Si algún català dubtava del to tavernari i primitiu que sempre ha caracteritzat els espanyols a l’hora de fer política, els darrers dies haurien de servir per fer caure la bena dels ulls a molts dels nostres connacionals. Veient o escoltant les ràdios i televisions de les “hordas rojas” amb motiu de la recent Eurocopa de futbol hom no té més remei que reconèixer que la seva visió del món és la mateixa que la de l’època d’Atapuerca. Existeixen encara catalans que pensen que la convivència és possible? Sembla que no només hi ha qui ho creu. Hi ha qui pensa i afirma que és compatible aspirar a la independència de Catalunya i ser un seguidor de la “rojigualda”. Efectes de l’alcohol? Esquizofrènia? Una broma de mal gust? La veritat és que no em preocuparia gens que aquesta fos l’actitud d’una persona del carrer sense cap responsabilitat pública. Sempre pots trobar qui té el cap trabucat, aquí o al Nepal. Ara bé, si aquesta bogeria la diu el segon responsable del principal partit del país (autoanomenat nacionalista català), llavors és quan s’encenen els senyals d’alarma de tots aquells que encara tenim el cap damunt les espatlles. Més que res perquè quan passa una cosa així el cas en qüestió es converteix en un problema de salut pública. Per què? Home, si els principals dirigents d’un país mostren sense pudor un grau tal de desequilibri mental, caldrà vetllar pels efectes que la seva actitud tingui sobre la població. Fa anys que prestigiosos psicòlegs adverteixen dels efectes nocius que crea en la gent del carrer els deliris paranoics de molts polítics. Així, per desgràcia, Catalunya ha de començar a estar alerta en aquest aspecte donat que el passat 1 de juliol Felip Puig, secretari general de CDC, declarava textualment a El Periòdico: "Es pot ser independentista i recolzar la selecció espanyola, transitòriament i sense complexos”. Fins ara estàvem acostumats a les respostes ambigües i poc concretes dels responsables convergents davant preguntes que requerien una manifestació nacional clara. Entre ells va crear escola aquella coneguda frase del seu pare carabasser: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és la URSS”. Amb cosetes com aquestes els seus votants es deixaven enganyar conscienment perquè creien que algun dia destaparien l'independentisme que portaven amagat per una qüestió purament tàctica. Ara però, amb declaracions com les d’en Puig, no estem parlant de política, parlem de psiquiatria. I, arribats a aquest extrem, els caldrà reconèixer a tots els convergents patriotes i de bona fe que els seus problemes no els poden resoldre en el proper congrés. El millor lloc per fer-ho és la consulta d’un professional qualificat. Personalment els recomanaria que deixessin de banda els seus dirigents, no fos cas que que s’acomplís allò tan popular de “qui tracta amb bojos s’hi acaba tornant”. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció