Veurem com acaba el serial del 9N i quants cadàvers polítics genera. Els massiu moviment independentista no només li ha generat un problema a Espanya, també la classe política catalana no sap com sortir-se'n. Els uns perquè saben que perden el govern i els altres perquè no volen fer-se càrrec d'una trista autonomia on l'aixeta dels diners la regula un senyor de Madrid. Diuen que Mas li va dir a en Junqueras durant la reunió a Palau: "posa't-hi tu llavors!". El republicà continua a l'oposició...
El més trist de tot plegat és que tots ells s'han acabat creient la seva pròpia farsa. Ens han volgut vendre una cosa sublim: negociarem la independència amb Espanya i estaran encantats amb la idea perquè els farem veure que és el millor per a ells. Era la forma naïf i tanoca de sortir d'un embolic provocat per centenars de milions de persones que sortien massivament i continuadament al carrer demanant la independència de Catalunya.
No volen ni sentir parlar de confrontació i de desafiament a Espanya perquè aquí s'ha imposat l'estil polític de la tieta. Tampoc dir alt i clar que no és que hàguem de saltar la legislació espanyola, és que l'hem de segrestar i executar abans de substituir-la per la del nou estat independent. Fer un nou estat, deia un dels pares de l'estat d'Israel, és fer una revolució. Hi estem disposats?
  

Article publicat a Nació Digital el 4 d’octubre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2364/fins/quan/ciu
Escric aquest article pocs dies després de finalitzar el debat de política general al Parlament de Catalunya. Penso en el discurs inicial del president Mas i no tinc més remei que dir que el to va ser burocràtic, fred i desapassionat. Sense cap marge per als sentiments o la il·lusió col·lectiva. Sentint com cantava les xifres de les finances catalanes, víctimes del robatori que practica Espanya amb nosaltres, et venien ganes d’exiliar-te a Dinamarca o Costa Rica. Poques hores abans de la seva intervenció la Generalitat anunciava que no hi havia ni un sol euro per mantenir les places concertades de les residències d’avis, encara que després han rectificat tot donant una imatge de desori comptable que fa que ho veiem tot més negre del que ens pintava. Tanmateix, mentre se celebrava el debat saltava la notícia que els dos estats entre els quals està mutilada Catalunya van decidir aparcar l’anomenat corredor mediterrani. Tot són desgràcies a casa del pobre.
De les paraules del cap de l’executiu català només es desprenen planys i crides pusil·lànimes a una resistència col·lectiva que no sabem on ens portarà. L’espoli fiscal planava per damunt del seu discurs com un corb disposat a continuar la seva rapinya, però no té coratge ni per anomenar-lo. És més, ara per mirar de no ferir vés a saber quines susceptibilitats l’anomena “drenatge fiscal”. Ben mirat, fa la impressió que sap que se li ve al damunt tot un tsunami de protestes populars amb motiu de les retallades que li farà ingovernable la legislatura, i no sap com aturar-lo sense anomenar la paraula maleïda dels caps convergents: “independència”.
Els agradi o no, en bona part de la nostra gent va prenent cos la idea que si estem arruïnats és pel que ens roba Espanya. Possiblement encara no és una cosa totalment generalitzada, però els fets que s’esdevindran acompanyats de la persistència parlamentària de diputats com els de Solidaritat Catalana avançaran la feina. El president i els seus, mentrestant, xerren i xerren sobre aquesta cosa inescrutable de la  transició nacional cap al dret a decidir mentre ni s’atreveixen a impedir que ens multin per portar el “CAT” a les matrícules. I pensar que hi ha qui creu que aquests seran els que promouran la independència de Catalunya! Santa innocència!
La cruïlla on ens han encabit col·lectivament és ben simple: continuar vivint arruïnats per una Espanya rònega, tronada i mafiosa o bé llegar als nostres fills una Catalunya pròspera en la qual ells siguin homes i dones lliures. La tria no sembla difícil malgrat que des del govern actual català es digui que la llibertat de Catalunya divideix i no genera consens. El que sí pot fracturar Catalunya socialment són les nefastes conseqüències del lladronici espanyol del qual en som víctimes els catalans. Fins quan, CiU? Fins quan la vostra por serà la raó de la nostra misèria?
Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 22 de setembre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2307/darrere/sentencia

Si per alguna cosa ha servit la sentència sobre la immersió lingüística és per obrir els ulls a molts catalans. Quan ho han fet s’han trobat amb l’intent clar i barroer de fer desaparèixer la nostra llengua. “Per què?”, alguns encara es pregunten.

Per aclarir les coses cal dir-los-hi que la famosa sentència és nomes un pas més en la continuada estratègia de reduir el nostre idioma a un simple “patois” des de fa molt de temps. Desprès de gairebé tres-cents anys de procés de substitució lingüística, els espanyols  han arribat a aconseguir que tots els catalans entenguem i parlem el seu idioma. Però no contents amb això ara pensen que si tots nosaltres dominem l’espanyol, perquè dimonis hem de continuar també parlant i escrivint en una altra llengua? És allò d’aquell acudit que circulava fa uns anys on un espanyol deia que “podiendo llamarle queso porquè los franceses le llaman fromage?” Pensen que el món conspira contra ells donat que existeixen altres llengües diferents a la seva. Conclusió: cal acabar definitivament amb aquesta nosa del català.

Per fer efectiu el seu objectiu calia atacar l´únic lloc on l'estatus de la nostra llengua conserva una certa normalitat com ho és l’escola del país. No han estalviat cap mitjà i la ofensiva ha estat per terra, mar i aire. Diaris, televisions, ràdios, partits polítics estatals (PP) i “regionales” (C’s), tribunals i fins i tot associacions que ells en diuen cíviques i de convivència presidides per desequilibrats que al capdavall han esdevingut els artífexs de la famosa sentència espanyola. Amb tot,  calia fer-ho amb la disfressa de la democràcia i la defensa dels drets individuals per adaptar al segle XXI el llegendari “habla en cristiano”.

Mentre els catalans generalment estem a la inòpia quan es tracta d’analitzar a aquell que vol fer-nos desaparèixer, ells, els espanyols, se les pensen totes per tal de poder executar amb èxit el seus plans contra nosaltres. Fixeu-vos que el que volen imposar-nos no són pas dues línies educatives en cada llengua. Si així fos, sempre quedaria un sector notabilíssim dels nostres infants que seria format exclusivament en l’idioma del país i en el qual no només hi haurien els Puig o els Rosselló. Serien majoria els Gómez o Garcia. Per tant, la cosa no ha d’anar per aquí perquè es crearien dues comunitats lingüístiques i no podrien assolir el seu objectiu genocida. Cerquen la substitució lingüística total, i res millor que posar ambdós idiomes a la mateixa alçada en matèria educativa. D’aquesta forma, i gràcies a l'aclaparadora presència de l’espanyol en tot allò que envolta la vida dels infants fora de l’escola o la llar (videos, jocs, revistes, televisions, espectacles…), la llengua de Calderón de la Barca va guanyant terreny fins a fer prescindible el català. Perquè, és clar, si amb un sol idioma ja ho fas tot des de petit, quin sentit té mantenir-ne una altre?

Estic convençut que desprès de les eleccions espanyoles faran mans i mànigues per fer efectiva la sentència i el govern de CiU tindrà a les seves mans el futur de la pervivència de la nostra llengua. Què faran? Claudicaran o desacataran? Els recordo que molts dels nostres connacionals en un passat no massa llunyà van haver de patir presó per ensenyar català a la nostra canalla. Com també els recordo que han estat elegits per defensar els drets d’aquest poble. Si no estan disposats a fer-ho que ho diguin aviat perquè aquí ens hi juguem l’ànima i la supervivència d’una nació. D’altres tenim molt clar que ara és l’hora d’atacar.

Santigo Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 2 de setembre del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2217/canibals

Llegeixo en aquest mateix diari fa pocs dies que l’actual alcalde del PP de A Coruña, Carlos Negreira, permetrà tranquilament que el general franquista Millán Astray continui essent fill predilecte d’aquella ciutat gallega. El mateix Negreira, el passat 22 de gener de 2010, quan llavors era a l’oposició del consistori corunyés, va protestar per la retirada de l’estàtua d’aquest militar espanyol tot dient que Millán Astray “habia estado un coruñés de pro”. Però qui era aquest personatge a qui veneren els membres del PP i que ha passat a la posteritat per encunyar expressions com “Viva la Muerte!” i “Muera la inteligencia!”?

Per descriure el sadisme d’aquest referent històric del partit de Mariano Rajoy i d’Alicia Sanchez Camacho val la pena reproduïr les paraules de Paul Preston en el seu llibre “Las tres Españas del 36” (1998) quan explica com actuava Millán Astray en terres marroquines allà pels anys vint:  “Pese a la feroz disciplina impuesta en otros aspectos, Millán y Franco no ponían límites a las atrocidades cometidas en las aldeas moras; los legionarios decapitaban a los prisioneros y exhibían sus cabezas cortadas; a la duquesa de la Victoria, filántropa que organizó a un grupo de enfermeras, le dieron la bienvenida con un cesto de rosas en medio del cual había dos cabezas moras. Cuando el dictador Primo de Rivera fue a Marruecos en 1926, se quedó horrorizado al ver que un batallón de la Legión aguardaba la inspección con cabezas moras clavadas en las bayonetas”. Com n’havia de ser de salvatge aquest model dels populars que fins i tot un criminal com Primo de Rivera quedava aterrat per les pràctiques del “coruñés de pro”!

Amb Franco compartia també la mateixa devoció malaltissa per Hitler i el nazisme, i com a cap de premsa i propaganda del nou règim feixista es va dedicar a lloar els crims del III Reich. Tot i que ja va començar a fer-ho abans, tal i com podem llegir una altra vegada en el llibre de Paul Preston abans citat: “El 1 de enero de 1938 proclamó que «no hay más que un camino de salvación: el del despertar de los grandes pueblos en donde se yerguen sus Caudillos, los grandes Caudillos de la hora presente de la vida de la Humanidad: Mussolini, Hitler, Hiro-Hito, Oliveira Salazar, Francisco Franco Bahamonde".

Doncs bé, aquestes només són dos dels apunts històrics que ens descriuen la personalitat d’aquest psicòpata glorificat pel partit polític que governarà l’Estat espanyol d’aquí a pocs mesos i amb el que va de braçet el govern català de CiU. El PP és un partit que es mou entre el gust macabre pel canibalisme i el cretinisme polític. I dic això segon perquè només uns autèntics cretins poden demanar perdó a la opinió pública pel fet que dos dels seus regidors hagin saludat l’alcalde donostiarra de Bildu elegit democráticamente, mentre li mantenen tots els honors a un monstre sanguinari com Millán Astray creador, a més a més, d’una institució de retardats mentals com és l’anomenada “Legión Española”.
Els catalans hem de ser assenyats i pensar que el millor que podem fer és allunyar-nos d’aquesta pestilència que tornarà a governar Espanya i integrar-nos directamente a Europa com un Estat independent. I si hi ha cap català que vulgui pactar amb aquesta colla de degenerats i dements haurem d’analitzar el seu cas no ja des d’un punt de vista polític, sinó des d’un prisma purament psiquiàtric. Marxem abans que la resta del món ens inclogui dins aquesta colla de tarats.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 24 d’agost del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2188/saber/llegir/politicament

Una de les condicions més preuades en qualsevol polític és "saber llegir" el clima polític que es respira. Fer-ho equival a preveure cap a on poden anar els esdeveniments futurs i requereix, abans de res, un profund coneixement de l'ànim col·lectiu de la teva gent. Però quan dic "la teva gent" no em refereixo als companys de partit. Aquests ja sabem prou bé com pensen. No té cap mèrit discernir el pensament dels que comparteixen les teves mateixes sigles. Si hom creu que les executives dels partits són el reflex del sentir popular està cavant la seva tomba política.

Arribar a saber llegir políticament una situació social necessita de moltes hores de carrer i al marge del seguici del partit. Cal saber escoltar al poble. Des d'aquell petit empresari al qui les vendes han baixat a la meitat fins a l'autònom que fa més hores que un rellotge per poder mantenir la seva família. Són ells els qui marquen el pols del país. Volen la independència? Senten el país? Saben que ser espanyols és un negoci ruïnós? Bona part d'ells, sí. Ara bé, la pregunta és: i per què no voten majoritàriament una formació netament defensora d'un Estat català independent?

Estic absolutament convençut que la resposta és que, ara per ara, les sigles independentistes no generem prou confiança en l'electorat com per reflectir en el Parlament de Catalunya l'independentisme anomenat sociològic. Possiblement hi ha més d’un motiu però, per sobre de tots, destacaria la divisió entre les diverses formacions com la base sobre la qual es sustenta aquest clima de mirar de cua d'ull gran part de l'oferta secessionista.

L'electorat no entén que existeixi una mateix producte electoral amb marques diferents. Pensa que algú que es incapaç de posar-se d'acord amb d'altri que persegueix el mateix difícilment podrà solucionar problemàtiques molt més complicades com pot ser la construcció d'un Estat català. I més quan en una època de competitivitat en tots els ordres, les aliances, ja siguin empresarials, ja siguin polítiques, es manifesten com a indispensables. Són l'eina per a la supervivència i la manifestació clara d'una visió de futur. Qui no ho sap veure així, perd.

L'independentisme català viu una situació com la que acabo de descriure. Si estiguéssim parlant d'una marca comercial de colònies o de roba interior el màxim que podria passar és el tancament de la companyia fabricant. Però aquí ens hi juguem, ni més ni menys, que el futur de Catalunya. Sabrem llegir el temps polític actual?

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 4 d’agost del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2143/serveix/madrid

“Si utilitzes l’enemic per derrotar l’enemic, seràs poderós en qualsevol lloc on vagis”, deia el llegendari militar xinès Sun Tzu. Aquesta sentència de l’autor del famós llibre “L’art de la guerra” caldria que els independentistes catalans la tinguéssim ben present sempre i tothora. Més que res perquè quan Espanya pugui ser utilitzada no ens agafi despistats com massa sovint ens passa. Quan serà la propera oportunitat que tindrem? Alguns independentistes diuen que unes eleccions espanyoles no van amb nosaltres perquè a Madrid no se’ns hi ha perdut res i des d’allà no es defensen els interessos de Catalunya. Molt bé. Però hem pensat mai a anar contra els interessos d’Espanya i des d’on fer-ho?

Per desgràcia, al Parlament de Catalunya en aquests moments hi ha prou feina per desemmascarar (com fa Solidaritat Catalana només amb tres diputats) les polítiques col·laboracionistes que tenim a casa per, a més a més, perjudicar Espanya. Ara mateix la cambra catalana dóna pel que dóna. Si volem desestabilitzar Espanya, una de les millors tribunes la constitueix, sense cap mena de dubte, les seves pròpies entranyes representades en l’hemicicle del Congrés dels Diputats de Madrid. Allà és on s’ha d’anar a fer una política d’enfrontament i no pas una política de contemporització. Les Corts espanyoles són possiblement ara mateix una de les millor caixes de ressonància de cara a la opinió pública internacional de la causa independentista. Així ho constaten també els patriotes bascos de Bildu i allà hi seran a partir del 20 de novembre.
Portar l’autèntica samarreta de la independència de Catalunya davant els diputats espanyols requereix saber quin partit s’ha de jugar i el profit que se’n pot treure.

Sense cap mena de dubte tenir uns diputats a Madrid amb l’única aspiració d’un estat català independent, i enfrontant-se directament a aquells que volen impedir-ho, farà que molts catalans prenguin consciència d’una vegada per totes del conflicte que viu el nostre poble. Això no es fa ni amb discursos acadèmics ni buscant aliances amb les esquerres o les dretes espanyoles. Madrid serveix per posar damunt la taula el robatori continuat que pateix Catalunya i els intents perpetus per fer desaparèixer la nostra llengua i la nostra cultura. Com també serveix perquè els nostres connacionals vegin que hi ha homes i dones disposats a donar la cara davant mateix de l’enemic  per defensar la causa de la llibertat de Catalunya.  

D’altra banda, ens dolgui o no, bona part de la població de Catalunya té com a màxim referent polític l’hemicicle madrileny de la Carrera de San Jerónimo. Uns perquè càndidament s’han empastat aquella pel·lícula que és allà “on es defensen els interessos de Catalunya”, i d’altres perquè veuen el Parlament de Catalunya com un parlament de segona divisió. Les coses són així, i els nostres representants, quan van a Madrid, acaben fent històricament el mateix paper que un diputat de Badajoz o bé el d’un ingenu que creu poder modernitzar Espanya. I tots ells, des d’un Cambó fins a un Duran, s’hi troben bé fent el paper de guardià del gueto jueu.

Si els independentistes catalans, siguin del color que siguin, ens creiem de debò que hem iniciat el camí de la construcció de l’estat català, ha arribar l’hora de pensar en Madrid com una eina més per assolir el nostre objectiu. Si estem d’acord que el Congrés espanyol serveix per fer una política d’enfrontament i de xoc, anem-hi a fer valer les nostres possibilitats. Però per acabar fent-nos amiguets dels comunistes o dels conservadors espanyols, com s’ha fet fins ara, millor quedar-se a casa. La greu situació que pateix Catalunya en tots els àmbits ens obliga a contemplar totes les possibilitats per fer triomfar la idea de la independència de Catalunya, sigui a Brussel·les, Washington o Madrid. A uns llocs caldrà anar-hi amb el guant de seda i a d’altres amb  puny de ferro. Tenim el coratge i l’idealisme per fer-ho tots plegats dins una gran coalició? O ens tornaran a guanyar els petits i mesquins interessos de partit? Tinguem-ho clar: Madrid és com un kleenex. Usar i llençar.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 20 de juliol del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2099/volen/tallar/llengua

Ser una colònia comporta nefastes conseqüències: espoliació econòmica, despersonalització nacional, tergiversació barroera de la pròpia història,… Aquestes són algunes de les més destacades. Però viure sotmès al poder d’altri també significa no veure, o no voler veure, les autèntiques intencions d’aquell que t’ha demostrat que vol fer-te desaparèixer com a poble.

Tot això ve a tomb perquè aquestes darreres setmanes hem estat testimonis del serial entre CiU i el PP per aprovar els comptes de la Generalitat. Els d’en Mas ens han volgut vendre el seu rigor i seriositat però, en realitat, el seu pacte amb els populars no fa res més que legitimar i donar ales a Catalunya al partit d’en Rajoy i de l’Aznar. És a dir, queden autoritzades moralment les pràctiques colonitzadores dels populars per fer del català una llengua subsidiària.

Una vegada se’ls han obert les portes, la facció “regional” de la tal Sánchez Camacho fa servir tot el que pot per intentar fer efectiu el genocidi lingüístic. A aquesta “legionaria” no li ve d’un pam quan es tracta de la “lengua del imperio”. Des d’utilitzar públicament el seu propi fill com a víctima del sistema educatiu català fins a fer-se fotos amb la sinistra associació espanyola Convivencia Cívica Catalana. Ni li importa posar una criatura en el focus de la polémica ni tampoc anar de bracet amb qui titlla de xenòfofs als catalans. És el “todo por la patria” posat al dia.

Personalment no em sorprén l’actitud de l’Alicía i els seus. Són els continuadors de l“habla en cristiano” que en lloc d’utilitzar el cop de porra fan servir el cop de “constitución”. No penseu que això significa que s’hagin civilitzat. Simplement és que Europa, i el món en general, ja no toleraria un nou Franco que ells no tindrien cap mania en ressuscitar. Només cal veure com fa quatre dies el PP encara es negava al el Congrés dels Diputats de Madrid a catalogar-lo com a “dictador”. Ben mirat, són els mateixos gossos amb idèntics collars, perquè ni esma no han tingut per canviar-se’ls.

Davant d’aquesta ofensiva per mirar de deixar agònica la llengua catalana, què fa el govern dels anomenats nacionalistes catalans de CiU? S’escandalitza? Censura i combat les pràctiques del populars? En absolut. Es limiten a esperar que s’hagi de ccomplir la sentència del Tribunal Suprem que diu taxativament que l’escolarització dels infants catalans haurà de ser bilingüe. O sigui, el cop de gràcia al nostre idioma a base de fer-lo més prescindible del que encara ho és.

La mala llet i la vilesa que gasta el PP contra el català troba en els convergents una resposta inexistent que fa bo aquell tòpic del català venut i rastrer que diu “el que no són pessetes (ara euros) són punyetes”. Ara bé, si pensen els Rajoy, Aznar o Sánchez Camacho que tots els catalans són com els Duran i companyia van errats de mig a mig. Si volen parlar de llibertats lingüístiques que les vagin a pregonar a Albacete o a Conca perquè a partir d’ara (almenys des de Catalunya Acció) gastarem contra els populars i tots els seus satèl·lits la mateixa mala llet que ells gasten contra la nostra llengua. Que s’ho gravin bé en el seu cervell “rojigualdo”: qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 9 de juliol del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/2033/juliol/prova/forca

Potser algun independentista no acaba de veure clar que el proper 9 de juliol es faci a Barcelona una manifestació amb un únic i explícit lema: “Pel nostre futur: independència!”. Segurament serà per la por al fracàs o serà perquè els darrers resultats electorals no han acompanyat com pensàvem a la majoria de les opcions partidàries d’un estat català. Sigui com sigui el cert és que, desprès de la darrera enquesta del CEO on es demostra que existeix una majoria independentista en el nostre país, poques excuses queden per quedar-se a casa el proper dissabte i encara menys per especular pobrament amb si serem deu o deu mil.

Evidentment que el camí cap a la llibertat ni és ni serà fàcil. És ple de dificultats i farcit de decepcions i, a més a més, les actuacions de molts dels dirigents de les formacions polítiques que defensen una Catalunya independent no han estat a l’alçada que corresponia. Personalment mai he confiat en que ens posessin una catifa vermella per tal d’arribar al nostre objectiu. Però sí que haurem de reconèixer que mai com ara havia estat preparat el nostre poble, tant mental com econòmicament, per assolir un Estat propi. El clima col·lectiu que es respira entre la nostra gent va en aquesta direcció malgrat que el panorama electoral pugui fer pensar el contrari. Capgirar aquesta situació només pot fer-se amb una veritable i sincera unitat electoral independentista. Difícil?
Segurament. Com tot el que envolta un procés de secessió. Però sempre serà més fàcil que aconseguir, com està passant actualment, que a Catalunya el debat sobre la futura independència del país ocupi tots els debats polítics siguin quins siguin els seus protagonistes.

La manifestació del proper 9 de juliol convocada per patriotes sense cap més filiació política que la de la llibertat nacional vol ser un clam a favor d’aquesta tant reclamada unió i la demostració que l’independentisme no afluixa. Aquest dia no serà la commemoració de res, perquè per sortir tots junts al carrer per exigir la llibertat no cal cap data concreta. Faci fred o faci calor no serà mai cap justificació per deixar a l’estacada els seus valents promotors que ni han tingut cap subvenció ni l’ajut de cap gran organització ni persegueixen cap vot en unes eleccions.

Indiscutiblement sempre resulta molt més fàcil mobilitzar-se quan les maquinàries dels grans partits amb l’ajut dels mitjans de comunicació fan sonar el xiulet. Ara, però, no és el cas. Al contrari, haurà de ser la demostració que som capaços d’anar plegats sota l'estendard de l’ideal de la independència sense cap més afany que voler ser amos a casa nostra. Però també pensant que és la nostra obligació deixar a les futures generacions una terra on puguin viure sense les misèries d’una nació vexada i espoliada en tots els ordres. Fem-ho per ells, per nosaltres i pels que ens han precedit en aquesta lluita, i que el 9 de juliol sigui una altra demostració de la força de Catalunya.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació Digital el 20 de maig del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1853/pactes/barcelona

La perversió dels sistema electoral que tenim facilita sovint que el votant es senti estafat. Són massa les ocasions en que el vot de molts ciutadans ha anat a parar a les antípodes del que desitjava quan va dipositar la papereta a la urna. Qui no recorda els vots de CiU per fer president a l’Aznar o els d’ERC per investir un socialista espanyol com en Montilla?

Ara, davant les eleccions del proper 22 de maig a Barcelona, el panorama sembla que es pot tornar a repetir. El resultat molt probablement serà capriciós i obligarà als cinc partits amb representació municipal a fer equilibris de trapezista per mantenir o assolir el poder. Per si de cas, i sense conèixer els resultats definitius, han començat a afanyar-se a mirar de pactar els possibles acords preelectorals. D’una banda, ja fa unes setmanes els caps de l’anomenat tripartit van posar les bases de la seva reedició al consistori capitalí en una trobada a la Brasserie Flo de Barcelona. A l’altre extrem, el candidat de CiU ja s’ha encarregat de manifestar obertament que ell està disposat a pactar amb qualsevol, tot deixant oberta la porta a un  altre pacte del Majestic ara però en clau capitalina. Els uns no volen marxar i els altres no pensen esperar més temps per entrar.

Amb tot, uns i altres mantenen la comèdia per negar les seves autèntiques intencions però el llautó els hi veu fins i tot un cec. El passat cap de setmana van fer sortir al segon de la candidatura anomenada Unitat per Barcelona per dir que el PSOE ubicat a Catalunya era indigne d’aquest país i, ni vint-i-quatre hores desprès, el cap de la mateixa candidatura declarava a Catalunya Ràdio que a partir del dia 23 els podia trucar qualsevol per a poder pactar. És el joc dels disbarats posat a l’escena electoral. En realitat, el que passa és que hi ha molta menjadora a mantenir ja sigui dins el consistori, dins el consell comarcal del Barcelonès o dins de la gran estafa al contribuent que representa la rèmora franquista de la Diputació. Qui s’ho deixaria perdre?

Si mirem a l’altra banda veiem una CiU que no recorda cap dels atacs furibunds del PP contra la llengua i la cultura catalana. El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià o la guerra oberta que mantenen contra la política lingüística de la Generalitat són només dos clars exponents del seu odi contra Catalunya. Ho recorda això el candidat convergent quan diu que pot pactar amb qualsevol? “Afarta’m i diguem moro” és la consigna de la coalició d’en Duran i Lleida per tal de tancar el somniat cercle de poder a banda i banda de la Pla. de ST. Jaume que fa trenta anys que se’ls resisteix. Per tot plegat a ningú pot sorprendre que el debat de TV3 amb els cinc candidats de divendres passat tingués un esquifit 5% d’audiència.

Malgrat que un panorama com aquest no convida gaire a que la ciutadania de Barcelona  vagi a les urnes el proper diumenge intentaré donar-vos una raó per tal que emeteu el vostre vot. Hi ha una papereta que no promet coses irrealitzables i tracta a l’elector com a un adult i no com a un infant a qui es pot enganyar impunement. Que el seu objectiu és fer de Barcelona la capital d’una Catalunya lliure per acabar així amb les misèries pròpies d’una ciutat espoliada i projectar-la al món amb totes les seves immenses possibilitats. Una Barcelona far de la catalanitat. Però, a més, aquesta papereta està disposada a denunciar totes aquelles pràctiques municipals que han convertit el Cap i Casal de Catalunya en una ciutat bruta, despersonalitzada i on l’amiguisme és la pràctica habitual a l’hora de prendre qualsevol decisió que afecta la vida de la ciutat. Que això és molt difícil? És clar. Però per fer coses fàcils, intranscendents i sense cap compromís ja existeixen tots les altres opcions que ens han portat a la situació actual.

La papereta de la que us parlo és la que porta el nom de Solidaritat Catalana per la Independència i tinc la responsabilitat d’encapçalar-la. La meva determinació es fer efectiu el que us proposo, però sol no puc fer-ho. Abans necessito tenir la vostra confiança el proper diumenge. Gràcies.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Santiago Espot (Barcelona, 1973). Fins diumenge l'impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya. Aquesta setmana s'ha estrenat com alcaldable de la coalició independentista Solidaritat Catalana per la Independència per a la ciutat de Barcelona. La Razón el defineix com "el policia lingüístico que aspira a ser alcalde de Barcelona".
Ha d'arribar al 5% dels vots i esborrar l'ombra de qui volia ser-ho, el fins ara líder de la formació, Joan Laporta. Ho té clar: "Els barcelonins, com els catalans, han de deixar la sensació de ser rellogats", i afirma que "des dels ajuntaments es pot fer política independentista."

- A les eleccions per Parlament, SCI va obtenir un 2,8% dels vots emesos a Barcelona;  arribar al llindar del 5%... una tasca difícil no?
Em queden 2,2% (somriu)

- Més enllà de les qüestions aritmètiques...
Més enllà de les xifres considero que aquestes eleccions a l'Ajuntament de Barcelona són en un altre context i tenen una altra dinàmica. Si fem una campanya amb audàcia, intel·ligent i que porti un missatge d'independència i regeneració política a més de donar-li personalitat a Barcelona com a capital del futur Estat català, el 2,2% que ens falta, l'obtindrem.

- Vostè parla de tornar a Barcelona la personalitat. Un cop va ser escollit candidat, vostè afirmava que s'havia de tapar l'escletxa que separa Barcelona de la resta de Catalunya, com si hi hagués una capital i la resta del territori.
Sí, molts recordem les polítiques de Pasqual Maragall que volien fer de Barcelona una ciutat hanseàtica. Una ciutat amb personalitat pròpia i amb polítiques adreçades exclusivament a la ciutat. Això, amb els anys, ha estat negatiu, i aquest divorci s'ha anat mantenint. Aquest divorci entre ciutat i país és no entendre el que és Barcelona. Si no fos per Barcelona, Catalunya no existiria.

- Cap i casal?
Barcelona és qui ha construït i catalitzat la construcció de la nació. Ha fet de frontissa entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, avui dia és un centre d'intercanvi cultural i de comerç, el nucli neuràlgic de l'intercanvi. I per tant si entrem a l'Ajuntament, farem que la ciutat torni a ser cap i casal i punta de llança de la creació de l'Estat català. Com diria Eliseu Climent, si cau Barcelona, s'enfonsa tot. Per això, des de sempre a Barcelona se l'ha volgut anorrear. Des de la Ciutadella la bombardejaven fins les bombes del general Espartero...

- Els temps han canviat.
Ara no ens bombardegen amb pólvora, però sí amb Rodalies amb catenàries de la República, amb campanyes d'odi, i fins i tot, esportives. Ara no ens poden llençar bombes des de Montjuïc, però sí campanyes d'incitació a l'odi contra Barcelona. L'enemic sap que extirpant la catalanitat de Barcelona, Catalunya es dissoldria. Per això cal una presència independentista al consistori, perquè els que hi havia fins ara han fet el paper de la trista figura.

- Vostè té ho molt clar, vostè vol entrar a l'Ajuntament per parlar d'independència no del Bicing.
Us ho puc ben assegurar. No anem a fer política de bicing, anem a ser el corcó de l'independentisme a l'Ajuntament, sense oblidar els problemes quotidians dels barcelonins. Hem de recuperar Barcelona per als barcelonins i aturar el creixement anàrquic del turisme. Miri, abans anava amb el meu pare a la Rambla i ara no hi portaria els meus fills. El barcelonins, com també els catalans, se senten rellogats a casa seva. Vaig a treballar per la independència, no a muntar el bicing.

- Si depengués dels seus vots, Hereu o Trias?
Ni l'un ni l'altre. A més, jo segueixo la consigna de treballar en equip. Nosaltres no donarem suport a qui no accepti la declaració unilateral d'independència. Per tant, no crec en els miracles en política, i em temo que ni Xavier Trias ni Jordi Hereu ho vulguin acceptar.

- Cap a la independència des de l'Ajuntament, doncs.
Nosaltres l'hem de transformar en un focus que irradii catalanitat; hem de desemmascar aquelles polítiques col·laboracionistes que fan que Barcelona tingui recursos de capital de província; i finalment que el consistori serveixi de tribuna per fer sentir la nostra veu en el contenciós amb l'Estat espanyol i el francès. No podem oblidar que la tribuna de l'Ajuntament molt sovint és superior a la força del Parlament, per la força motriu de la nostra capital.

Col·laboracionistes? Pot detallar?
El col·laboracionisme és com el pantone: té graus. Però PSC, CiU i ERC practiquen diferents col·laboracionismes. CiU, per exemple, no ha mostrat cap gest perquè Barcelona sigui capital d'un estat lliure.

- Vostè es consideraria l'únic independentista que hi hauria a l'ajuntament si hi entra?
Anem a pams. L'independentisme és com el catolicisme: s'ha de practicar. No val a dir, sóc independentista, però a la pràctica es tradueix a inaugurar la moda dels tripartits, cap enfrontament amb l'Estat espanyol...

-Però des dels ajuntaments es pot fer política independentista?
I tant! Arenys de Munt i la seva consulta n'és el millor exemple recent. Es pot fer molta política independentista  des dels ajuntaments, però si la teva preocupació al darrer ple és la depressió de l'elefant del Zoo... En tot cas, jo no dubto que la resta siguin independentistes, mai no donaré carnets...., però sí que puc dir que les seves prioritats són unes altres, no la independència.

- Però la nebulosa de divisió del món independentista, la marxa de Joan Laporta, fins a quin punt pot afectar la reressaga de la seva campanya?
Quan parlem d'unitat, cal pensar en altres processos d'independència, com Irlanda o els exemples dels Balcans. Observant-los t'adones que la divisió dels independentistes és un preludi, una mena de peatge que hem de passar...

- Fins i tot a trets.
Com el cas d'Irlanda, el mateix Michael Collins fou abatut a trets. Nosaltres no hem arribat aquest extrem, gràcies a Déu! Però la divisió és normal: hi ha efervescència, moviments tàctics, diverses visions de l'independentisme... tot això en un moviment residual no té importància, però en una opció política que creix té rellevància. La unitat seria positiva, però la independència no arribarà a mans d'una sola força política. És massa transversal i massa polièdric l'independentisme i el català no és gregari. Aquesta unitat no existirà, Solidaritat haurà de ser el catalitzador en funcions. L'exemple el tenim en l'assoliment d'una moció de la coalició votada per CiU,ERC i ICV-EUiA a favor del pas previ a la independència que és reconèixer el Parlament com a sobirà. Això sí que és unitat.

Gràcies i molta sort.
A vosaltres

Article publicat a Nació digital el 14 de març del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1547/solidaritat/catalana

Sempre he estat convençut que el procés d’independència de Catalunya l’havia de catalitzar una nova força política. Enteneu-me: no vull dir que ella sola el protagonitzi. L’independentisme és massa polièdric i tranversal perquè això sigui possible. A més, la gent catalana no té l’esperit gregari que tenen altres pobles com per ballar al mateix temps una sola música. Vegeu sinó com en el Parlament del Principat hi conviuen ara mateix fins a vuit formacions polítiques després del darrer acte de transfuguisme d’un diputat. I això passa quan, arreu, el parlamentarisme tendeix des de fa ja bastant temps a la concentració del vot en unes poques opcions. Aquest fet no fa més que certificar que el nostre és un país difícil, políticament parlant.

Des de Catalunya Acció, i seguint aquest guió, des de primers del 2009 veníem preconitzant que calia aquesta nova opció política per tal d’activar un autèntic procés de creació d’un estat català independent. Després dels fets que van envoltar l’independentisme amb motiu de les passades eleccions del 28-N, el cert és que una nova força política va sortir-ne guanyadora: Solidaritat Catalana (SI). Amb tot, haurem de reconèixer que massa sovint les expectatives dels actors independentistes nous o emergents que entrat en l’escena pública han estat decebedores gairebé només començar. Qui no recorda el dos tripartits d’ERC o els noms de Colom o Rahola?

Aquest no ha estat el cas de SI qui només amb la Llei de declaració d’independència o la moció de suport a la consulta independentista del proper 10 d’abril ha fet més per trencar amb Espanya que d’altres que diuen ser-ne partidaris i porten anys i panys passejant-se pels passadissos del Palau de la Ciutadella. De fet, aquesta darrera moció ha aconseguit un fet insòlit i determinant perquè el Parlament pugui algun dia proclamar unilateralment l’estat català: la nostra cambra es reconeix a ella mateixa com a seu de la sobirania del poble català.

L’acció parlamentària de Solidaritat ha demostrat doncs que el seu nord i la seva prioritat és el de la declaració d’independència. Ni més ni menys el què venia demanant Catalunya Acció des de la seva creació a primers de l’any 2005. En un escenari com aquest, com calia actuar per part nostra? Fer com una capelleta més i dir que no ens agrada el color dels pantalons o de la corbata dels seus diputats? La famosa “unitat” que hom demana comença per saber valorar els mèrits d’altri. Almenys a nosaltres no ens dol reconèixer la bona feina dels Tena, Bertran, Strubell, Valdero o López Bofill i dels milers d’adherits al projecte de SI, malgrat algunes diferències que haguéssim pogut tenir en el passat. Aquest no és l’independentisme residual, aquest és l’independentisme emergent i… sí, “express”! Perquè aquest servei sempre és el més ràpid, modern i eficient a diferència de la mentalitat funcionarial espanyola caracteritzada pel “vuelva usted mañana” de la qual s’han empeltat molts dels nostres connacionals de tant visitar la carrera de San Jerònimo.

