Són diversos els motius pels quals el nostre poble encara no ha assolit la independència, però el desconeixement que tenim sobre la personalitat col·lectiva dels espanyols n'és un dels més importants. Entre nosaltres no és habitual preguntar-nos com són aquells que ens volen imposar contínuament la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció del món. Per contra, ells ignoren quina és la nostra conducta? Massa sovint no donem importància a aquestes qüestions i és llavors que anem a la guerra sense saber res de l'enemic. Si estem a les fosques sobre quins són els ressorts psíquics que mouen l'ànima col·lectiva d'un poble mai podrem guanyar cap batalla. Endinsar-nos en els ressorts mentals que inspiren l'acció política espanyola suposa llegir i conèixer els seus homes més destacats. Són els que marquen la pauta i creen escola. Així, per exemple, el que fou president de la segona república espanyola, Manuel Azaña, veia així com ha de ser el destí històric del seu poble: «Yo soy castellano, pero soy español, o, si me lo permitís, no soy más que español, y vosotros estáis obligados a no ser más que españoles, y, si no lo entendéis así hacéis dimisión de vuestro papel en la Península. Considerarlo, porque en ello va vuestro destino histórico, destino que se dirige en llevar en la gobernación del Estado y en la orientación del destino de España el sello propio.» No tenen altre model a seguir que ells mateixos. Tot i l'ampul·lositat de les seves paraules, no hi ha dubte que són les que descriuen l'esperit de la política que es fa des de Madrid. Ens agradi o no caldrà acceptar que saben tractar i interpretar els propis. Nosaltres, en canvi, mai anem més enllà de grotesques imitacions. Des d'un Jordi Pujol que volia seguir l'arquetipus de l'estat del benestar de la socialdemocràcia sueca (oblidant, és clar, el petit detall que als suecs no els roben 19.100 milions d'euros a l'any quan apliquen les seves polítiques socials) fins determinades esquerres casolanes que canten les excel·lències de dictadors hispanoamericans. Per aquest camí, en lloc de fer una autèntica regeneració nacional, el que fem és el pallasso. Curiosament, el mateix Azaña que penetrava en l'ànima castellana o espanyola fins a extraure-li el suc, també sap fer el retrat dels seus homòlegs catalans. Tenia clar que la «gobernación del Estado» implica esbrinar com són els que has de sotmetre. Forma part del «destino histórico». Veiem quina descripció fa dels nostres dirigents de l'època: «Ustedes los catalanes saben producir desórdenes, pero son incapaces de superarlos. ¿Por qué? No lo acierto. Son ustedes demasiado blandos, por una parte; y, por otra, en el fondo, hay siempre una camaradería entre catalanes, en virtud de la cual nunca riñen unos con otros seriamente. Así no se puede gobernar. Hay que arrastrar la impopularidad. Pretender conservarse como ídolo de todos es imposible. Camino seguro del fracaso.» Sincerament, no crec que existeixi molta diferència entre aquests «desórdenes» dels quals parla Azaña i els desgavells dels governs tripartits. Com també podem dir que «la camaradería entre catalanes» pren cos de forma nítida quan tota la classe política catalana calla com un mort davant del famós cas del tres per cent destapat per la màxima autoritat del país en aquell moment. O també podem recordar com en una negociació a Madrid, ara ja fa uns anys, Miquel Roca va haver de sentir-se dir per boca d'aquell que fou dirigent de la UGT (Nicolás Redondo) poc més o menys això: «Usted intenta hacer una cosa imposible en política: ser amigo de todo el mundo.» Sí, ens coneixen i saben quins són els punts dèbils que ens afecten. Fixeu-vos bé que del diagnòstic d'Azaña fa potser més de setanta anys però encara ens serveix per retratar capteniments més o menys actuals. Podem afirmar sense por d'equivocar-nos que quan els nostres polítics «hi van» els seus ja «en tornen». Ben mirat només hi ha hagut un dirigent català des del 1714 que ha aconseguit portar la iniciativa. Em refereixo a Francesc Macià. Per què? Doncs perquè no el tenien apamat. La seva personalitat no encaixava dins els patrons que tenen establerts amb nosaltres. No podien imaginar-se un català parlant a las Cortes com ho faria l'excoronel en la que va ser la seva darrera intervenció parlamentària a Madrid l'any 1923: «El dilema se ha planteado de una manera brutal, si queréis, y el dilema es el siguiente: o nosotros continuamos bajo la opresión del Estado opresor, del Estado centralista, en una esclavitud moral, peor cien veces que la material, o vamos a la violencia. No queda otra solución.» Aquí l'azañisme salta pels aires. On són els «blandos»? On és la «camaradería»? Macià els trenca els esquemes i no saben què fer. Els amenaça obertament i sense miraments. Això, és clar, desconcerta a qui fa precisament de la intimidació l'eix central de la seva política. Les paraules del líder separatista no contenen cap al·lusió ni a la fraternitat ni a l'estabilitat del govern. El nord de la seva política és trencar, sigui com sigui, amb Espanya. És més, les seves intencions no es queden només en paraules i pocs anys més tard les posava en pràctica tot planejant la invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló. La duresa i determinació del que després seria president de Catalunya fa que es guanyi el respecte d'uns i l'admiració dels altres. Som a l'any 2008 i, malgrat els gairebé setanta-cinc anys que ens separen de les paraules pronunciades per en Macià, els equilibris entre Catalunya i Espanya no han canviat gaire. Naturalment no és el moment de proclamar cap lluita armada, però sí que és el moment de «retornar a Macià», com deia en J. Carner-Ribalta. No cal donar-hi més voltes: la fórmula per assolir la independència de Catalunya fa anys que està inventada. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt)