Creix la sensació que les actuals fórmules que regeixen la política catalana han donat de si tot el que podien donar. El binomi dreta/esquerra només se'l creuen els quatre gats que viuen del sou oficial, el mot catalanisme s'ha buidat tant de contingut que potser qualsevol dia fins i tot servirà per catalogar un torero, i als que parlen de federalisme, encaix o col·laboració amb Espanya els veiem com uns tocacampanes. A més a més, els partits polítics amb representació parlamentària continuen tenint un funcionament intern on es premia l'obediència sectària en lloc del talent. Fet del qual, és clar, es deriven unes llistes tancades i una perversa llei electoral que són la garantia que la mediocritat continuarà regnant en el nostre Parlament i en el nostre govern.

Doncs bé, dins aquest desolador i tètric panorama es celebraran els congressos d'ERC i Convergència. No sé el que deu passar per les ments dels que han de conduir-los però el sentit comú indica que s'ho haurien de replantejar tot de dalt a baix. Ho faran? Si fem cas de les informacions que ens han començat a arribar podem veure que continuen demostrant una notable obtusitat mental per entendre com evoluciona el nostre país i el món en general. Com és habitual parlaran entre ells de les seves coses i després realitzaran grans declaracions de principis buides de contingut. Els mots renovació, pluralitat i noves idees seran els més utilitzats i es produiran grans abraçades i cíniques encaixades de mans en els passadissos on es faran aquestes reunions. Però, en realitat, renovació significa posar les mateixes cares en llocs diferents. La pluralitat és un invent per ampliar la menjadora i les noves idees són les mateixes de sempre però amb altres paraules. Mireu si no com aquesta cantarella xarona del «dret a decidir» no és res més que la prolongació del famós «som una nació» amb què ens han entretingut les darreres dècades. L'objectiu? Consolidar allò del «qui dia passa any empeny» per tal que no es facin massa visibles les misèries dels uns i dels altres.

En els congressos dels quals parlem, les ganivetades poden ser, abans o després, antològiques. En una banda més visibles que en l'altra simplement per les diferències derivades d'unes formes més o menys matusseres. De fet, la política catalana oficial va agafant cada dia més un aire sicilià però sense la duresa de l'original. Aquí tot és temorenc i caguetes amb Espanya. La mala bava només la gasten entre ells mateixos o amb altres connacionals conscienciats que no els riuen les gràcies i als quals ignoren i voldrien fer desaparèixer del mapa polític. Mentrestant, això sí, expliquen amb aire saberut les combinacions que faran a Madrid per anar guanyant més «autogovern». Pobrets! En realitat són la riota dels polítics espanyols que veuen com després de gairebé trenta anys d'afaitar-los a pèl i repèl cap d'ells els ha aixecat la veu. Si no fos perquè som els catalans els que en paguem les conseqüències en podríem fer una comèdia de festa major.

Aquestes són les formes dels que preparen aquestes convencions. Paral·lelament va en augment la sensació popular de la impossibilitat d'articular una política amb Espanya que no sigui la del trencament. Les cúpules d'aquests dos partits, entretant, continuen fent totes les giragonses possibles per tal d'evitar encarar-s'hi obertament. Uns no volen sentir parlar clarament d'independència perquè seria el fracàs evident de la política aplicada pel seu pare carabassot durant vint-i-tres anys. Els altres, si ho fan, és amb un estil que no convenç ningú, tot aconseguint una cosa única en la història política europea recent: representar teòricament l'ideari polític de moda (l'independentisme) i perdre més del cinquanta per cent dels vots en unes eleccions. I, com en el circ, han fet «el més difícil encara»: no ha dimitit ningú. La seva única esperança és que Joan Carretero i el seu Reagrupament assoleixin la victòria. Són els que representen un ideari clar i una autèntica regeneració. Gent patriota d'ofici i benefici que no ha de fer la gara-gara a ningú. Tant de bo així ho entengui la militància republicana.

Sigui com sigui, caldrà començar a pensar què s'haurà de fer a partir del moment en què es certifiqui la impossibilitat que aquests dos vaixells portin Catalunya al port de la creació d'un estat català independent. Ens enfonsem amb ells? Si convenim que l'hora de salvar els partits ja ha passat i que ara és l'hora de salvar Catalunya, el més prudent i assenyat és evitar el naufragi de tot el passatge. En tot cas que se'n vagin al fons del mar només les respectives tripulacions; i aquells que formen part d'aquests partits i creguin que el futur de Catalunya només el pot garantir un estat propi, que es deixin de romanticismes estèrils. Si han d'abandonar la militància que l'abandonin. L'única que val ara és la militància per la independència. Aquest és realment l'ideal que els necessita.

No entrarem a discutir si després del franquisme tant Convergència com ERC van tenir bons moments i de veritable servei al país. O si eren llavors unes eines apropiades per a fer polítiques d'autèntic patriotisme. Uns diran que sí i d'altres ho dubtaran. Tant se val. Ara del que es tracta és que hem entrat en una nova etapa en què es reclamen actituds sense contemplacions en defensa dels interessos nacionals. Ens hi juguem el nostre present i el futur dels nostres fills. Per fer-ho hem d'estar disposats a fer els sacrificis que calgui passant, si és necessari, per renunciar a uns partits i per crear-ne de nous. Les sigles han de ser només uns estris al servei de l'objectiu suprem de la independència de Catalunya.

Santiago Espot

President Executiu de Catalunya Acció

(Article publicat a El Punt - 05.06.08)