Per tot plegat, la millor manera, des de les files de Catalunya Acció, de fer crèixer i fer més potents les sigles de Solidaritat Catalana és coordinar els esforços d’ambdues organitzacions tot començant per ser-ne jo mateix, desprès de les primàries d’ahir, el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. I puc assegurar, en cas de sortir elegit,  que la meva acció política dins el consistori barceloní serà ben clara i sense embuts: fer de la nostra ciutat la punta de llança del procés d’independència de Catalunya. Només d’aquesta manera és com el cap i casal pot començar a adquirir una personalitat i un caràcter de capital del proper estat català.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació digital el 31 de gener del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1370/batalla/barcelona

Que no s’espanti ningú. En absolut estic cridant a agafar les armes pels carrers de Barcelona. Parlo de la importància cabdal que tindrà la batalla electoral del proper mes de maig en el nostre cap i casal amb motiu de les eleccions municipals. Què poden significar?

Quan veiem les notícies que darrerament han envoltat els diversos candidats a l’alcaldia de la capital catalana podem deduir que poca cosa els importa la projecció i el futur de de la ciutat. Tots ells plantegen les eleccions del cap i casal en funció de com desgastar als partits rivals. El proper 22 de maig el redueixen a fer servir el consistori capitalí com un lloc més des de el qual guanyar poder per a major glòria del respectiu partit. Uns fan els possibles per tancar el cercle del poder de la plaça de Sant Jaume i d’altres miren de no perdre la fenomenal menjadora en que han convertit el govern municipal durant els darrers trenta anys.

Portem setmanes de precampanya i encara no hem pogut escoltar cap idea substanciosa sobre quin ha de ser el futur immediat de la nostra ciutat. Només sentim tòpics com “resoldre els problemes de la gent” o “fer una política de proximitat”. Són frases que no comprometen a res, buides de contingut i que tant les podria pronunciar un comunista com un liberal. Tots els candidats, porten anys i panys escalfant poltrona municipal i està per arribar el dia que sàpiguen dibuxar, ni que sigui una mica,  una idea de la ciutat. No saben veure que hi ha més enllà d’un bloc de pisos o d’una avinguda i contemplen la ciutat d’una manera asèptica, com ho podrien fer amb Roma o Istambul. Caldria que escoltessin les paraules del gran escriptor txec i amic de l’expresident Vàclav Havel, Ivan Klima, quan diu: “ Una ciutat és com una persona: si no hi entaulem una relació genuïna, no deixa de ser un nom, una forma externa que de seguida se’ns fon a la memòria. Per crear aquesta relació, hem de ser capaços d’observar la ciutat i entendre’n la personalitat particular, el seu “jo”, l’esperit, la identitat, les circumstàncies de la vida i la seva evolució en l’espai i el temps”.

Es demanar molt que entenguin que únicament copsant l’esperit d’una ciutat poden entendre-la i començar així a resoldre els seus problemes? Saben quina mena de ciutat és el nostre cap i casal més enllà del fet que  s’ha de tallar un carrer per aquí o traslladar el zoo una mica més enllà? El primer que ha de saber qui vulgui dirigir Barcelona és que avui la nostra és una ciutat amb vocació de capital d’estat però amb recursos de capital de província. No entendre això és acabar fent una política municipal que simplement es limita a administrar (i a malversar en moltes ocasions) un pressupost. Això és el que ha passat fins ara, i Barcelona s’ha acabat convertint a ulls de l’opinió pública internacional en una simple “Spanish city” on poder prendre el sol i anar de festa. Poc més o menys com Torremolinos o Marbella.

Evidentment, no farem de la nit al dia la ciutat comtal la capital d’un estat català independent. Ara bé, les properes eleccions municipals han de servir per començar a finiquitar les politiques municipals de volada gallinàcia que tenen com a màxima aspiració perpetuar-la com a “segunda capital española”. Si ho aconseguim serà llavors quan començarem a imprimir a Barcelona una evolució en l’espai i en el temps (tal i com apuntava Ivan Klima) que finalitzarà amb la seva proclamació com a capital de l’estat català.

Article publicat a El Punt el 31 de desembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/351177-la-mateixa-canco-de-sempre.html

Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.

Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.

No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.

Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?

El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaigL'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?

Article publicat a Nació digital el 27 de novembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1167/independencia/2014

Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero. Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió, d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat, peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que “no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i “cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres, ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot, ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la llibertat.

Article publicat a El Punt el 8 d’octubre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/89119-fer-politica-a-madrid.html

El passat 28 de setembre vaig tenir la satisfacció de presentar el meu llibre Discursos a la Nació a la comunitat catalana de Madrid al centre cultural Blanquerna d'aquella ciutat. Van ser alguns els catalans d'aquí (no pas d'allà) els que, posseïts per un profund provincianisme i un notable complex d'esclau, poc més o menys van declarar: «Però que hi aneu a fer a Madrid?», per després sentenciar: «Ja us estarà bé si us passa alguna cosa!»

Segons aquesta manera de pensar es veu que a la capital espanyola els catalans només hi hem d'anar a fer pedagogia, a pidolar alguna transferència o a fer un cafè amb en Zapatero per negociar uns pressupostos que certifiquen l'espoliació practicada contra Catalunya. Aquests catalans de què parlem creuen que a la villa y corte només es poden fer aquells discursos d'en Miquel Roca que un bon dia van provocar que el llavors cap de la UGT i diputat socialista, Nicolás Redondo, digués al representant català una frase que mereix passar als annals del parlamentarisme espanyol: «Señor Roca, usted pretende hacer en política una cosa imposible: estar bien con todo el mundo.» De fet, el comentari en qüestió retrata l'actitud majoritària dels nostres polítics en aquella ciutat castellana en els darrers trenta anys.

Naturalment, aquesta estratègia ha fet que des de l'Estat espanyol se li hagi perdut tot respecte a Catalunya i vegin l'exigència dels nostres drets com un caprici de milionari. És tan estrepitós el fracàs d'aquesta manera de fer política a Madrid que s'ha acabat per tergiversar la història de tal forma que ara resulta que som nosaltres els totalitaris i insolidaris de la Península Ibèrica. Sembla com si mai no hagués existit un intent de genocidi contra la cultura catalana, que mai no hagin desfilat tropes espanyoles per Barcelona o que no ens hagin afusellat un president en un fet únic en la història recent d'Europa. Tot això deuen ser fantasies nostres i ara som nosaltres els que perseguim castellanoparlants pels carrers de Vic o Mollerussa i ens emportem els diners de «todos los españoles». Heus aquí el balanç de la pedagogia feta al Congrés dels Diputats espanyol. Sempre ha estat així?

Si hem de ser sincers, l'animadversió contra Catalunya ha estat una constant en la història d'Espanya. Des de Francisco de Quevedo, que ens catalogava com a «aborto monstruoso de la política», fins als adjectius clarament racistes que ens ha regalat un home teòricament d'esquerres com Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Sense oblidar un altre personatge liberal i progressista (almenys així l'han volgut fer passar a la història oficial) com era Manuel Azaña, que afirmava en les seves memòries que el millor que es pot fer amb els polítics catalans és «no tratarlos».

En definitiva, no em sembla exagerat dir que, després de contemplar el resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, anar a Madrid a intentar fer que ens entenguin resulta, com a mínim, temerari. En tot cas, aquells catalans que vulguin fer política a la capital espanyola fins al dia de la nostra independència (després seran relacions internacionals) només poden anar-hi a cercar una cosa: respecte.

Entendre això no és cap cosa excepcional. Si no, mireu la figura de Francesc Macià, que després de ser un monàrquic i un hispà convençut, va arribar a la conclusió que el trencament amb Espanya era la solució més assenyada per a Catalunya. Ell no va tenir cap mirament a plantejar a les Corts el contenciós entre nosaltres i ells amb tota claredat. Bona prova del que diem ho constitueixen molts dels seus discursos a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo; en un d'ells, a l'hora de defensar el paper de la llengua catalana deia: «En esta lucha, señores diputados, puede resultar, y esto sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia, y si sucediese, tened en cuenta que la victoria será del que tenga una voluntad más firme y decidida.»

Afirmacions com les de qui després va ser escollit aclaparadorament president de Catalunya són una demostració de no voler anar a Madrid a cercar només la concòrdia o l'estabilitat de l'estat. Són la prova d'una posició ferma i decidida que inspira respecte.

Article publicat a El Punt el 27 de setembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/308175-una-vaga-espanyola.html

Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...

La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.

Article publicat a Nació digital el 15 de setembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/940/oportunitat/perduda

El món independentista està remogut. Tot són notícies, rumors, trencaments, adhesions, primàries, crides a la unitat, declaracions… Vist des de dins produeix un cert sentiment de frustració donat que pot semblar que, passi el que passi, sempre som el poble de “tants caps tants barrets”.

Entenc que pensin així molts compatriotes. Ara bé, sempre cal tenir de la política una visió més enllà de la d’un dia d’eleccions. No tot s’acabarà el dia 28 de novembre, malgrat que teníem una gran oportunitat per tal de bastir una gran coalició o candidatura unitària que recollís bona part del clima col•lectiu que s’ha anat gestant en els darrers mesos a favor de la creació d’un Estat català.

Però les misèries de poble colonitzat no desapareixen de la nit al dia i la perversió del sistema espanyol de llistes tancades ha acabat de fer la feina. Regeneració, meritocràcia, excel•lència,… eren (i són encara) algunes de les paraules que han acompanyat el mot “independència” quan les noves i flamants grans alternatives s’han presentat davant l’opinió pública.

Possiblement les seves intencions passaven per fer efectiu aquests ideals, però el cert és que finalment han ensopegat amb la mateixa pedra que sempre ho fan els partits tradicionals: la confecció de les llistes. I és aquí on s’han deixat de banda les bones i regeneradores intencions que pregonaven per acabar barallats per posar a la llista a qui l’únic mèrit que acumula és ser dels “teus” o dels “meus”. Totes les altres qualitats no han servit per res, exactament com fan aquells als qui critiquem.

Amb tot, l’ideal de la independència de Catalunya, que tants patiments i sacrificis acumula al llarg de la seva història, està per damunt d’aquestes petiteses. Segurament seran necessàries aquestes eleccions per destriar el gra de la palla i per saber, d’una vegada per totes, que trencar amb Espanya no és cap frivolitat. Els artífexs de la independència hauran d’acumular més mèrits que simplement haver-se posicionat bé a l’hora de sortir la foto.

Fa uns divuit anys sortia publicat Preludi de la independència. El seu autor era Carles M. Espinalt i la primera frase que podem llegir-hi és aquesta: “Són molts els que voldrien que no se'n pogués escoltar [del preludi] ni una sola nota”. L'autor és refereix a tots aquells que malden per evitar que l'independentisme del nostre poble es concreti de forma clara i efectiva. O dit en altres paraules: aquells que sempre volen que l'eix de la nostra política giri al voltant de quin ha de ser el nostre paper dins aquesta entitat fracassada anomenada Estat espanyol. Però com actuen aquests detractors del preludi de la independència de Catalunya per fer efectiva la seva obsessió? En el primer capítol també podem llegir això: “Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos”. De qui parla l'autor? Qui són aquests pusil·lànimes que emmascaren la seva por amb excuses de mal pagador? Quan Carles M. Espinalt escrivia aquestes coses eren els dies de les independències de Lituània, Estònia i Letònia, que van fer veure als catalans que res era intocable en matèria de fronteres. Si unes petites nacions aconseguien alliberar-se del domini de la segona potència del món, què impedia a Catalunya fer el mateix respecte a Espanya?, van pensar molts catalans. Aquells eren també els dies de les majories de Jordi Pujol, que, preveient un contagi independentista bàltic dins de casa nostra, es va afanyar a manifestar que “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. Una forma més d'avortar un preludi de la independència de Catalunya i de passada rentar el rostre de qui et roba, t'insulta i et vol fer desaparèixer. Passen els anys i canvien les cares i els governs, però els contraris del preludi continuen fent la feina. Sembla com si es passessin la torxa de generació en generació. Ara els catalans no hem hagut d'anar a mirar al nord d'Europa per veure factible la creació d'un Estat català en un termini de temps relativament curt. Només ens ha calgut seguir l'exemple de la coratjosa vila d'Arenys de Munt per creure en les nostres possibilitats i entonar en tota regla el més sonor preludi de la independència de Catalunya. Estem escoltant-lo durant molts mesos amb tota la força que li dóna la veu de centenars de milers de catalans que amb un “sí” contundent han omplert les urnes de les nombroses consultes que s'han celebrat en pobles i ciutats del Principat. “Ara sí!”, “Això està a tocar!”, “Res pot aturar-nos!”... són les frases més habituals que hom ha pogut sentir tot aquest temps. És més, aquest crescendo va esclatar definitivament el 10 de juliol passat amb la més gran manifestació independentista que mai hauríem pogut somniar. Davant de tot plegat, com es poden apagar aquestes veus catalanes plenes de valentia i il·lusió? El fills polítics d'en Pujol ho han tornat a intentar utilitzant el mateix to de fals paternalisme que gastava el seu pare quan volia treure'ns del cap l'exemple de les exrepúbliques soviètiques. Ara la frase ha estat que “no estem prou madurs per fer un plebiscit d'independència”, i ho han posat en pràctica tot avortant la remota possibilitat de convocar un referèndum per la independència de Catalunya. Els mateixos que pocs dies abans admetien a tràmit la iniciativa popular (IP) per organitzar un referèndum basant-se en la llei de consultes, ara s'han fet enrere. Què ha passat? Aquesta proposició es va iniciar com a simple especulació electoral tot pensant a recollir vots partidaris de trencar amb l'Estat espanyol. El problema, però, ha estat que, després de la manifestació de Barcelona, ara resulta que han descobert que aquests vots poden ser majoria i significarien tenir el mandat de la ciutadania d'encetar un procés de secessió. I això és un problema gros per a algú que no sap veure Catalunya més enllà d'una trista condició de “comunitat autònoma” espanyola i mai creu arribada l'hora de l'Estat català. L'estabilitat espanyola sempre és la primera cosa per resoldre i la llibertat de Catalunya queda eternament en un segon o tercer pla. Quan arriben les eleccions es posen la màscara d'en Macià per amagar el seu autèntic rostre d'en Cambó. Sempre són els que volen avortar, sigui com sigui, el preludi de la independència de Catalunya. Article publicat a El Punt (22.07.10)

El títol no és cap acte de personalisme. Simplement és voler explicar el perquè de la meva relació amb el que segurament serà un nou actor polític d'aquest país. O dit d'una altra forma: les raons per les quals vinculo la meva acció política a un projecte del qual en sóc un dels promotors. Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l'afany i la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral independentista on la contemporització amb l'Estat espanyol i els seus satèl·lits catalans sigui inexistent. Ara és el moment de fer-ho i estic segur que reeixirem. És habitual sentir, davant la possibilitat de crear un nou partit polític, que les possibilitats d'èxit són remotes o gairebé impossibles. Afirmar això és reconèixer el gran poder de la partitocràcia imperant, i és comprensible. Realment quan hom veu la presència abassegadora dels partits parlamentaris en els principals mitjans de comunicació és normal pensar que partir de zero i fer-los la competència resulta molt difícil. Tot ho reduïm als minuts que puguem tenir en la petita pantalla. Sembla com si la dictadura dels grans mitjans de comunicació fos imbatible. El talent i l'audàcia sense una gran cobertura informativa creiem que són estèrils. No seré jo tan ingenu per negar la importància d'una certa presència continuada en els mitjans de comunicació per tal de tenir possibilitats en una lluita electoral. Ara bé, fer-ne només la lectura on s'ignora l'estat d'ànim col·lectiu de l'electorat resulta poc consistent. Coneixem el que pensa gran part de la gent? Com arribar a saber-ho? Ja fa uns quants anys que la demoscòpia és el centre de tota estratègia dels partits polítics amb representació parlamentària. S'ha renunciat definitivament a voler convèncer sobre una idea (sigui la que sigui) per fer simplement un discurs que s'adapti a l'opinió més generalitzada. Tothom només toca la partitura de les enquestes atès que ningú no es creu capaç de canviar un estat d'ànim col·lectiu. Allò que importa no és el que puguem creure que li convé al poble, el que val és el que més s'acosta al que diuen les enquestes. Quan tot es redueix al tacticisme dels tants per cent els discursos s'empobreixen i el poble s'allunya dels seus dirigents per molt que aquests pensin que saben el que volem. Creuen que coneixen els pensaments de l'electorat, i l'abstenció és majoritària. O les enquestes s'equivoquen o els polítics no saben dir allò que vol la gent. Puc afirmar rotundament que Força Catalunya no el mourà només la demoscòpia. Què el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) diu que encara no som prou els partidaris de la independència? «Qui no persevera, no va», afirmava Ramon Llull. Ens aplicarem la recepta del savi mallorquí i no defallirem fins a guanyar-nos la voluntat majoritària dels catalans. El nostre esforç serà per fer veure als fills de Catalunya que sense ser amos del nostre propi destí res de profit no podem esperar. Que hem de denunciar obertament aquells de casa que fan una política de contemporització amb Espanya i això ens farà antipàtics? Sabem prou bé que només amb el voler quedar bé amb tothom mai cap poble no s'ha alliberat. Com tampoc no ignorem que els pobles ocupats ho continuen essent perquè molts dels seus autòctons són còmplices de les polítiques que ho fan possible. Que caldrà plantar cara obertament i durament al poder espanyol i francès? Ho farem amb les armes de la dialèctica, el coratge i la intel·ligència. És més, el nostre discurs i la nostra actitud han de denotar una fermesa que faci que ens respectin els enemics de Catalunya. El missatge de Força Catalunya no serà complicat d'entendre i parlarà clar, entre altres coses perquè no hem tingut cap lligam amb la política oficial de després del franquisme. Ni hem trepitjat cap despatx oficial, ni hem estat en cap govern. Que ens diran que només amb un missatge independentista hom no pot convèncer els catalans? No hi ha millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat. De fet, a Catalunya, tota política que no sigui obertament independentista sempre acaba esdevenint reaccionària. És per això que tenim l'obligació de fer de Força Catalunya l'eina de tots aquells catalans que no estan disposats a allargar més temps l'inici del procés de la creació de l'Estat català. L'èxit dependrà de tots aquells que estem disposats a fer-ho. Dels que ja hi som i dels que hi vindreu. Article publicat a El Punt (13.05.10)

En un moment de crisi galopant com el que ara travessem, les notícies econòmiques proliferen en tots els mitjans a velocitat supersònica i gairebé no tenim temps de destriar el gra de la palla. Com, a més a més, la gran majoria de la població desconeix els recargolats mecanismes sobre els quals es basen els experts a l'hora de pontificar, és fàcil que ens puguin donar gat per llebre. De fet, costa entendre com és possible que si els números són els mateixos per a tothom, els d'un partit els llegeixin exactament a l'inrevés que els de l'altre partit. Dos i dos són quatre siguis de dretes o siguis d'esquerres, pensa la gent. Dins aquest garbuix de xifres i tants per cent que la gent de peu ni entén ni pot entendre, s'agraeixen les paraules clares que li vaig escoltar fa unes setmanes a l'economista i professor de la Universitat de Barcelona Gonzalo Bernardos, en el decurs del programa d'en Carlos Fuentes Catalunya opina, del Canal Català. Poc més o menys, en Bernardos venia a dir que per començar a solucionar l'actual situació calia afrontar l'autèntica realitat del sistema bancari espanyol que havia tancat l'aixeta del crèdit, amb la qual cosa ens arrossega a tots cap a un cul-de-sac. I per què s'ha arribat a aquest extrem?, cal preguntar-nos. En una sola frase ho resumeix perfectament aquest acadèmic quan afirma que l'any 2007 hi havia bancs que tenien el 85% dels seus crèdits concedits al món immobiliari. Després ha vingut la gran patacada d'aquest sector i, en conseqüència, fa poques setmanes el president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Javier Gómez Navarro, deia que les promotores immobiliàries deuen a la banca un total de 350.000 milions d'euros dels quals la meitat són préstecs per la compra de sòl. Molt bé. Al respecte, el mateix Bernardos manifesta que els bancs estan realitzant una «comptabilitat creativa» per tal de maquillar el fet que molts dels solars que van finançar ara no arriben al 10% del valor que tenien en el seu dia. Tot plegat, no cal haver estudiat ciències econòmiques per poder intuir que això dels bancs, com es diu popularment, pot fer un pet com una gla. Amb tot, aquest mal no ha estat només de l'Estat espanyol. Tots hem vist com els governs nord-americà o alemany han encarat la situació i han intentat posar remei a aquest càncer que estava (o potser encara està) podrint les seves estructures financeres. No entraré a valorar si ho han fet més bé o més malament, però el que sí és cert és que s'han fet públiques les entranyes d'entitats responsables d'aquest desori que ha afectat l'economia empresarial i familiar de la gran majoria dels seus ciutadans. Contràriament la situació interna dels bancs espanyols i catalans continua essent tan impenetrable com el misteri de la Santíssima Trinitat. Per què són intocables figures de Botins o Forneses quan tots intuïm que amaguen més pecats que Barrabàs? No crec que la resposta a aquesta pregunta sigui aliena a una informació de fa poc més d'un mes on es deia que el Banc de Santander aparcava un deute del PSOE per valor de 30 milions d'euros. Per la seva banda, la Caixa feia el mateix amb el PSC però amb una xifra de 7,2 milions. Quan veiem la generositat d'aquestes entitats amb els qui ens representen podem començar a entendre per què fan els ulls grossos els diversos governs. Com demanar-li comptes a aquell que et salva d'anar a la fallida? Estem davant d'una aliança politicofinancera que invalida qualsevol signe d'autèntica democràcia. Qui paga, mana, i el PSOE i el PSC no en són una excepció. La seva viabilitat com a partits polítics depèn exclusivament d'un consell d'administració a qui han de concedir unes prebendes per poder-se finançar i no haver de tancar per suspensió de pagaments. Que no ens vinguin ara amb la sobirania popular o coses semblants, perquè aquí qui talla realment el bacallà són uns senyors amb despatxos luxosos als pisos més alts d'edificis emblemàtics de Barcelona o de Madrid. Parlar de societat democràtica quan els governants elegits per sufragi universal són ninots en mans d'uns banquers que els concedeixen o condonen deutes segons el seu interès, és una presa de pèl i un insult a la intel•ligència de l'elector. Una partitocràcia en mans d'una oligarquia bancària mai no és símptoma de progrés. És una clara degradació política i moral. Qui pot voler continuar votant els majordoms d'en Botín? Article publicat a El Punt (29.03.10)