Malgrat que des de Catalunya Acció propugnem l’abstenció per al proper diumenge 9 de març no podem deixar, ni que sigui mínimament, d’analitzar quin ha estat el paper dels anomenats “partits nacionalistes” en aquesta campanya electoral espanyola. Haureu pogut observar les diverses batusses entre CiU i ERC on s’han tret mútuament totes les seves misèries. Recordo ara, per exemple, un debat d’àmbit estatal a TVE on hi havia un representant de cadascun dels grups parlamentaris de Madrid. Joan Ridao (ERC) i Jordi Jané (CiU) eren la part catalana i van protagonitzar un enfrontament mutu que no envejava en res els protagonitzats habitualment per PP i PSOE. Però a diferència dels combats entre els dos grans partits de la metròpoli que es barallen per tenir el poder autèntic (per veure qui mana) els nostres representants fan el paper d’una qualsevol. La seva disputa és només per veure qui pot complaure millor el guanyador. Com que preveuen que seran els socialistes, ja han començat a insinuar-se. Uns, els de CiU, diuen que li aportaran centralitat i els altres, els d’ERC, que els donaran el que sigui per evitar que entri el PP. Tot plegat, una política de prostíbul on l’únic que val és emportar-se el client ensenyant el que calgui. De fet són pitjor que les marfantes de quatre rals, perquè aquestes encara cobren per endavant. Ells, en canvi, s’obren de cames a la primera oportunitat tot i sabent que en Zapatero sempre marxa sense pagar. Malgrat que en Jordi Pujol advertís fa pocs dies que “pagaran per endavant” sembla que els seus volen ser posseïts a canvi de res. D’això en podem dir “nimfomania política”. Ara bé, uns ho dissimulen millor que uns altres per una qüestió d’experiència. En Duran, per exemple, porta molts anys remenant la cua pels escons de la carrera de San Jerònimo i sap controlar-se en públic millor que els que hi arribaran de nou. Per això parla que s’han de publicar les balançes fiscals abans de donar suport a ningú. Es fa l’estret, però tothom sap que la simple insinuació d’un alt càrrec a Madrid li fa pujar la “bilirrubina” i seria capaç de fer el “kamasutra” sencer. En canvi, en Ridao és diferent. És més jove i sembla haver descobert recentment les seves debilitats. Les insinuacions que fa tenen el mateix aire monacal que les d’en Joan Herrera, però sense repintar-les de verd. Entre ells només hi ha diferències d’estil i de veterania com passa en tots els oficis del món, des del més antic fins al més modern. Però l’objectiu és sempre el mateix: vendre’s a canvi de res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Veritablement el principal problema per a assolir la independència de Catalunya som nosaltres mateixos. En fem un gra massa de les dificultats i això ens fa perdre el món de vista. Per desgràcia, aquesta actitud fa que el nostre contacte amb la realitat no sigui l'encertat. Així, si parleu de la creació d’un estat català independent no és estrany sentir la veu d’algun connacional que us manifesta amb rotunditat: “Home, això està molt bé. Però… i l’exèrcit? Us penseu que s’ho mirarà sense fer res?” No dic pas que aquesta prevenció no sigui normal en un país que ha vist sistemàticament com generals espanyols llençaven les seves tropes contra el poble de Catalunya sense miraments. Però també cal tenir present que el món, malgrat aquests bèsties amb uniforme, també ha evolucionat. I ara, els agradi a ells o no, ja no poden fer res per a evitar el trencament de catalans o bascos amb Espanya. Aquestes paraules no són producte d’una intuïció personal. Tot al contrari, están basades en el que es desprèn d’un llibre recentment publicat i que porta per títol Juan Carlos I, el último Borbón. L’autor és el coronel de l’estat major de l’exèrcit espanyol Martínez Inglés, i les seves pàgines són un retrat del Borbó on el dibuixa com gandul, hipòcrita, lladre, boig i un maníac de les armes de foc, entre d’altres coses. De fet, Martínez Inglés dóna per morta la monarquia borbònica d’aquí a pocs anys tot encomanant-se a la III República a veure si així pot salvar Espanya. Com que sap que l’exèrcit ja no pot ser garant de la “unidad de la patria” preveu que catalans i bascos tenen la millor oportunitat de la seva història per a esdevenir nous estats d’Europa. I davant d’aquest fet treu a relluir el seu discurs republicà, solidari i fraternal per a mirar de tornar-nos a enredar. Amb tot, no és pas això el que més ens interessa del seu llibre. El millor és la descripció que fa d’aquell exèrcit el qual molts catalans encara pensen que vindrà a esclafar-nos si proclamem la nostra independència. Reproduirem les seves paraules: "¿Y que creen que podria hacer el actual Ejército español para detener al intrépido lehendakari (ho diu davant la possibilitat de la proclamació d’un estat basc independent)? ¿Poner en línea en el citado puerto de Somosierra los 4.700 colombianos, peruanos, ecuatorianos, salvadoreños, hondureños… presentes en sus filas, reclutados en razón de su precariedad personal y la crisis económica que sufren sus pueblos, sin apenas preparación profesional y que constituyen en estos momentos su punta de lanza, su núcleo duro, la carne de cañón a desplegar en situaciones extremas?” Tot plegat, una tropa que no arriba ni a la categoria de la d’en Pancho Villa. Encara els hem de tenir por? Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció