la moral dels catalans. Això només es pot qualificar amb una sola paraula: victòria!

Article publicat a El Punt el 5 d’agost del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/67967-com-fer-una-candidatura-guanyadora.html

El debat en el món independentista català està ara absolutament ocupat per la possibilitat de l'aparició, en les properes eleccions, d'una nova força electoral amb garanties per esdevenir l'artífex de la independència de Catalunya. Tothom coincideix en el fet que som en un moment històric per situar el trencament amb Espanya com a gran eix polític dels propers temps. L'escenari que haurà de resultar serà la divisió en dos grans pols de tot l'arc parlamentari: unionistes i independentistes.

Sé perfectament que hi ha alguns que fan grans escarafalls davant aquesta possibilitat i ho veuen com una mena de drama que ha de portar vés a saber quines desgràcies. Segurament serà perquè volen passar per alt que totes les independències de qualsevol racó de món s'han resolt després del combat polític entre els partidaris de mantenir-se lligats a la metròpoli i els que volien ser amos del seu propi destí. Són aquells que la política sempre la volen passada pel bany maria i creuen encara, a l'hora de parlar de la nostra secessió, en el consens absolut i en el no molestar ningú.

Però tornem al que realment ens importa i que són els actors del que haurà de ser el procés de la constitució del futur estat català. Ara per ara no existeix ningú al Parlament del Principat que dugui a terme una mínima estratègia de trencament amb l'Estat espanyol. Tot es limita a aprofitar allò que es pugui treure dels migrats marges que dóna una simple descentralització administrativa. Sí, ja sé que en teoria uns volen arribar més enllà que uns altres. Però la realitat és que cap d'ells no està disposat a dir prou i marcar les nostres pròpies regles del joc. El darrer exemple l'hem pogut trobar en la comèdia del nou finançament, que ens el volen vendre com si ens hagués tocat la rifa, quan la realitat és que el lladre ens deixarà de robar una mica menys amb el consentiment de la pròpia víctima, que som tots nosaltres. Catalunya és l'únic poble del món els dirigents del qual fan una mena de festa perquè en lloc de rapinyar-nos, posem per cas, vint, ara ens en rapinyaran setze… i d'aquí a tres anys! Pobrets però alegrets. Tot plegat fa que vagi creixent el clima d'indignació col·lectiva davant els constants abusos, preses de pèl i l'absoluta ineficàcia d'una classe política que viu als llimbs de la realitat diària dels catalans. És normal doncs que es vagi imposant la idea que sols viuríem millor i comença a prendre la demanda d'uns polítics que ho facin realitat. On anar a cercar-los?

Un cop finiquitada qualsevol esperança que una autèntica política independentista vingui d'algun dels actuals diputats de la cambra catalana, cal apostar-ne per uns de nous provinents d'una formació inèdita. Aquesta és l'expectativa que s'ha creat en la gran majoria de sectors patriòtics del país i aquells que tenim la intenció de ser els actors parlamentaris d'aquesta esperança no podem fallar. Amb tot, les dificultats per bastir una candidatura guanyadora existiran. Caldrà tenir un autèntic esperit d'equip on hi juguin els que poden aportar el millor en les seves respectives posicions. Tant se val d'on vinguin, el que cal valorar són els èxits assolits i les potencialitats que d'això se'n poden derivar. Si aspirem a dirigir un procés d'independència hem de començar per saber destriar el gra de la palla entre nosaltres mateixos. Tinguem ben present que l'autèntica i definitiva batalla no es lliurarà en un hemicicle colonial com el de la Ciutadella, sinó que serà en el moment de l'enfrontament institucional, polític i diplomàtic contra l'Estat espanyol. En aquesta situació els atributs més indispensables seran la valentia i la intel·ligència i, aleshores, de res no servirà tenir més o menys militants o associats.

Puc assegurar que, de des de Catalunya Acció, en tot moment hem intentat ser fidels als plantejaments que acabo d'exposar. Mai no hem estat tan temeraris i mancats de sentit polític per pensar que ho podem fer sense comptar amb altres companyies per tal de poder construir la Gran Companyia Catalana en forma independentista i electoral. És el que demana el patriotisme i és la millor garantia de victòria. Tant de bo tots els implicats ho vegin d'aquesta manera.

Article publiat al diari Avui el 24 de juliol del 2009
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/espanya_no_te_qui_la_salvi_66566.php

Aquesta cosa anomenada Espanya està en fase terminal. Amb la desestimació de la querella presentada pels legionarios de la fundació Denaes contra Esait i Catalunya Acció per la xiulada de Mestalla sembla com si haguessin posat el cartell de liquidació total. És només qüestió de temps. Ni la inquisitorial Audiència Nacional té ànims per salvar el seu orgull patri ferit per les veus de milers de bascos i catalans que escridassaren el seu cap d'Estat i el corresponent himne durant la final de Copa a València.

Segons indica la interlocutòria del jutge, la llibertat d'expressió empara la protesta de Mestalla. Alguns podrien pensar que el poder judicial espanyol ha patit un atac de tolerància i s'ha homologat amb el de les democràcies consolidades. Ni molt menys. En realitat, el que passa és que saben perfectament que els processos d'independència d'Euskal Herria i Catalunya es troben en una fase en què una simple empenta pot accelerar el procés secessionista d'ambdues nacions.

Naturalment, l'admissió a tràmit d'una querella com la pretenien hagués estat una metxa massa perillosa, ateses les conseqüències polítiques, estatals i internacionals que se'n derivarien. Els espanyols, en els últims temps i com que els pronunciamientos són impossibles, quan veuen que perilla de forma notòria "la unitat de la pàtria" treuen la disfressa de demòcrata de l'armari per presentar-se com els paladins del lliure pensament.

Amb tot, per al que sí que ha servit la decisió del jutge de l'Audiència Nacional és per tenir clar que tenim el camí aplanat per desterrar per sempre dels nostres respectius països la presència acústica de la insuportable marxa reial i la presència física dels Borbons. Després d'això, la següent estació es diu independència. La nostra ha estat una victòria elegant i en tota regla. Les armes han estat la determinació, la paraula, la protesta i les veus fermes de milers i milers de compatriotes. Així és com es guanyen al segle XXI les batalles per la llibertat dels pobles.

D'altra banda, tenim entès que els subjectes de Denaes volen recórrer la no admissió de la querella. Molt bé. Poden fer-ho 40.000 vegades, tantes com xiulets es van produir a Mestalla. Nosaltres continuarem en la mateixa línia i amb més coratge encara si cal. Ja estem entrenats en aquestes lluites que tant a Euskal Herria com a Catalunya passen de generació en generació. Bascos i catalans som fills d'unes nacions que han suportat incessants intents per fer-nos desaparèixer i, malgrat tot, ara cridem "independència!" amb més força que mai. Si una simple fundació és l'únic que defensa Espanya em reafirmo en allò que només li queda un telenotícies ... o igual no arriba ni als esports.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Espanya està ferida i només surt per ajudar-la una tal Fundación en Defensa de la Nación Española (DENAES), que no és res més que una mena de hogar del legionario però en versió civil. Si només té aquests efectius penso que vaig ser molt pesimista quan vaig afirmar, desprès de la final de Copa entre el Barça i l'Athletic, que amb un parell més de xiulades podiem finiquitar-la. Ara estic convençut que podem fer-ho només amb el "pito" de l'àrbitre. La victòria a Mestalla de bascs i catalans contra l'himne espanyol i els seu cap d'estat promoguda per Esait i Catalunya Acció ha motivat la presentació, davant l'Audiència nacional, d'una querella contra les dues organitzacions per "ultrajes a España", "incitación al odio" i... crec que alguna rucada més. Això, que podria semblar el guió grotesc d'una pel.lícula d'Almodóvar, és el que ha fet aquesta Fundación DENAES que diu vessar tradició democràtica pels quatre costats. Però per poder comprovar exactament què és, només cal mirar com entre els seus patrons d'honor hi figura el militar Sabino Fernández Campo, ex-cap de la casa reial espanyola i un dels que van irrompre a sang i foc a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Aquest prodigi de demòcrata, que va tutelar al monarca durant anys, declarava el següent en el diari "El País" (16.07.2001) sobre les tropes de Franco tot recordant la seva entrada com a conqueridor a la capital catalana: "... a los que recuerdo, es a los que recibieron triunfalmente a las fuerzas del General Franco cuya calificación de fascistas no puedo suscribir". He d'afegir, per vergonya col.lectiva de Catalunya, que Jordi Pujol va condecorar-lo amb la Creu de Sant Jordi l'any 1988. Aquest element, fa quaranta o cinquanta anys, possiblement hagués proposat l'execució dels caps de Esait i Catalunya Acció, però ara tan sols li queda l'Audiència nacional, i d'aquí a quatre dies ni això, perquè, si més no a Catalunya, el procés d'independència està adquirint dia rera dia més velocitat. Aleshores serà quan únicament podran anar a reclamar al mestre armer. Ara bé, si creuen que poden acovardir amb les proclames l'estil tercios de Flandes que ha realitzat el president de la Fundació DENAES, Santiago Abascal, a l'hora de justificar la querella van molt equivocats. La gent de Catalunya Acció no som com els polítics catalans que estan acostumats a veure o tractar. Nosaltres ni ens retractem del nostre patriotisme a la mínima fatxenderia que emeten els de la unidad de España ni estem fets de la mateixa pasta del vassall que en Pujol o en Carod. A més, en ple segle XXI, per a poder acabar amb Catalunya ja no poden comptar amb la guàrdia mora o amb padrins com Hitler o Mussolini igual que en el 39. Malgrat tot això, ells continuen amb la malaltissa obsessió de voler-nos fer espanyols a la força sense tenir present que la creació del futur estat català o basc depèn exclusivament de la nostra voluntat expressada democràticament, i per aquest motiu estan tan rabiuts. Perquè saben que el passat 13 de maig a Mestalla va significar la visualització de les ànsies de llibertat de bascos i catalans. Va ser un preludi de la nostra independència amb testimonis de tot el món. Continuarà? Estic absolutament convençut que els pròxims partits de l'anomenada Supercopa d'Espanya entre "culés" i "lleons" que es disputaran d'aquí unes quantes setmanes seran un altre clam per la llibertat d'Euskal Herria i Catalunya. Sense oblidar que també serà l'ocasió per manifestar la nostra ferma oposició a l'intent de presentar com uns delinqüents als milers de compatriotes que van exercir un dret civil tan bàsic com el de protestar. Que San Mamés i el Camp Nou es converteixin en una altra monumental xiulada contra Espanya i en un fort crit per la dignitat d'aquests pobles! Si no volen pols que no vagin a l'era.

