La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara. De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns subfons de “competivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És aixó una novetat? Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col.laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que després de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”. Són molts els que es pregunten que passará a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents. Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per a canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà. Ara és l’hora, catalans! Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció