Les coses es van clarificant. Hem dit en més d'una ocasió que el preludi de la independència de Catalunya començarà definitivament a partir del moment en què el panorama polític català es divideixi en dos gran fronts: l'unionista i l'independentista. Com tothom pot imaginar, els primers són els partidaris de mantenir-nos lligats a Espanya i França, sigui amb una corda més llarga o més curta; i els altres som els que volem trencar la submissió. Per tot plegat hem de celebrar que els dirigents d'UDC, en el seu darrer congrés, hagin triat bàndol. Ara ja sabem que quan arribi el moment de la veritat ells seran al costat dels de la unidad de España. La cara d'en Duran o en Pelegrí farà costat a les d'en Rajoy, Aznar, Guerra, Rodríguez Ibarra, José Bono o Rosa Díez. En el decurs del citat congrés van manifestar que buscaven la «centralitat», un mot que ha esdevingut el darrer eufemisme per anomenar el regionalismo bien entendido que tan bé representa en Duran i Lleida al parlament de Madrid. Naturalment, en aquesta centralitat, tot és possible. Des de pactar amb els socialistes al Principat fins a entrar a formar part de qualsevol govern de la metròpoli. Tot sigui per mantenir una paradeta que sembla només una gestoria per defensar els interessos a la capital espanyola dels unionistes que tenim a casa. Cada dia fan més cara de delegados del noreste peninsular, i la seva actitud és tan servil que poc els importaria formar part d'un govern que ens roba més de 19.000 milions d'euros l'any i vol reduir la llengua catalana a la categoria d'un dialecte tribal africà. Els líders democratacristians finalment s'han tret la màscara i s'han posat la samarreta de la roja. Quin serà el seu proper pas? Cridar podemos!? Això sí, ells, d'això, en diuen savoir faire, possiblement perquè un dia van anar a classes de francès. Tanmateix, quan parlem de l'actual política col·laboracionista d'Unió, no podem fer menys que girar la vista enrere i pensar en l'exemple del que fou el seu més gran i carismàtic dirigent, en Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pel franquisme. Si agafem les seves Cartes de la presó, meravellosament editades i prologades a cura d'Hilari Raguer, podem llegir-ne una que va enviar als seus fills Maria, Núria, Mercè i Jordi, on diu: «Penseu sempre en el vostre pare que vos estima molt, i no us descuideu mai, cada nit, de cridar, després de resar les vostres oracions, ¡Visca Catalunya lliure! ben fort.» Ja ho veieu, l'esperit insubornable d'en Carrasco s'ha vist arraconat per uns vulgars especuladors de la política. Em consta personalment el patriotisme d'antics alts dirigents d'UDC, i no entenc com han permès deixar que la seva sigla formi part ara d'un ranci unionisme. Volen salvar Catalunya o volen salvar el partit? Que recordin només el que recomanava Carrasco als seus fills abans d'anar a dormir. Si continuen així les coses, acabaran jugant en el mateix equip dels fills polítics que van assassinar el seu màxim exponent històric. Ho faran un Joan Rigol o un Agustí Bassols? El que sí és segur és que els capitostos actuals de la formació democratacristiana han triat un camí sense retorn. La seva aposta és clara i la nostra també. Voler mantenir l'actual estatus de comunitat autònoma significa voler mantenir l'espoliació econòmica i la crítica situació cultural i lingüística de Catalunya. Ras i curt: apostar avui per la governabilitat i estabilitat de l'Estat espanyol es fer-se còmplice dels atacs contra Catalunya, i tan culpable és el lladre com el que l'ajuda. Sé que a algun càndid li podran semblar gruixudes les meves paraules. Tant se val. El que tenim clar és que en el camí de la creació d'un Estat català no hi ha lloc per a aquells que justifiquen la colonització de la nostra pàtria. Per a ells els nostre més gran menyspreu. I quan arribi l'hora de Catalunya, que no és cap altra que la de la seva independència, sempre els quedarà per consolar-se qualsevol raconet d'aquells ministerios que tan bé coneix en Duran. Però potser llavors Madrid voldrà emular Roma i els dirà que no paga als traïdors. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a El Punt, 10-11-08)