Santiago Espot
Presidet Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya
(Article publicat a Gara, 06.07.09)

Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi català sobre la independència del nostre país sempre trobava les excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic "trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres felicitacions, patriotes arenyencs!

En efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha dubte que significaria la visualització de la millor imatge motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà us hi esperem, els demòcrates.

Imagino que, a mesura que es vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid. Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de poder convocar un referèndum per decidir si volem trencar amb Espanya. No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de CDC.

Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part d'articular una nova força electoral que porti la independència al Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia i la llibertat de la nostra nació. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Es veu que durant la campanya electoral de les recents eleccions europees un senyor es va acostar a Jordi Pujol per dir-li que sempre votava CiU. “Les darreres eleccions també?”, va preguntar l’expresident. “No”, respongué l’altre. “Doncs vagi a fer punyetes!”, li va engegar Pujol. Quaranta-vuit hores després d’aparèixer aquesta notícia sabíem que l’abstenció a Catalunya en la citada contesa electoral era del 63%. Algú se’n sorprèn? Quan hom veu aquest estirabot barroer per part de qui ha estat considerat per alguns el millor polític català després del franquisme, cal preguntar-se per la qualitat de la nostra suposada democràcia. Però anem a pams. Tenim entès que la primera premissa en unes votacions, a part de poder-se presentar com a candidat aquell que compleixi les condicions que marca la llei, és poder triar l’opció desitjada sense coaccions. Pel que es veu, en Jordi Pujol es passa per l’arc del triomf aquesta elemental condició. Perquè, és clar, si no votes els seus ja no mereixes cap mena de consideració. El “Vagi a fer punyetes!” és el caciquisme electoral del segle XXI. D’altra banda, jo em pregunto en quin món ha de viure aquest home quan tothom sap que la desafecció política a Catalunya assoleix unes xifres gairebé úniques a Europa. S’ha proposat fer-nos assolir el record Guiness en aquesta matèria? Com que per molta abstenció que hi hagi els escons es continuen adjudicant, potser persegueix que només votin els de la seva família i els amics, i així segur que tenen majoria absoluta. Al marge d’això, la frase d’en Pujol significa un menyspreu absolut cap a la figura de l’elector. Ens considera uns no ningú si no li riem les gràcies. No som persones ni compatriotes, a tot estirar ens considera una simple xifra. La deferència i el respecte cap a aquells que un dirigent aspira a representar són la base de tota concepció demòcrata. Menysprear la veu del poble com ha fet el pare carabassot dels convergents és propi d’aquells que conceben les eleccions com un mal tràngol que com més aviat s’acabi, millor. Els molesta haver de passar per les urnes, atès que dels càrrecs en tenen un concepte vitalici o hereditari, tal com ho demostra el cognom de l’actual portaveu de CiU al Parlament. Si tot plegat ja és greu, el que més hauria de preocupar els militants del seu partit és que ningú de les seves pròpies files hagi piulat davant aquesta vergonyant mostra d’ignomínia cap als seus potencials votants. Volen engegar a fer punyetes els més de cinc milions de catalans del Principat que no han optat per les seves sigles? Exigim una resposta clara perquè en dependrà que, més que demanar una profunda regeneració política, potser haurem de proclamar la necessitat d’una depuració política. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009 Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava a l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball. A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”. Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme. Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat a Nació digital l’11 de gener del 2009
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/510/ara/passara

La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara.

De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns sub-fons de “competitivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És això una novetat?

Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col·laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que desprès de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.

Són molts els que es pregunten que passarà a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.
Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà.

Ara és l’hora, catalans!

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara. De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns subfons de “competivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És aixó una novetat? Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”. Són molts els que es pregunten que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents. Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà. Ara és l’hora, catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció