En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball. A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”. Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme. Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció