Fa uns divuit anys sortia publicat Preludi de la independència. El seu autor era Carles M. Espinalt i la primera frase que podem llegir-hi és aquesta: “Són molts els que voldrien que no se'n pogués escoltar [del preludi] ni una sola nota”. L'autor és refereix a tots aquells que malden per evitar que l'independentisme del nostre poble es concreti de forma clara i efectiva. O dit en altres paraules: aquells que sempre volen que l'eix de la nostra política giri al voltant de quin ha de ser el nostre paper dins aquesta entitat fracassada anomenada Estat espanyol. Però com actuen aquests detractors del preludi de la independència de Catalunya per fer efectiva la seva obsessió? En el primer capítol també podem llegir això: “Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos”. De qui parla l'autor? Qui són aquests pusil·lànimes que emmascaren la seva por amb excuses de mal pagador? Quan Carles M. Espinalt escrivia aquestes coses eren els dies de les independències de Lituània, Estònia i Letònia, que van fer veure als catalans que res era intocable en matèria de fronteres. Si unes petites nacions aconseguien alliberar-se del domini de la segona potència del món, què impedia a Catalunya fer el mateix respecte a Espanya?, van pensar molts catalans. Aquells eren també els dies de les majories de Jordi Pujol, que, preveient un contagi independentista bàltic dins de casa nostra, es va afanyar a manifestar que “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. Una forma més d'avortar un preludi de la independència de Catalunya i de passada rentar el rostre de qui et roba, t'insulta i et vol fer desaparèixer. Passen els anys i canvien les cares i els governs, però els contraris del preludi continuen fent la feina. Sembla com si es passessin la torxa de generació en generació. Ara els catalans no hem hagut d'anar a mirar al nord d'Europa per veure factible la creació d'un Estat català en un termini de temps relativament curt. Només ens ha calgut seguir l'exemple de la coratjosa vila d'Arenys de Munt per creure en les nostres possibilitats i entonar en tota regla el més sonor preludi de la independència de Catalunya. Estem escoltant-lo durant molts mesos amb tota la força que li dóna la veu de centenars de milers de catalans que amb un “sí” contundent han omplert les urnes de les nombroses consultes que s'han celebrat en pobles i ciutats del Principat. “Ara sí!”, “Això està a tocar!”, “Res pot aturar-nos!”... són les frases més habituals que hom ha pogut sentir tot aquest temps. És més, aquest crescendo va esclatar definitivament el 10 de juliol passat amb la més gran manifestació independentista que mai hauríem pogut somniar. Davant de tot plegat, com es poden apagar aquestes veus catalanes plenes de valentia i il·lusió? El fills polítics d'en Pujol ho han tornat a intentar utilitzant el mateix to de fals paternalisme que gastava el seu pare quan volia treure'ns del cap l'exemple de les exrepúbliques soviètiques. Ara la frase ha estat que “no estem prou madurs per fer un plebiscit d'independència”, i ho han posat en pràctica tot avortant la remota possibilitat de convocar un referèndum per la independència de Catalunya. Els mateixos que pocs dies abans admetien a tràmit la iniciativa popular (IP) per organitzar un referèndum basant-se en la llei de consultes, ara s'han fet enrere. Què ha passat? Aquesta proposició es va iniciar com a simple especulació electoral tot pensant a recollir vots partidaris de trencar amb l'Estat espanyol. El problema, però, ha estat que, després de la manifestació de Barcelona, ara resulta que han descobert que aquests vots poden ser majoria i significarien tenir el mandat de la ciutadania d'encetar un procés de secessió. I això és un problema gros per a algú que no sap veure Catalunya més enllà d'una trista condició de “comunitat autònoma” espanyola i mai creu arribada l'hora de l'Estat català. L'estabilitat espanyola sempre és la primera cosa per resoldre i la llibertat de Catalunya queda eternament en un segon o tercer pla. Quan arriben les eleccions es posen la màscara d'en Macià per amagar el seu autèntic rostre d'en Cambó. Sempre són els que volen avortar, sigui com sigui, el preludi de la independència de Catalunya. Article publicat a El Punt (22.07.10)