Malgrat que des de Catalunya Acció propugnem l’abstenció per al proper diumenge 9 de març no podem deixar, ni que sigui mínimament, d’analitzar quin ha estat el paper dels anomenats “partits nacionalistes” en aquesta campanya electoral espanyola. Haureu pogut observar les diverses batusses entre CiU i ERC on s’han tret mútuament totes les seves misèries. Recordo ara, per exemple, un debat d’àmbit estatal a TVE on hi havia un representant de cadascun dels grups parlamentaris de Madrid. Joan Ridao (ERC) i Jordi Jané (CiU) eren la part catalana i van protagonitzar un enfrontament mutu que no envejava en res els protagonitzats habitualment per PP i PSOE. Però a diferència dels combats entre els dos grans partits de la metròpoli que es barallen per tenir el poder autèntic (per veure qui mana) els nostres representants fan el paper d’una qualsevol. La seva disputa és només per veure qui pot complaure millor el guanyador. Com que preveuen que seran els socialistes, ja han començat a insinuar-se. Uns, els de CiU, diuen que li aportaran centralitat i els altres, els d’ERC, que els donaran el que sigui per evitar que entri el PP. Tot plegat, una política de prostíbul on l’únic que val és emportar-se el client ensenyant el que calgui. De fet són pitjor que les marfantes de quatre rals, perquè aquestes encara cobren per endavant. Ells, en canvi, s’obren de cames a la primera oportunitat tot i sabent que en Zapatero sempre marxa sense pagar. Malgrat que en Jordi Pujol advertís fa pocs dies que “pagaran per endavant” sembla que els seus volen ser posseïts a canvi de res. D’això en podem dir “nimfomania política”. Ara bé, uns ho dissimulen millor que uns altres per una qüestió d’experiència. En Duran, per exemple, porta molts anys remenant la cua pels escons de la carrera de San Jerònimo i sap controlar-se en públic millor que els que hi arribaran de nou. Per això parla que s’han de publicar les balançes fiscals abans de donar suport a ningú. Es fa l’estret, però tothom sap que la simple insinuació d’un alt càrrec a Madrid li fa pujar la “bilirrubina” i seria capaç de fer el “kamasutra” sencer. En canvi, en Ridao és diferent. És més jove i sembla haver descobert recentment les seves debilitats. Les insinuacions que fa tenen el mateix aire monacal que les d’en Joan Herrera, però sense repintar-les de verd. Entre ells només hi ha diferències d’estil i de veterania com passa en tots els oficis del món, des del més antic fins al més modern. Però l’objectiu és sempre el mateix: vendre’s a canvi de res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció