Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009 Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava a l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball. A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”. Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme. Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció