Article publicat a Nació Digital el 20 de maig del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1853/pactes/barcelona

La perversió dels sistema electoral que tenim facilita sovint que el votant es senti estafat. Són massa les ocasions en que el vot de molts ciutadans ha anat a parar a les antípodes del que desitjava quan va dipositar la papereta a la urna. Qui no recorda els vots de CiU per fer president a l’Aznar o els d’ERC per investir un socialista espanyol com en Montilla?

Ara, davant les eleccions del proper 22 de maig a Barcelona, el panorama sembla que es pot tornar a repetir. El resultat molt probablement serà capriciós i obligarà als cinc partits amb representació municipal a fer equilibris de trapezista per mantenir o assolir el poder. Per si de cas, i sense conèixer els resultats definitius, han començat a afanyar-se a mirar de pactar els possibles acords preelectorals. D’una banda, ja fa unes setmanes els caps de l’anomenat tripartit van posar les bases de la seva reedició al consistori capitalí en una trobada a la Brasserie Flo de Barcelona. A l’altre extrem, el candidat de CiU ja s’ha encarregat de manifestar obertament que ell està disposat a pactar amb qualsevol, tot deixant oberta la porta a un  altre pacte del Majestic ara però en clau capitalina. Els uns no volen marxar i els altres no pensen esperar més temps per entrar.

Amb tot, uns i altres mantenen la comèdia per negar les seves autèntiques intencions però el llautó els hi veu fins i tot un cec. El passat cap de setmana van fer sortir al segon de la candidatura anomenada Unitat per Barcelona per dir que el PSOE ubicat a Catalunya era indigne d’aquest país i, ni vint-i-quatre hores desprès, el cap de la mateixa candidatura declarava a Catalunya Ràdio que a partir del dia 23 els podia trucar qualsevol per a poder pactar. És el joc dels disbarats posat a l’escena electoral. En realitat, el que passa és que hi ha molta menjadora a mantenir ja sigui dins el consistori, dins el consell comarcal del Barcelonès o dins de la gran estafa al contribuent que representa la rèmora franquista de la Diputació. Qui s’ho deixaria perdre?

Si mirem a l’altra banda veiem una CiU que no recorda cap dels atacs furibunds del PP contra la llengua i la cultura catalana. El tancament de les emissions de TV3 al País Valencià o la guerra oberta que mantenen contra la política lingüística de la Generalitat són només dos clars exponents del seu odi contra Catalunya. Ho recorda això el candidat convergent quan diu que pot pactar amb qualsevol? “Afarta’m i diguem moro” és la consigna de la coalició d’en Duran i Lleida per tal de tancar el somniat cercle de poder a banda i banda de la Pla. de ST. Jaume que fa trenta anys que se’ls resisteix. Per tot plegat a ningú pot sorprendre que el debat de TV3 amb els cinc candidats de divendres passat tingués un esquifit 5% d’audiència.

Malgrat que un panorama com aquest no convida gaire a que la ciutadania de Barcelona  vagi a les urnes el proper diumenge intentaré donar-vos una raó per tal que emeteu el vostre vot. Hi ha una papereta que no promet coses irrealitzables i tracta a l’elector com a un adult i no com a un infant a qui es pot enganyar impunement. Que el seu objectiu és fer de Barcelona la capital d’una Catalunya lliure per acabar així amb les misèries pròpies d’una ciutat espoliada i projectar-la al món amb totes les seves immenses possibilitats. Una Barcelona far de la catalanitat. Però, a més, aquesta papereta està disposada a denunciar totes aquelles pràctiques municipals que han convertit el Cap i Casal de Catalunya en una ciutat bruta, despersonalitzada i on l’amiguisme és la pràctica habitual a l’hora de prendre qualsevol decisió que afecta la vida de la ciutat. Que això és molt difícil? És clar. Però per fer coses fàcils, intranscendents i sense cap compromís ja existeixen tots les altres opcions que ens han portat a la situació actual.

La papereta de la que us parlo és la que porta el nom de Solidaritat Catalana per la Independència i tinc la responsabilitat d’encapçalar-la. La meva determinació es fer efectiu el que us proposo, però sol no puc fer-ho. Abans necessito tenir la vostra confiança el proper diumenge. Gràcies.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Santiago Espot (Barcelona, 1973). Fins diumenge l'impulsor de Catalunya Acció i president de Força Catalunya. Aquesta setmana s'ha estrenat com alcaldable de la coalició independentista Solidaritat Catalana per la Independència per a la ciutat de Barcelona. La Razón el defineix com "el policia lingüístico que aspira a ser alcalde de Barcelona".
Ha d'arribar al 5% dels vots i esborrar l'ombra de qui volia ser-ho, el fins ara líder de la formació, Joan Laporta. Ho té clar: "Els barcelonins, com els catalans, han de deixar la sensació de ser rellogats", i afirma que "des dels ajuntaments es pot fer política independentista."

- A les eleccions per Parlament, SCI va obtenir un 2,8% dels vots emesos a Barcelona;  arribar al llindar del 5%... una tasca difícil no?
Em queden 2,2% (somriu)

- Més enllà de les qüestions aritmètiques...
Més enllà de les xifres considero que aquestes eleccions a l'Ajuntament de Barcelona són en un altre context i tenen una altra dinàmica. Si fem una campanya amb audàcia, intel·ligent i que porti un missatge d'independència i regeneració política a més de donar-li personalitat a Barcelona com a capital del futur Estat català, el 2,2% que ens falta, l'obtindrem.

- Vostè parla de tornar a Barcelona la personalitat. Un cop va ser escollit candidat, vostè afirmava que s'havia de tapar l'escletxa que separa Barcelona de la resta de Catalunya, com si hi hagués una capital i la resta del territori.
Sí, molts recordem les polítiques de Pasqual Maragall que volien fer de Barcelona una ciutat hanseàtica. Una ciutat amb personalitat pròpia i amb polítiques adreçades exclusivament a la ciutat. Això, amb els anys, ha estat negatiu, i aquest divorci s'ha anat mantenint. Aquest divorci entre ciutat i país és no entendre el que és Barcelona. Si no fos per Barcelona, Catalunya no existiria.

- Cap i casal?
Barcelona és qui ha construït i catalitzat la construcció de la nació. Ha fet de frontissa entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella, avui dia és un centre d'intercanvi cultural i de comerç, el nucli neuràlgic de l'intercanvi. I per tant si entrem a l'Ajuntament, farem que la ciutat torni a ser cap i casal i punta de llança de la creació de l'Estat català. Com diria Eliseu Climent, si cau Barcelona, s'enfonsa tot. Per això, des de sempre a Barcelona se l'ha volgut anorrear. Des de la Ciutadella la bombardejaven fins les bombes del general Espartero...

- Els temps han canviat.
Ara no ens bombardegen amb pólvora, però sí amb Rodalies amb catenàries de la República, amb campanyes d'odi, i fins i tot, esportives. Ara no ens poden llençar bombes des de Montjuïc, però sí campanyes d'incitació a l'odi contra Barcelona. L'enemic sap que extirpant la catalanitat de Barcelona, Catalunya es dissoldria. Per això cal una presència independentista al consistori, perquè els que hi havia fins ara han fet el paper de la trista figura.

- Vostè té ho molt clar, vostè vol entrar a l'Ajuntament per parlar d'independència no del Bicing.
Us ho puc ben assegurar. No anem a fer política de bicing, anem a ser el corcó de l'independentisme a l'Ajuntament, sense oblidar els problemes quotidians dels barcelonins. Hem de recuperar Barcelona per als barcelonins i aturar el creixement anàrquic del turisme. Miri, abans anava amb el meu pare a la Rambla i ara no hi portaria els meus fills. El barcelonins, com també els catalans, se senten rellogats a casa seva. Vaig a treballar per la independència, no a muntar el bicing.

- Si depengués dels seus vots, Hereu o Trias?
Ni l'un ni l'altre. A més, jo segueixo la consigna de treballar en equip. Nosaltres no donarem suport a qui no accepti la declaració unilateral d'independència. Per tant, no crec en els miracles en política, i em temo que ni Xavier Trias ni Jordi Hereu ho vulguin acceptar.

- Cap a la independència des de l'Ajuntament, doncs.
Nosaltres l'hem de transformar en un focus que irradii catalanitat; hem de desemmascar aquelles polítiques col·laboracionistes que fan que Barcelona tingui recursos de capital de província; i finalment que el consistori serveixi de tribuna per fer sentir la nostra veu en el contenciós amb l'Estat espanyol i el francès. No podem oblidar que la tribuna de l'Ajuntament molt sovint és superior a la força del Parlament, per la força motriu de la nostra capital.

Col·laboracionistes? Pot detallar?
El col·laboracionisme és com el pantone: té graus. Però PSC, CiU i ERC practiquen diferents col·laboracionismes. CiU, per exemple, no ha mostrat cap gest perquè Barcelona sigui capital d'un estat lliure.

- Vostè es consideraria l'únic independentista que hi hauria a l'ajuntament si hi entra?
Anem a pams. L'independentisme és com el catolicisme: s'ha de practicar. No val a dir, sóc independentista, però a la pràctica es tradueix a inaugurar la moda dels tripartits, cap enfrontament amb l'Estat espanyol...

-Però des dels ajuntaments es pot fer política independentista?
I tant! Arenys de Munt i la seva consulta n'és el millor exemple recent. Es pot fer molta política independentista  des dels ajuntaments, però si la teva preocupació al darrer ple és la depressió de l'elefant del Zoo... En tot cas, jo no dubto que la resta siguin independentistes, mai no donaré carnets...., però sí que puc dir que les seves prioritats són unes altres, no la independència.

- Però la nebulosa de divisió del món independentista, la marxa de Joan Laporta, fins a quin punt pot afectar la reressaga de la seva campanya?
Quan parlem d'unitat, cal pensar en altres processos d'independència, com Irlanda o els exemples dels Balcans. Observant-los t'adones que la divisió dels independentistes és un preludi, una mena de peatge que hem de passar...

- Fins i tot a trets.
Com el cas d'Irlanda, el mateix Michael Collins fou abatut a trets. Nosaltres no hem arribat aquest extrem, gràcies a Déu! Però la divisió és normal: hi ha efervescència, moviments tàctics, diverses visions de l'independentisme... tot això en un moviment residual no té importància, però en una opció política que creix té rellevància. La unitat seria positiva, però la independència no arribarà a mans d'una sola força política. És massa transversal i massa polièdric l'independentisme i el català no és gregari. Aquesta unitat no existirà, Solidaritat haurà de ser el catalitzador en funcions. L'exemple el tenim en l'assoliment d'una moció de la coalició votada per CiU,ERC i ICV-EUiA a favor del pas previ a la independència que és reconèixer el Parlament com a sobirà. Això sí que és unitat.

Gràcies i molta sort.
A vosaltres

Article publicat a Nació digital el 14 de març del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1547/solidaritat/catalana

Sempre he estat convençut que el procés d’independència de Catalunya l’havia de catalitzar una nova força política. Enteneu-me: no vull dir que ella sola el protagonitzi. L’independentisme és massa polièdric i tranversal perquè això sigui possible. A més, la gent catalana no té l’esperit gregari que tenen altres pobles com per ballar al mateix temps una sola música. Vegeu sinó com en el Parlament del Principat hi conviuen ara mateix fins a vuit formacions polítiques després del darrer acte de transfuguisme d’un diputat. I això passa quan, arreu, el parlamentarisme tendeix des de fa ja bastant temps a la concentració del vot en unes poques opcions. Aquest fet no fa més que certificar que el nostre és un país difícil, políticament parlant.

Des de Catalunya Acció, i seguint aquest guió, des de primers del 2009 veníem preconitzant que calia aquesta nova opció política per tal d’activar un autèntic procés de creació d’un estat català independent. Després dels fets que van envoltar l’independentisme amb motiu de les passades eleccions del 28-N, el cert és que una nova força política va sortir-ne guanyadora: Solidaritat Catalana (SI). Amb tot, haurem de reconèixer que massa sovint les expectatives dels actors independentistes nous o emergents que entrat en l’escena pública han estat decebedores gairebé només començar. Qui no recorda el dos tripartits d’ERC o els noms de Colom o Rahola?

Aquest no ha estat el cas de SI qui només amb la Llei de declaració d’independència o la moció de suport a la consulta independentista del proper 10 d’abril ha fet més per trencar amb Espanya que d’altres que diuen ser-ne partidaris i porten anys i panys passejant-se pels passadissos del Palau de la Ciutadella. De fet, aquesta darrera moció ha aconseguit un fet insòlit i determinant perquè el Parlament pugui algun dia proclamar unilateralment l’estat català: la nostra cambra es reconeix a ella mateixa com a seu de la sobirania del poble català.

L’acció parlamentària de Solidaritat ha demostrat doncs que el seu nord i la seva prioritat és el de la declaració d’independència. Ni més ni menys el què venia demanant Catalunya Acció des de la seva creació a primers de l’any 2005. En un escenari com aquest, com calia actuar per part nostra? Fer com una capelleta més i dir que no ens agrada el color dels pantalons o de la corbata dels seus diputats? La famosa “unitat” que hom demana comença per saber valorar els mèrits d’altri. Almenys a nosaltres no ens dol reconèixer la bona feina dels Tena, Bertran, Strubell, Valdero o López Bofill i dels milers d’adherits al projecte de SI, malgrat algunes diferències que haguéssim pogut tenir en el passat. Aquest no és l’independentisme residual, aquest és l’independentisme emergent i… sí, “express”! Perquè aquest servei sempre és el més ràpid, modern i eficient a diferència de la mentalitat funcionarial espanyola caracteritzada pel “vuelva usted mañana” de la qual s’han empeltat molts dels nostres connacionals de tant visitar la carrera de San Jerònimo.

Per tot plegat, la millor manera, des de les files de Catalunya Acció, de fer crèixer i fer més potents les sigles de Solidaritat Catalana és coordinar els esforços d’ambdues organitzacions tot començant per ser-ne jo mateix, desprès de les primàries d’ahir, el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona. I puc assegurar, en cas de sortir elegit,  que la meva acció política dins el consistori barceloní serà ben clara i sense embuts: fer de la nostra ciutat la punta de llança del procés d’independència de Catalunya. Només d’aquesta manera és com el cap i casal pot començar a adquirir una personalitat i un caràcter de capital del proper estat català.

Santiago Espot
President de Catalunya Acció

Article publicat a Nació digital el 31 de gener del 2011
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1370/batalla/barcelona

Que no s’espanti ningú. En absolut estic cridant a agafar les armes pels carrers de Barcelona. Parlo de la importància cabdal que tindrà la batalla electoral del proper mes de maig en el nostre cap i casal amb motiu de les eleccions municipals. Què poden significar?

Quan veiem les notícies que darrerament han envoltat els diversos candidats a l’alcaldia de la capital catalana podem deduir que poca cosa els importa la projecció i el futur de de la ciutat. Tots ells plantegen les eleccions del cap i casal en funció de com desgastar als partits rivals. El proper 22 de maig el redueixen a fer servir el consistori capitalí com un lloc més des de el qual guanyar poder per a major glòria del respectiu partit. Uns fan els possibles per tancar el cercle del poder de la plaça de Sant Jaume i d’altres miren de no perdre la fenomenal menjadora en que han convertit el govern municipal durant els darrers trenta anys.

Portem setmanes de precampanya i encara no hem pogut escoltar cap idea substanciosa sobre quin ha de ser el futur immediat de la nostra ciutat. Només sentim tòpics com “resoldre els problemes de la gent” o “fer una política de proximitat”. Són frases que no comprometen a res, buides de contingut i que tant les podria pronunciar un comunista com un liberal. Tots els candidats, porten anys i panys escalfant poltrona municipal i està per arribar el dia que sàpiguen dibuxar, ni que sigui una mica,  una idea de la ciutat. No saben veure que hi ha més enllà d’un bloc de pisos o d’una avinguda i contemplen la ciutat d’una manera asèptica, com ho podrien fer amb Roma o Istambul. Caldria que escoltessin les paraules del gran escriptor txec i amic de l’expresident Vàclav Havel, Ivan Klima, quan diu: “ Una ciutat és com una persona: si no hi entaulem una relació genuïna, no deixa de ser un nom, una forma externa que de seguida se’ns fon a la memòria. Per crear aquesta relació, hem de ser capaços d’observar la ciutat i entendre’n la personalitat particular, el seu “jo”, l’esperit, la identitat, les circumstàncies de la vida i la seva evolució en l’espai i el temps”.

Es demanar molt que entenguin que únicament copsant l’esperit d’una ciutat poden entendre-la i començar així a resoldre els seus problemes? Saben quina mena de ciutat és el nostre cap i casal més enllà del fet que  s’ha de tallar un carrer per aquí o traslladar el zoo una mica més enllà? El primer que ha de saber qui vulgui dirigir Barcelona és que avui la nostra és una ciutat amb vocació de capital d’estat però amb recursos de capital de província. No entendre això és acabar fent una política municipal que simplement es limita a administrar (i a malversar en moltes ocasions) un pressupost. Això és el que ha passat fins ara, i Barcelona s’ha acabat convertint a ulls de l’opinió pública internacional en una simple “Spanish city” on poder prendre el sol i anar de festa. Poc més o menys com Torremolinos o Marbella.

Evidentment, no farem de la nit al dia la ciutat comtal la capital d’un estat català independent. Ara bé, les properes eleccions municipals han de servir per començar a finiquitar les politiques municipals de volada gallinàcia que tenen com a màxima aspiració perpetuar-la com a “segunda capital española”. Si ho aconseguim serà llavors quan començarem a imprimir a Barcelona una evolució en l’espai i en el temps (tal i com apuntava Ivan Klima) que finalitzarà amb la seva proclamació com a capital de l’estat català.

Article publicat a El Punt el 31 de desembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/351177-la-mateixa-canco-de-sempre.html

Una de les coses que els estrategs electorals de CiU van perseguir durant mesos va ser fer creure que en Mas havia iniciat un ferm gir cap a posicions que ells en diuen “sobiranistes”. Se n'han sortit? Desgraciadament cal afirmar rotundament que sí. Només cal veure el clima independentista que es respira al país i els resultat electorals per establir-hi una relació directa. Què ha passat? Molt simple. El 28 de novembre passat bona part dels catalans van pensar que els convergents ens portaran la independència xino-xano i a ritme caribeny.

Tot va començar amb la cantarella del concert econòmic com a pas previ a la construcció d'un futur estat català. No podem negar que aquest guió en un poble tan càndid políticament com el nostre tenia l'èxit assegurat. Més encara quan votar CiU servia també per posar fi al calvari del tripartit. En un escenari com aquest totes els ponien, als nacionalistes moderats de cara a la jornada electoral. Amb tot, no us penseu que aquest discurs responia al fet que haguessin descobert per ells mateixos que la convivència amb Espanya és una cosa impossible. No. El que havia passat és que des de la consulta d'Arenys de Munt l'eix del debat polític al Principat ha estat la independència de Catalunya i els votants tradicionals de CiU han anat posicionant-se obertament cap a postulats secessionistes. El gest d'Arenys ens va fer veure a tots plegats que la llibertat era possible, i a partir d'aquell moment tot es va precipitar a la seu del carrer de Còrsega per tal de no restar al marge d'aquest clima de trencament amb Espanya que s'anava apoderant de la gran majoria de la seva clientela. Es tractava de beneficiar-se'n però també de frenar el possible ritme trepidant que podia adquirir el procés d'independència.

No era la primera vegada que CDC es trobava en una posició similar. De fet, ja en la primera legislatura d'en Jordi Pujol el seu partit tenia independentistes a les seves files. Llavors, però, a l'expresident li resultava fàcil controlar-los amb l'excusa que Catalunya sortia del franquisme i primer calia col·laborar a consolidar la nova democràcia espanyola. Això de la independència havia de quedar per més endavant. Anys més tard les repúbliques bàltiques ens van demostrar que les fronteres a Europa no eren intocables i els catalans vam veure en els lituans, estonians i letons un model a seguir. Però ràpidament també el llavors president Pujol es va encarregar de tornar a desanimar-nos tot dient allò que “Catalunya és com Lituània però Espanya no és l'URSS”. El procés cap a la creació d'un estat català una vegada més es frenava perquè tornava a passar al davant la “governabilitat i estabilitat” d'Espanya.

Actualment l'independentisme és molt més present al país que quan s'esdevenien aquelles coses. Fins i tot ha estat l'eix de les campanyes electorals del PP o el PSC. Què ha fet CiU? No li ha tocat altre remei que treure a passejar els seus capitostos tot dient que ells també ho són, d'independentistes. Calia no perdre pistonada de cara a recollir vots. Però, és clar, com sempre, per a ells, no és el moment de trencar amb Espanya. Quan no és un all és una ceba. Amb tot, ara no poden dir que cal “reformar” o “encaixar-se” a Espanya perquè ningú se'ls creuria. Ara, diuen, cal treure Catalunya del sot. Molt bé. I el sot té altre nom que no sigui el d'Espanya?

El seu problema és que, malgrat haver de picar l'ullet a l'independentisme per obligació electoral, no creuen en una Catalunya lliure. La seva mentalitat d'esclau els impedeix veure el nostre poble amb els mateixos lligams amb Espanya que els que poguéssim tenir amb Dinamarca dins un marc europeu. Per molt que diguin continuaran representant el paper que descrivia Carles M. Espinalt l'any 1986 en el seu assaigL'error de certs catalanistes quan deia: “Hi ha un tipus de català disposat a viure de la política i que, a Madrid, no irrita ni poc ni molt. És aquell català que bo i degradant els valors fins a límits que no semblen d'aquest món, arriba a confondre l'habilitat política amb manca de caràcter i el vinclar l'esquena amb la diplomàcia, i el possibilisme amb abaixar-se les calces”. No us ve al cap en Duran i Lleida?

Article publicat a Nació digital el 27 de novembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/1167/independencia/2014

Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero. Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió, d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat, peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que “no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i “cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres, ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot, ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la llibertat.

Article publicat a El Punt el 8 d’octubre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/89119-fer-politica-a-madrid.html

El passat 28 de setembre vaig tenir la satisfacció de presentar el meu llibre Discursos a la Nació a la comunitat catalana de Madrid al centre cultural Blanquerna d'aquella ciutat. Van ser alguns els catalans d'aquí (no pas d'allà) els que, posseïts per un profund provincianisme i un notable complex d'esclau, poc més o menys van declarar: «Però que hi aneu a fer a Madrid?», per després sentenciar: «Ja us estarà bé si us passa alguna cosa!»

Segons aquesta manera de pensar es veu que a la capital espanyola els catalans només hi hem d'anar a fer pedagogia, a pidolar alguna transferència o a fer un cafè amb en Zapatero per negociar uns pressupostos que certifiquen l'espoliació practicada contra Catalunya. Aquests catalans de què parlem creuen que a la villa y corte només es poden fer aquells discursos d'en Miquel Roca que un bon dia van provocar que el llavors cap de la UGT i diputat socialista, Nicolás Redondo, digués al representant català una frase que mereix passar als annals del parlamentarisme espanyol: «Señor Roca, usted pretende hacer en política una cosa imposible: estar bien con todo el mundo.» De fet, el comentari en qüestió retrata l'actitud majoritària dels nostres polítics en aquella ciutat castellana en els darrers trenta anys.

Naturalment, aquesta estratègia ha fet que des de l'Estat espanyol se li hagi perdut tot respecte a Catalunya i vegin l'exigència dels nostres drets com un caprici de milionari. És tan estrepitós el fracàs d'aquesta manera de fer política a Madrid que s'ha acabat per tergiversar la història de tal forma que ara resulta que som nosaltres els totalitaris i insolidaris de la Península Ibèrica. Sembla com si mai no hagués existit un intent de genocidi contra la cultura catalana, que mai no hagin desfilat tropes espanyoles per Barcelona o que no ens hagin afusellat un president en un fet únic en la història recent d'Europa. Tot això deuen ser fantasies nostres i ara som nosaltres els que perseguim castellanoparlants pels carrers de Vic o Mollerussa i ens emportem els diners de «todos los españoles». Heus aquí el balanç de la pedagogia feta al Congrés dels Diputats espanyol. Sempre ha estat així?

Si hem de ser sincers, l'animadversió contra Catalunya ha estat una constant en la història d'Espanya. Des de Francisco de Quevedo, que ens catalogava com a «aborto monstruoso de la política», fins als adjectius clarament racistes que ens ha regalat un home teòricament d'esquerres com Juan Carlos Rodríguez Ibarra. Sense oblidar un altre personatge liberal i progressista (almenys així l'han volgut fer passar a la història oficial) com era Manuel Azaña, que afirmava en les seves memòries que el millor que es pot fer amb els polítics catalans és «no tratarlos».

En definitiva, no em sembla exagerat dir que, després de contemplar el resultat de les relacions entre Catalunya i Espanya, anar a Madrid a intentar fer que ens entenguin resulta, com a mínim, temerari. En tot cas, aquells catalans que vulguin fer política a la capital espanyola fins al dia de la nostra independència (després seran relacions internacionals) només poden anar-hi a cercar una cosa: respecte.

Entendre això no és cap cosa excepcional. Si no, mireu la figura de Francesc Macià, que després de ser un monàrquic i un hispà convençut, va arribar a la conclusió que el trencament amb Espanya era la solució més assenyada per a Catalunya. Ell no va tenir cap mirament a plantejar a les Corts el contenciós entre nosaltres i ells amb tota claredat. Bona prova del que diem ho constitueixen molts dels seus discursos a l'hemicicle de la Carrera de San Jerónimo; en un d'ells, a l'hora de defensar el paper de la llengua catalana deia: «En esta lucha, señores diputados, puede resultar, y esto sería una cobardía no decirlo, que algún día se vaya a la violencia, y si sucediese, tened en cuenta que la victoria será del que tenga una voluntad más firme y decidida.»

Afirmacions com les de qui després va ser escollit aclaparadorament president de Catalunya són una demostració de no voler anar a Madrid a cercar només la concòrdia o l'estabilitat de l'estat. Són la prova d'una posició ferma i decidida que inspira respecte.

Article publicat a El Punt el 27 de setembre del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/308175-una-vaga-espanyola.html

Per molta retòrica nacionalista o catalanista que gastin els dirigents polítics del país, no hi ha res més cert que Catalunya és una simple colònia. Ho és perquè ens espolien, ho és perquè el nostre estatus polític actual és històricament producte de l'abús de la força i ho és també perquè ens manen, fins i tot, quan podem o no treballar. Dominar un poble vol dir això: sotmetre'l als teus interessos. I això, i res més que això, és el que faran amb nosaltres els espanyols el 29 de setembre vinent.

Com tots ja sabreu, des d'un parell de seus sindicals de Madrid s'ha decidit que els catalans ens creuem de braços un dia determinat com si ells fossin els amos de les nostres vides. Ens ho han consultat? Les arxisubvencionades (100 milions d'euros cadascuna) UGT i CCOO diuen que defensen els interessos dels treballadors i han arribat a la conclusió que res millor que fer vaga el dia 29. És clar, com que els seus dirigents principals (així com els milers i milers dels anomenats “alliberats sindicats”) viuen de la menjadora oficial, ben poc els deuen importar les pèrdues que tindran aquell dia els autònoms, petits empresaris o botiguers, que són els qui conformen el nervi principal de l'economia catalana. Tant els fa que a la majoria d'aquests agents econòmics els hagin caigut les vendes o la facturació en el darrer any més d'un 50%. Em puc imaginar la gràcia que els farà baixar persianes un dia feiner perquè ho diuen uns sindicalistes vividors. Si tan solidaris són amb nosaltres els compañeros de la UGT o les CCOO, a veure quan convoquen una aturada general per protestar contra l'espoli de més de 22.000 milions d'euros que pateixen en les seves pròpies carns els assalariats catalans.

En realitat, els ciutadans de tot l'Estat espanyol tractats de manera més injusta són els treballadors d'aquí que, entre altres coses, han d'aguantar serveis socials col·lapsats a causa de la depredació econòmica que practica Espanya sobre nosaltres. Els seus usuaris principals no són pas els grans empresaris, són precisament els menys afavorits salarialment. És a dir, aquells als quals diuen que defensen els sindicats espanyols i les seves sucursals catalanes, que els fan el paper d'acòlit. Perquè encara alguns no hem oblidat com l'1 de desembre del 2007 els sindicats de casa nostra, d'obediència espanyola, van fer botifarra a la manifestació multitudinària que reclamava infraestructures dignes per als soferts assalariats de casa nostra. Ara, què hem de fer nosaltres? Seguir les seves consignes? Es veu que només mereixem la seva consideració quan obeïm als camàndules de Madrid. Els mantenim i, a sobre, ens diuen quan podem o no treballar.

Amb tot, els catalans continuem majoritàriament actuant políticament com uns aprenents davant de qualsevol conflicte entre espanyols. Prenem partit per un bàndol o per un altre. Com si algun dels dos vetllés pels nostres interessos. Com si alguna vegada la UGT, CCOO o la patronal espanyola haguessin parlat a favor de Catalunya. Bona prova d'això que dic ho tenim en la posició de la Solidaritat Catalana, que ha acabat fent el joc al sindicalisme espanyol donant suport a la vaga. Abans d'entrar en el circ parlamentari ja han començat a fer el trapezista. A veure si cauran abans de la primera funció...

La protesta sindical espanyola és una protesta feta exclusivament en defensa dels seus interessos, i prou. A ells tant els fa que els treballadors catalans s'empobreixin cada dia més per tal de mantenir els privilegis que tenen els d'altres indrets de l'Estat. Com tampoc no els importa que l'espoli practicat amb nosaltres estigui deixant Catalunya esquelètica econòmicament parlant.

Abans que uns companys treballadors amb els quals solidaritzar-se, per ells som simplement catalans que tenim l'obligació de pagar i callar. I prou que ens ho demostren dia sí i dia també tant els sindicats, la patronal, les dretes o les esquerres. Si, el dia 29, els espanyols volen fer vaga general, doncs que la facin, però serem molts els catalans que anirem a la feina perquè no som tan esclaus com per obeir amb els ulls clucs les consignes d'aquells que no volen ni que existim com a nació.

Article publicat a Nació digital el 15 de setembre del 2010
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/940/oportunitat/perduda

El món independentista està remogut. Tot són notícies, rumors, trencaments, adhesions, primàries, crides a la unitat, declaracions… Vist des de dins produeix un cert sentiment de frustració donat que pot semblar que, passi el que passi, sempre som el poble de “tants caps tants barrets”.

Entenc que pensin així molts compatriotes. Ara bé, sempre cal tenir de la política una visió més enllà de la d’un dia d’eleccions. No tot s’acabarà el dia 28 de novembre, malgrat que teníem una gran oportunitat per tal de bastir una gran coalició o candidatura unitària que recollís bona part del clima col•lectiu que s’ha anat gestant en els darrers mesos a favor de la creació d’un Estat català.

Però les misèries de poble colonitzat no desapareixen de la nit al dia i la perversió del sistema espanyol de llistes tancades ha acabat de fer la feina. Regeneració, meritocràcia, excel•lència,… eren (i són encara) algunes de les paraules que han acompanyat el mot “independència” quan les noves i flamants grans alternatives s’han presentat davant l’opinió pública.

Possiblement les seves intencions passaven per fer efectiu aquests ideals, però el cert és que finalment han ensopegat amb la mateixa pedra que sempre ho fan els partits tradicionals: la confecció de les llistes. I és aquí on s’han deixat de banda les bones i regeneradores intencions que pregonaven per acabar barallats per posar a la llista a qui l’únic mèrit que acumula és ser dels “teus” o dels “meus”. Totes les altres qualitats no han servit per res, exactament com fan aquells als qui critiquem.

Amb tot, l’ideal de la independència de Catalunya, que tants patiments i sacrificis acumula al llarg de la seva història, està per damunt d’aquestes petiteses. Segurament seran necessàries aquestes eleccions per destriar el gra de la palla i per saber, d’una vegada per totes, que trencar amb Espanya no és cap frivolitat. Els artífexs de la independència hauran d’acumular més mèrits que simplement haver-se posicionat bé a l’hora de sortir la foto.

Fa uns divuit anys sortia publicat Preludi de la independència. El seu autor era Carles M. Espinalt i la primera frase que podem llegir-hi és aquesta: “Són molts els que voldrien que no se'n pogués escoltar [del preludi] ni una sola nota”. L'autor és refereix a tots aquells que malden per evitar que l'independentisme del nostre poble es concreti de forma clara i efectiva. O dit en altres paraules: aquells que sempre volen que l'eix de la nostra política giri al voltant de quin ha de ser el nostre paper dins aquesta entitat fracassada anomenada Estat espanyol. Però com actuen aquests detractors del preludi de la independència de Catalunya per fer efectiva la seva obsessió? En el primer capítol també podem llegir això: “Sovint, els covards, per no posar-se en evidència, són els més interessats a silenciar la veu dels coratjosos”. De qui parla l'autor? Qui són aquests pusil·lànimes que emmascaren la seva por amb excuses de mal pagador? Quan Carles M. Espinalt escrivia aquestes coses eren els dies de les independències de Lituània, Estònia i Letònia, que van fer veure als catalans que res era intocable en matèria de fronteres. Si unes petites nacions aconseguien alliberar-se del domini de la segona potència del món, què impedia a Catalunya fer el mateix respecte a Espanya?, van pensar molts catalans. Aquells eren també els dies de les majories de Jordi Pujol, que, preveient un contagi independentista bàltic dins de casa nostra, es va afanyar a manifestar que “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l'URSS”. Una forma més d'avortar un preludi de la independència de Catalunya i de passada rentar el rostre de qui et roba, t'insulta i et vol fer desaparèixer. Passen els anys i canvien les cares i els governs, però els contraris del preludi continuen fent la feina. Sembla com si es passessin la torxa de generació en generació. Ara els catalans no hem hagut d'anar a mirar al nord d'Europa per veure factible la creació d'un Estat català en un termini de temps relativament curt. Només ens ha calgut seguir l'exemple de la coratjosa vila d'Arenys de Munt per creure en les nostres possibilitats i entonar en tota regla el més sonor preludi de la independència de Catalunya. Estem escoltant-lo durant molts mesos amb tota la força que li dóna la veu de centenars de milers de catalans que amb un “sí” contundent han omplert les urnes de les nombroses consultes que s'han celebrat en pobles i ciutats del Principat. “Ara sí!”, “Això està a tocar!”, “Res pot aturar-nos!”... són les frases més habituals que hom ha pogut sentir tot aquest temps. És més, aquest crescendo va esclatar definitivament el 10 de juliol passat amb la més gran manifestació independentista que mai hauríem pogut somniar. Davant de tot plegat, com es poden apagar aquestes veus catalanes plenes de valentia i il·lusió? El fills polítics d'en Pujol ho han tornat a intentar utilitzant el mateix to de fals paternalisme que gastava el seu pare quan volia treure'ns del cap l'exemple de les exrepúbliques soviètiques. Ara la frase ha estat que “no estem prou madurs per fer un plebiscit d'independència”, i ho han posat en pràctica tot avortant la remota possibilitat de convocar un referèndum per la independència de Catalunya. Els mateixos que pocs dies abans admetien a tràmit la iniciativa popular (IP) per organitzar un referèndum basant-se en la llei de consultes, ara s'han fet enrere. Què ha passat? Aquesta proposició es va iniciar com a simple especulació electoral tot pensant a recollir vots partidaris de trencar amb l'Estat espanyol. El problema, però, ha estat que, després de la manifestació de Barcelona, ara resulta que han descobert que aquests vots poden ser majoria i significarien tenir el mandat de la ciutadania d'encetar un procés de secessió. I això és un problema gros per a algú que no sap veure Catalunya més enllà d'una trista condició de “comunitat autònoma” espanyola i mai creu arribada l'hora de l'Estat català. L'estabilitat espanyola sempre és la primera cosa per resoldre i la llibertat de Catalunya queda eternament en un segon o tercer pla. Quan arriben les eleccions es posen la màscara d'en Macià per amagar el seu autèntic rostre d'en Cambó. Sempre són els que volen avortar, sigui com sigui, el preludi de la independència de Catalunya. Article publicat a El Punt (22.07.10)

El títol no és cap acte de personalisme. Simplement és voler explicar el perquè de la meva relació amb el que segurament serà un nou actor polític d'aquest país. O dit d'una altra forma: les raons per les quals vinculo la meva acció política a un projecte del qual en sóc un dels promotors. Sé que les crítiques i els pronòstics catastrofistes sobre la nostra iniciativa hi seran; però pesa més, molt més, l'afany i la necessitat de poder oferir als catalans una alternativa electoral independentista on la contemporització amb l'Estat espanyol i els seus satèl·lits catalans sigui inexistent. Ara és el moment de fer-ho i estic segur que reeixirem. És habitual sentir, davant la possibilitat de crear un nou partit polític, que les possibilitats d'èxit són remotes o gairebé impossibles. Afirmar això és reconèixer el gran poder de la partitocràcia imperant, i és comprensible. Realment quan hom veu la presència abassegadora dels partits parlamentaris en els principals mitjans de comunicació és normal pensar que partir de zero i fer-los la competència resulta molt difícil. Tot ho reduïm als minuts que puguem tenir en la petita pantalla. Sembla com si la dictadura dels grans mitjans de comunicació fos imbatible. El talent i l'audàcia sense una gran cobertura informativa creiem que són estèrils. No seré jo tan ingenu per negar la importància d'una certa presència continuada en els mitjans de comunicació per tal de tenir possibilitats en una lluita electoral. Ara bé, fer-ne només la lectura on s'ignora l'estat d'ànim col·lectiu de l'electorat resulta poc consistent. Coneixem el que pensa gran part de la gent? Com arribar a saber-ho? Ja fa uns quants anys que la demoscòpia és el centre de tota estratègia dels partits polítics amb representació parlamentària. S'ha renunciat definitivament a voler convèncer sobre una idea (sigui la que sigui) per fer simplement un discurs que s'adapti a l'opinió més generalitzada. Tothom només toca la partitura de les enquestes atès que ningú no es creu capaç de canviar un estat d'ànim col·lectiu. Allò que importa no és el que puguem creure que li convé al poble, el que val és el que més s'acosta al que diuen les enquestes. Quan tot es redueix al tacticisme dels tants per cent els discursos s'empobreixen i el poble s'allunya dels seus dirigents per molt que aquests pensin que saben el que volem. Creuen que coneixen els pensaments de l'electorat, i l'abstenció és majoritària. O les enquestes s'equivoquen o els polítics no saben dir allò que vol la gent. Puc afirmar rotundament que Força Catalunya no el mourà només la demoscòpia. Què el CEO (Centre d'Estudis d'Opinió) diu que encara no som prou els partidaris de la independència? «Qui no persevera, no va», afirmava Ramon Llull. Ens aplicarem la recepta del savi mallorquí i no defallirem fins a guanyar-nos la voluntat majoritària dels catalans. El nostre esforç serà per fer veure als fills de Catalunya que sense ser amos del nostre propi destí res de profit no podem esperar. Que hem de denunciar obertament aquells de casa que fan una política de contemporització amb Espanya i això ens farà antipàtics? Sabem prou bé que només amb el voler quedar bé amb tothom mai cap poble no s'ha alliberat. Com tampoc no ignorem que els pobles ocupats ho continuen essent perquè molts dels seus autòctons són còmplices de les polítiques que ho fan possible. Que caldrà plantar cara obertament i durament al poder espanyol i francès? Ho farem amb les armes de la dialèctica, el coratge i la intel·ligència. És més, el nostre discurs i la nostra actitud han de denotar una fermesa que faci que ens respectin els enemics de Catalunya. El missatge de Força Catalunya no serà complicat d'entendre i parlarà clar, entre altres coses perquè no hem tingut cap lligam amb la política oficial de després del franquisme. Ni hem trepitjat cap despatx oficial, ni hem estat en cap govern. Que ens diran que només amb un missatge independentista hom no pot convèncer els catalans? No hi ha millor programa polític que aquell que aspira a la llibertat. De fet, a Catalunya, tota política que no sigui obertament independentista sempre acaba esdevenint reaccionària. És per això que tenim l'obligació de fer de Força Catalunya l'eina de tots aquells catalans que no estan disposats a allargar més temps l'inici del procés de la creació de l'Estat català. L'èxit dependrà de tots aquells que estem disposats a fer-ho. Dels que ja hi som i dels que hi vindreu. Article publicat a El Punt (13.05.10)

En un moment de crisi galopant com el que ara travessem, les notícies econòmiques proliferen en tots els mitjans a velocitat supersònica i gairebé no tenim temps de destriar el gra de la palla. Com, a més a més, la gran majoria de la població desconeix els recargolats mecanismes sobre els quals es basen els experts a l'hora de pontificar, és fàcil que ens puguin donar gat per llebre. De fet, costa entendre com és possible que si els números són els mateixos per a tothom, els d'un partit els llegeixin exactament a l'inrevés que els de l'altre partit. Dos i dos són quatre siguis de dretes o siguis d'esquerres, pensa la gent. Dins aquest garbuix de xifres i tants per cent que la gent de peu ni entén ni pot entendre, s'agraeixen les paraules clares que li vaig escoltar fa unes setmanes a l'economista i professor de la Universitat de Barcelona Gonzalo Bernardos, en el decurs del programa d'en Carlos Fuentes Catalunya opina, del Canal Català. Poc més o menys, en Bernardos venia a dir que per començar a solucionar l'actual situació calia afrontar l'autèntica realitat del sistema bancari espanyol que havia tancat l'aixeta del crèdit, amb la qual cosa ens arrossega a tots cap a un cul-de-sac. I per què s'ha arribat a aquest extrem?, cal preguntar-nos. En una sola frase ho resumeix perfectament aquest acadèmic quan afirma que l'any 2007 hi havia bancs que tenien el 85% dels seus crèdits concedits al món immobiliari. Després ha vingut la gran patacada d'aquest sector i, en conseqüència, fa poques setmanes el president del Consell Superior de Cambres de Comerç, Javier Gómez Navarro, deia que les promotores immobiliàries deuen a la banca un total de 350.000 milions d'euros dels quals la meitat són préstecs per la compra de sòl. Molt bé. Al respecte, el mateix Bernardos manifesta que els bancs estan realitzant una «comptabilitat creativa» per tal de maquillar el fet que molts dels solars que van finançar ara no arriben al 10% del valor que tenien en el seu dia. Tot plegat, no cal haver estudiat ciències econòmiques per poder intuir que això dels bancs, com es diu popularment, pot fer un pet com una gla. Amb tot, aquest mal no ha estat només de l'Estat espanyol. Tots hem vist com els governs nord-americà o alemany han encarat la situació i han intentat posar remei a aquest càncer que estava (o potser encara està) podrint les seves estructures financeres. No entraré a valorar si ho han fet més bé o més malament, però el que sí és cert és que s'han fet públiques les entranyes d'entitats responsables d'aquest desori que ha afectat l'economia empresarial i familiar de la gran majoria dels seus ciutadans. Contràriament la situació interna dels bancs espanyols i catalans continua essent tan impenetrable com el misteri de la Santíssima Trinitat. Per què són intocables figures de Botins o Forneses quan tots intuïm que amaguen més pecats que Barrabàs? No crec que la resposta a aquesta pregunta sigui aliena a una informació de fa poc més d'un mes on es deia que el Banc de Santander aparcava un deute del PSOE per valor de 30 milions d'euros. Per la seva banda, la Caixa feia el mateix amb el PSC però amb una xifra de 7,2 milions. Quan veiem la generositat d'aquestes entitats amb els qui ens representen podem començar a entendre per què fan els ulls grossos els diversos governs. Com demanar-li comptes a aquell que et salva d'anar a la fallida? Estem davant d'una aliança politicofinancera que invalida qualsevol signe d'autèntica democràcia. Qui paga, mana, i el PSOE i el PSC no en són una excepció. La seva viabilitat com a partits polítics depèn exclusivament d'un consell d'administració a qui han de concedir unes prebendes per poder-se finançar i no haver de tancar per suspensió de pagaments. Que no ens vinguin ara amb la sobirania popular o coses semblants, perquè aquí qui talla realment el bacallà són uns senyors amb despatxos luxosos als pisos més alts d'edificis emblemàtics de Barcelona o de Madrid. Parlar de societat democràtica quan els governants elegits per sufragi universal són ninots en mans d'uns banquers que els concedeixen o condonen deutes segons el seu interès, és una presa de pèl i un insult a la intel•ligència de l'elector. Una partitocràcia en mans d'una oligarquia bancària mai no és símptoma de progrés. És una clara degradació política i moral. Qui pot voler continuar votant els majordoms d'en Botín? Article publicat a El Punt (29.03.10)

Article publicat a El Punt el 19 de gener del 2010
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/125587.html

Els pobles ocupats sempre han patit l'estigma de la divisió. Sembla una condició prèvia per alliberar-se. No és estrany doncs que els prohoms més conscients del nostre poble ens advertissin sobre aquest perill i de la unitat en facin bandera. Un d'ells, l'escriptor Agustí Calvet (que va passar a la història amb el pseudònim deGaziel), en un dels moments més difícils de la nostra història com era el començament del franquisme, escrivia: «A hores d'ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que aquesta sigui una tasca indispensable: és l'única.»

Afortunadament no vivim pas en els temps tenebrosos del dictador, però som en una època on cada dia som més els que veiem que el nostre futur serà ben negre si no assolim la independència. És, doncs, un dels instants més cabdals de la nostra història, tot i que som conscients que arribar a l'objectiu no serà fàcil, i per aquest motiu es va imposant entre nosaltres l'esperit d'aquella unió que defensava Gaziel.

Aquest és l'ànim que ha impulsat el manifest Suma Independència que es va presentar el 17 de desembre a Barcelona i del qual sóc uns dels més de 1.900 signants el dia d'avui. Algunes veus ho han volgut presentar com la competència a d'altres opcions independentistes més o menys consolidades a ulls de l'opinió pública. És més, hi ha qui ho veu com una maniobra fosca per dividir el vot independentista quan, de fet, aquest vot està ja repartit de fa anys entre diverses forces amb representació parlamentària. Mireu si no els independentistes que hi ha entre els votants de CiU, ERC o Iniciativa. Fins i tot, els podem veure entre les files del PSC, on alguns dels seus militants han col·laborat de forma entusiasta en l'organització de les consultes del passat 13-D. I no podem oblidar la gran bossa de vots independentistes que es queda a l'abstenció a cada convocatòria. Voleu una divisió més gran del vot independentista que l'actual?

Aglutinar aquest vot per fer-lo efectiu amb vista a la nostra independència no és fàcil. Entre d'altres coses perquè el poble sap perfectament que, en unes eleccions autonòmiques, únicament podem escollir aquells que han d'administrar les engrunes que ens deixa el poder espanyol. Capgirar aquesta situació i transformar les properes votacions al Parlament en un plebiscit per la independència de Catalunya passa per articular un front del «sí» el més ampli i transversal possible. És a dir, una coalició electoral on l'únic comú denominador entre tots els seus integrants sigui l'objectiu de la proclamació d'un Estat català. La procedència i perfil polític dels seus integrants ha de ser variada i representar totes les sensibilitats del país. No es tracta d'estar «dins de» sinó «al costat de». Perquè una coalició és una aliança temporal de persones o partits amb un fi comú, i res millor que això per representar l'anhel d'unitat que reclamen avui la gran majoria de patriotes del país. Sabem que en aquesta unió ni tots som iguals, ni volem ser-ho. A qui agrada la uniformitat? Amb tot, n'hi haurà de més grans i de més petits. I és aquí on rau la clau de l'èxit, a saber coordinar les potencialitats. Una coalició escenifica un autèntic esperit d'equip i les seves cares més destacades poden identificar-se amb els diferents matisos que té avui el moviment independentista. No podem ser tan ingenus de creure que tots els que aposten per trencar amb Espanya estaran disposats a aglutinar-se amb un sol d'aquests matisos i assolir la majoria absoluta.

Per arribar a fer cristal·litzar aquesta iniciativa caldrà veure-hi més enllà de les pròpies files i ser capaç de construir aliances i teixir complicitats. No podem menystenir-nos entre nosaltres perquè tota força independentista, per petita que sigui, és necessària en aquesta batalla titànica. Valorar les fortaleses i possibilitats de l'un o l'altre va molt més enllà d'un simple nombre de militants. En aquestes hores determinants de la nostra història no hi ha lloc per a les petiteses i les enveges de pati de col·legi.

Catalunya ens exigeix deixar de banda els interessos personals i tenir una visió que vagi més enllà de la dels nostres propis convençuts. Els signants de Suma Independència estem disposats a fer aquest gest. Qui ens acompanya a sumar per la llibertat?

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

Article publicat al diari El Punt el 22 de novembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/105935-13-de-desembre-el-poder-dels-catalans.html

Sincerament, penso que encara no s'ha valorat en tota la seva justa dimensió la iniciativa de més d'un centenar de municipis catalans de celebrar el proper 13 de desembre les consultes per la independència de Catalunya. Quan hom parla d'aquest fet que serà històric, i que va començar a la vila d'Arenys de Munt, sovint no es té present el que significa que el poble de Catalunya s'organitzi ell mateix unes votacions per decidir quin ha de ser el seu estatus polític. Algú ha vist una cosa similar en algun altre indret?

Ara que han sortit els casos del Palau de la Música o de Santa Coloma de Gramenet, els analistes afirmen que això originarà una gran desafecció política. Aquesta situació fa ja temps que es dóna, però es veu que segons qui només la detecta quan no quadra la caixa. No saben veure-hi més enllà de l'acte d'un jutge de Madrid. De fet, estem ja instal·lats en la desafecció i en el divorci entre el poble i la seva classe dirigent. La millor prova la tenim en tot el que s'ha derivat del 13 de setembre passat a Arenys de Munt. A partir d'aquell moment, i veient que pràcticament tots els polítics del país menystenien l'èxit i la transcendència de la votació arenyenca, un gran nombre de patriotes s'han posat en marxa per poder fer efectiu aquell ideal que se'ns nega sistemàticament: decidir democràticament si volem ser o no una nació independent. En definitiva, el que s'està produint és que el poble vol votar i no el deixen. Llavors, aquest poble ignora i desafia la legalitat espanyola vigent, s'organitza, endega un procés electoral en tota regla, agafa les urnes i vota ell mateix. Això ja no és desafecció política, això és passar olímpicament del sistema vigent i crear-ne un de nou. És així com es fan les revolucions del segle XXI! Catalunya ha tornat a demostrar que, malgrat la colonització que pateix, continua essent un poble capaç de donar lliçons de democràcia i de civisme.

La iniciativa popular que va començar en un poble del Maresme i que continuarà a l'engròs el proper 13 del mes vinent dinamita qualsevol autoritat que poguessin tenir els governs espanyol i català. Estem immersos de ple en un buit de poder i ara es quan poden precipitar-se els grans canvis. Només cal veure el silenci sepulcral amb el qual responen les estructures dels partits amb representació parlamentària. No saben com parar aquest exèrcit d'urnes i paperetes que amenaça de convertir el Principat en un camp de batalla plebiscitari a favor de trencar amb Espanya. Ni volen parlar-ne, ni volen debatre. Amaguen el cap sota l'ala perquè intueixen que res de bo pot portar per als seus interessos el fet que gairebé 700.000 catalans siguin cridats a unes urnes que ells no controlen en absolut. Com que no poden remenar res, no saben com actuar. Es proclamarà la independència l'endemà del dia 13?, deuen pensar.

Estic convençut que a més d'un dirigent polític del país li vénen a la memòria els fets del 14 d'abril del 1931, quan tot va caure en poques hores gràcies a la força dels vots i a un sistema absolutament podrit de dalt a baix, exactament com ara. No va quedar ni rastre d'aquells que formaven part de la partitocràcia del moment i nous actors polítics (molts d'ells gairebé anònims per al gran públic) van prendre el poder.

Aquí ara tenim un desafiament en tota regla als poders de l'Estat sense cap suport institucional català, cosa que encara li dóna un aire més popular i de revolta cívica. Per primera vegada en molts anys totes les organitzacions, plataformes o associacions patriòtiques treballen coordinades per assolir un mateix objectiu. Allò que semblava impossible fa uns pocs mesos avui és una realitat, i tots hem entès que aquestes votacions del mes vinent són les primàries de la independència. Falten pocs dies i cal pitjar l'accelerador per tal d'arribar a la data assenyalada en les millors condicions possibles. Hem de crear un autèntic clima de plebiscit per la independència de Catalunya. Si ho aconseguim la victòria serà nostra, i allò que podia semblar un somni fa quatre dies esdevindrà una realitat.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor del partit Força Catalunya

Article publicat a El Punt el 9 de setembre del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/78795-els-valents-darenys-de-munt.html

Siguem sincers. Generalment, en els catalans d'avui no és habitual veure una actitud coratjosa quan es tracta de defensar la pàtria. Sabem prou bé que el to baixet i el no voler molestar ningú acostumen a ser algunes de les característiques del nostre discurs polític que, com més oficial esdevé, més incrementa aquestes tares. Són les conseqüències de ser un poble esclavitzat amb el qual s'han acarnissat furibundament per tal de fer-lo desaparèixer.

Per desgràcia tenim encara molts dels tics del vençut. És per això que, quan hom veu com el patriotisme d'alguns catalans s'alça per sobre de la pusil·lanimitat que envaeix la política del país, ens retorna l'esperança i el seu exemple ens ha de servir de model. I és això, ni més ni menys, el que han fet els valents independentistes d'Arenys de Munt tot convocant a les urnes els seus veïns per decidir si volen una Catalunya independent.

Cal dir que no són personatges anònims. Tenen noms i cognoms, i és de justícia destacar-ne els de Josep Manel Ximenis, Agustí Barrera, Andreu Majó, Jordi Bilbeny o el del seu alcalde, Carles Móra, entre d'altres. Ells han fet possible el que serà, sense cap mena de dubte, un preludi de la independència de Catalunya el proper 13 de setembre. El país sencer els haurà de donar les gràcies i reconèixer que amb el seu gest ens han ajudat a creure, encara més, que la nostra llibertat col·lectiva és possible sempre que estiguem disposats a encarar-nos amb l'enemic. Avui ells són l'orgull de Catalunya.

Naturalment, davant aquest desafiament, a l'Estat espanyol han començat a escoltar-se els lladrucsrojigualdos. N'hi ha de tota mena: els de l'advocacia de l'Estat, els del PP, els dels socialistes espanyols i també catalans (aquests procuren no fer-los gaire forts), els d'aquells cadellets dels Ciudadanos i, fins i tot, els més autèntics de tots i que ja crèiem extingits, com són els de la Falange Española. Aquests darrers són els més estrambòtics de l'espècie i s'amaguen darrere de l'amenaça barroera i primitiva, tal com van demostrar fa pocs dies quan van elaborar un vídeo tronat amb què volen intimidar l'alcalde, Carles Móra, amb un llenguatge que en qualsevol país d'Europa els suposaria directament la presó. Curiosament, cap d'ells ha tingut la gosadia de donar la cara. Serà un fantasma aquesta ressuscitada Falange Española? Les darreres notícies han estat que el govern espanyol vol impedir la votació donat que vulnera no sé quins articles de la Constitució Espanyola. És clar, tot procés d'independència, alguna llei de l'ocupant haurà de traspassar, perquè, si no, les fronteres serien les de l'època de Carlemany. Amb tot, els promotors del plebiscit arenyenc tenen clar que el tiraran endavant, peti qui peti. Entenen perfectament que cal encarar-se amb els poders de l'Estat i estan disposats a fer-ho tot sabent el que s'hi juga, en aquest partit. La seva és una política madura que posa en evidència l'infantilisme ridícul de CiU o ERC quan es tracta de parlar dels drets de Catalunya.

Aquests catalans d'Arenys de Munt demostren tenir sentit polític i han fet diana. El seu gest és d'una gran transcendència històrica perquè colpeja directament l'Estat espanyol i posa en una situació molt i molt compromesa una classe política catalana que encara no sap com reaccionar. Fins i tot, destapa l'esquizofrènia política de personatges com Artur Mas, que diu que votaria «sí» a títol individual però que ell representa un partit que no vol fer referèndums d'independència. D'altres, com els escolanets catalans del PSOE, posen la llei per davant de la llibertat, que és el mateix que justificar el franquisme. O no era legal Franco en el seu moment? Per què el van combatre llavors?

Ara, aquesta taca d'oli de democràcia i independència amenaça d'estendre's a d'altres viles i ciutats catalanes en un procés que fa que a molts no els toqui la camisa a la pell. Als espanyols, perquè saben que això és l'inici d'un procés que pot resultar imparable, i als nostres dirigents, perquè deixa al descobert les seves polítiques de volada gallinàcia.

La iniciativa d'Arenys de Munt desarma Espanya, desemmascara els col·laboracionistes de casa i esperona la moral dels catalans. Això només es pot qualificar amb una sola paraula: victòria!

Article publicat a El Punt el 5 d’agost del 2009
http://www.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/-/67967-com-fer-una-candidatura-guanyadora.html

El debat en el món independentista català està ara absolutament ocupat per la possibilitat de l'aparició, en les properes eleccions, d'una nova força electoral amb garanties per esdevenir l'artífex de la independència de Catalunya. Tothom coincideix en el fet que som en un moment històric per situar el trencament amb Espanya com a gran eix polític dels propers temps. L'escenari que haurà de resultar serà la divisió en dos grans pols de tot l'arc parlamentari: unionistes i independentistes.

Sé perfectament que hi ha alguns que fan grans escarafalls davant aquesta possibilitat i ho veuen com una mena de drama que ha de portar vés a saber quines desgràcies. Segurament serà perquè volen passar per alt que totes les independències de qualsevol racó de món s'han resolt després del combat polític entre els partidaris de mantenir-se lligats a la metròpoli i els que volien ser amos del seu propi destí. Són aquells que la política sempre la volen passada pel bany maria i creuen encara, a l'hora de parlar de la nostra secessió, en el consens absolut i en el no molestar ningú.

Però tornem al que realment ens importa i que són els actors del que haurà de ser el procés de la constitució del futur estat català. Ara per ara no existeix ningú al Parlament del Principat que dugui a terme una mínima estratègia de trencament amb l'Estat espanyol. Tot es limita a aprofitar allò que es pugui treure dels migrats marges que dóna una simple descentralització administrativa. Sí, ja sé que en teoria uns volen arribar més enllà que uns altres. Però la realitat és que cap d'ells no està disposat a dir prou i marcar les nostres pròpies regles del joc. El darrer exemple l'hem pogut trobar en la comèdia del nou finançament, que ens el volen vendre com si ens hagués tocat la rifa, quan la realitat és que el lladre ens deixarà de robar una mica menys amb el consentiment de la pròpia víctima, que som tots nosaltres. Catalunya és l'únic poble del món els dirigents del qual fan una mena de festa perquè en lloc de rapinyar-nos, posem per cas, vint, ara ens en rapinyaran setze… i d'aquí a tres anys! Pobrets però alegrets. Tot plegat fa que vagi creixent el clima d'indignació col·lectiva davant els constants abusos, preses de pèl i l'absoluta ineficàcia d'una classe política que viu als llimbs de la realitat diària dels catalans. És normal doncs que es vagi imposant la idea que sols viuríem millor i comença a prendre la demanda d'uns polítics que ho facin realitat. On anar a cercar-los?

Un cop finiquitada qualsevol esperança que una autèntica política independentista vingui d'algun dels actuals diputats de la cambra catalana, cal apostar-ne per uns de nous provinents d'una formació inèdita. Aquesta és l'expectativa que s'ha creat en la gran majoria de sectors patriòtics del país i aquells que tenim la intenció de ser els actors parlamentaris d'aquesta esperança no podem fallar. Amb tot, les dificultats per bastir una candidatura guanyadora existiran. Caldrà tenir un autèntic esperit d'equip on hi juguin els que poden aportar el millor en les seves respectives posicions. Tant se val d'on vinguin, el que cal valorar són els èxits assolits i les potencialitats que d'això se'n poden derivar. Si aspirem a dirigir un procés d'independència hem de començar per saber destriar el gra de la palla entre nosaltres mateixos. Tinguem ben present que l'autèntica i definitiva batalla no es lliurarà en un hemicicle colonial com el de la Ciutadella, sinó que serà en el moment de l'enfrontament institucional, polític i diplomàtic contra l'Estat espanyol. En aquesta situació els atributs més indispensables seran la valentia i la intel·ligència i, aleshores, de res no servirà tenir més o menys militants o associats.

Puc assegurar que, de des de Catalunya Acció, en tot moment hem intentat ser fidels als plantejaments que acabo d'exposar. Mai no hem estat tan temeraris i mancats de sentit polític per pensar que ho podem fer sense comptar amb altres companyies per tal de poder construir la Gran Companyia Catalana en forma independentista i electoral. És el que demana el patriotisme i és la millor garantia de victòria. Tant de bo tots els implicats ho vegin d'aquesta manera.

Article publiat al diari Avui el 24 de juliol del 2009
http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/espanya_no_te_qui_la_salvi_66566.php

Aquesta cosa anomenada Espanya està en fase terminal. Amb la desestimació de la querella presentada pels legionarios de la fundació Denaes contra Esait i Catalunya Acció per la xiulada de Mestalla sembla com si haguessin posat el cartell de liquidació total. És només qüestió de temps. Ni la inquisitorial Audiència Nacional té ànims per salvar el seu orgull patri ferit per les veus de milers de bascos i catalans que escridassaren el seu cap d'Estat i el corresponent himne durant la final de Copa a València.

Segons indica la interlocutòria del jutge, la llibertat d'expressió empara la protesta de Mestalla. Alguns podrien pensar que el poder judicial espanyol ha patit un atac de tolerància i s'ha homologat amb el de les democràcies consolidades. Ni molt menys. En realitat, el que passa és que saben perfectament que els processos d'independència d'Euskal Herria i Catalunya es troben en una fase en què una simple empenta pot accelerar el procés secessionista d'ambdues nacions.

Naturalment, l'admissió a tràmit d'una querella com la pretenien hagués estat una metxa massa perillosa, ateses les conseqüències polítiques, estatals i internacionals que se'n derivarien. Els espanyols, en els últims temps i com que els pronunciamientos són impossibles, quan veuen que perilla de forma notòria "la unitat de la pàtria" treuen la disfressa de demòcrata de l'armari per presentar-se com els paladins del lliure pensament.

Amb tot, per al que sí que ha servit la decisió del jutge de l'Audiència Nacional és per tenir clar que tenim el camí aplanat per desterrar per sempre dels nostres respectius països la presència acústica de la insuportable marxa reial i la presència física dels Borbons. Després d'això, la següent estació es diu independència. La nostra ha estat una victòria elegant i en tota regla. Les armes han estat la determinació, la paraula, la protesta i les veus fermes de milers i milers de compatriotes. Així és com es guanyen al segle XXI les batalles per la llibertat dels pobles.

D'altra banda, tenim entès que els subjectes de Denaes volen recórrer la no admissió de la querella. Molt bé. Poden fer-ho 40.000 vegades, tantes com xiulets es van produir a Mestalla. Nosaltres continuarem en la mateixa línia i amb més coratge encara si cal. Ja estem entrenats en aquestes lluites que tant a Euskal Herria com a Catalunya passen de generació en generació. Bascos i catalans som fills d'unes nacions que han suportat incessants intents per fer-nos desaparèixer i, malgrat tot, ara cridem "independència!" amb més força que mai. Si una simple fundació és l'únic que defensa Espanya em reafirmo en allò que només li queda un telenotícies ... o igual no arriba ni als esports.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Espanya està ferida i només surt per ajudar-la una tal Fundación en Defensa de la Nación Española (DENAES), que no és res més que una mena de hogar del legionario però en versió civil. Si només té aquests efectius penso que vaig ser molt pesimista quan vaig afirmar, desprès de la final de Copa entre el Barça i l'Athletic, que amb un parell més de xiulades podiem finiquitar-la. Ara estic convençut que podem fer-ho només amb el "pito" de l'àrbitre. La victòria a Mestalla de bascs i catalans contra l'himne espanyol i els seu cap d'estat promoguda per Esait i Catalunya Acció ha motivat la presentació, davant l'Audiència nacional, d'una querella contra les dues organitzacions per "ultrajes a España", "incitación al odio" i... crec que alguna rucada més. Això, que podria semblar el guió grotesc d'una pel.lícula d'Almodóvar, és el que ha fet aquesta Fundación DENAES que diu vessar tradició democràtica pels quatre costats. Però per poder comprovar exactament què és, només cal mirar com entre els seus patrons d'honor hi figura el militar Sabino Fernández Campo, ex-cap de la casa reial espanyola i un dels que van irrompre a sang i foc a Barcelona amb les tropes franquistes el 26 de gener de 1939. Aquest prodigi de demòcrata, que va tutelar al monarca durant anys, declarava el següent en el diari "El País" (16.07.2001) sobre les tropes de Franco tot recordant la seva entrada com a conqueridor a la capital catalana: "... a los que recuerdo, es a los que recibieron triunfalmente a las fuerzas del General Franco cuya calificación de fascistas no puedo suscribir". He d'afegir, per vergonya col.lectiva de Catalunya, que Jordi Pujol va condecorar-lo amb la Creu de Sant Jordi l'any 1988. Aquest element, fa quaranta o cinquanta anys, possiblement hagués proposat l'execució dels caps de Esait i Catalunya Acció, però ara tan sols li queda l'Audiència nacional, i d'aquí a quatre dies ni això, perquè, si més no a Catalunya, el procés d'independència està adquirint dia rera dia més velocitat. Aleshores serà quan únicament podran anar a reclamar al mestre armer. Ara bé, si creuen que poden acovardir amb les proclames l'estil tercios de Flandes que ha realitzat el president de la Fundació DENAES, Santiago Abascal, a l'hora de justificar la querella van molt equivocats. La gent de Catalunya Acció no som com els polítics catalans que estan acostumats a veure o tractar. Nosaltres ni ens retractem del nostre patriotisme a la mínima fatxenderia que emeten els de la unidad de España ni estem fets de la mateixa pasta del vassall que en Pujol o en Carod. A més, en ple segle XXI, per a poder acabar amb Catalunya ja no poden comptar amb la guàrdia mora o amb padrins com Hitler o Mussolini igual que en el 39. Malgrat tot això, ells continuen amb la malaltissa obsessió de voler-nos fer espanyols a la força sense tenir present que la creació del futur estat català o basc depèn exclusivament de la nostra voluntat expressada democràticament, i per aquest motiu estan tan rabiuts. Perquè saben que el passat 13 de maig a Mestalla va significar la visualització de les ànsies de llibertat de bascos i catalans. Va ser un preludi de la nostra independència amb testimonis de tot el món. Continuarà? Estic absolutament convençut que els pròxims partits de l'anomenada Supercopa d'Espanya entre "culés" i "lleons" que es disputaran d'aquí unes quantes setmanes seran un altre clam per la llibertat d'Euskal Herria i Catalunya. Sense oblidar que també serà l'ocasió per manifestar la nostra ferma oposició a l'intent de presentar com uns delinqüents als milers de compatriotes que van exercir un dret civil tan bàsic com el de protestar. Que San Mamés i el Camp Nou es converteixin en una altra monumental xiulada contra Espanya i en un fort crit per la dignitat d'aquests pobles! Si no volen pols que no vagin a l'era.

Santiago Espot
Presidet Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya
(Article publicat a Gara, 06.07.09)

Alguna vegada ho havia sentit comentar a certs càrrecs municipals d'una suposada filiació independentista, però mai ningú no posava fil a l'agulla. Que si d'aquí un temps, que si ara no és moment, que si el perdríem... El cert és que fer una consulta popular en un municipi català sobre la independència del nostre país sempre trobava les excuses pertinents per part d'aquells que podíen impulsar-la. Dic "trobava" perquè fa uns dies el regidor d'Arenys de Munt Josep Manel Ximenis ha aconseguit que el proper dia 13 de setembre aquesta vila maresmenca sigui la primera on els veïns seran cridats a les urnes per decidir si volen una Catalunya independent. Les meves més sinceres felicitacions, patriotes arenyencs!

En efecte, per primer cop en la història, uns milers de catalans podran decidir democràticament allò que tants de nosaltres esperem poder fer també en un futur no gaire llunyà. Que només té caràcter consultiu? Que no tindrà més trascendència? Que no guanyarà el SÍ? Ja ho veurem. De moment, em consta que altres viles del Principat estan disposades a intentar-ho també per fer d'aquell dia una mena de primàries sobre la voluntat popular de crear un Estat independent. Si així s'esdevingués, no hi ha dubte que significaria la visualització de la millor imatge motivacional per assolir la nostra llibertat. Puc imaginar-me els arenyencs dipositant a les urnes la seva papereta de forma natural i civilitzada, després d'haver viscut quinze dies de campanya electoral, tal com l'organització preveu realitzar. Els del front del SÍ defensaran la independència amb la seva dialèctica i les seves raons. On seran els del front del NO? Aniràn en Vidal-Quadras o en Joan Ferran a Arenys de Munt a defensar la "unidad de la patria"? Doncs allà us hi esperem, els demòcrates.

Imagino que, a mesura que es vagi acostant el 13-S, les pressions s'aniran incrementant, i encara més si d'altres viles o ciutats prenen la mateixa via. Voldran posar la Constitució espanyola per damunt de tot i ens amenaçaran per... voler votar! Amb tot, no només els de la "cruzada" (sigui socialista o del PP) són enemics de l'expressió de la voluntat popular catalana, també els fariseus amb carnet convergent o republicà que tenim al Parlament de Catalunya segueixen les consignes de Madrid. Així, només cal veure com han tirat escales avall la ILP per tal de poder convocar un referèndum per decidir si volem trencar amb Espanya. No m'estranya que un dels seus principals promotors, Enric Canela, hagi dit que la nostra cambra actua com a extensió del Tribunal Constitucional i, amb un gest que l'honora, hagi estripat el carnet de CDC.

Ara, doncs, la nostra resposta immediata, a part d'articular una nova força electoral que porti la independència al Parlament, ha de ser fer del 13-S un clam col·lectiu per la democràcia i la llibertat de la nostra nació. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció i impulsor de Força Catalunya

Es veu que durant la campanya electoral de les recents eleccions europees un senyor es va acostar a Jordi Pujol per dir-li que sempre votava CiU. “Les darreres eleccions també?”, va preguntar l’expresident. “No”, respongué l’altre. “Doncs vagi a fer punyetes!”, li va engegar Pujol. Quaranta-vuit hores després d’aparèixer aquesta notícia sabíem que l’abstenció a Catalunya en la citada contesa electoral era del 63%. Algú se’n sorprèn? Quan hom veu aquest estirabot barroer per part de qui ha estat considerat per alguns el millor polític català després del franquisme, cal preguntar-se per la qualitat de la nostra suposada democràcia. Però anem a pams. Tenim entès que la primera premissa en unes votacions, a part de poder-se presentar com a candidat aquell que compleixi les condicions que marca la llei, és poder triar l’opció desitjada sense coaccions. Pel que es veu, en Jordi Pujol es passa per l’arc del triomf aquesta elemental condició. Perquè, és clar, si no votes els seus ja no mereixes cap mena de consideració. El “Vagi a fer punyetes!” és el caciquisme electoral del segle XXI. D’altra banda, jo em pregunto en quin món ha de viure aquest home quan tothom sap que la desafecció política a Catalunya assoleix unes xifres gairebé úniques a Europa. S’ha proposat fer-nos assolir el record Guiness en aquesta matèria? Com que per molta abstenció que hi hagi els escons es continuen adjudicant, potser persegueix que només votin els de la seva família i els amics, i així segur que tenen majoria absoluta. Al marge d’això, la frase d’en Pujol significa un menyspreu absolut cap a la figura de l’elector. Ens considera uns no ningú si no li riem les gràcies. No som persones ni compatriotes, a tot estirar ens considera una simple xifra. La deferència i el respecte cap a aquells que un dirigent aspira a representar són la base de tota concepció demòcrata. Menysprear la veu del poble com ha fet el pare carabassot dels convergents és propi d’aquells que conceben les eleccions com un mal tràngol que com més aviat s’acabi, millor. Els molesta haver de passar per les urnes, atès que dels càrrecs en tenen un concepte vitalici o hereditari, tal com ho demostra el cognom de l’actual portaveu de CiU al Parlament. Si tot plegat ja és greu, el que més hauria de preocupar els militants del seu partit és que ningú de les seves pròpies files hagi piulat davant aquesta vergonyant mostra d’ignomínia cap als seus potencials votants. Volen engegar a fer punyetes els més de cinc milions de catalans del Principat que no han optat per les seves sigles? Exigim una resposta clara perquè en dependrà que, més que demanar una profunda regeneració política, potser haurem de proclamar la necessitat d’una depuració política. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat al diari El Punt el 19 de febrer del 2009 Gairebé sempre parlem de democràcia tot reduint-ho al simple fet de dipositar un vot. Mai ningú ens explica que hauria de ser simplement la culminació d'un llarg i costerut procés on triem els més capacitats de la nostra societat. Per molt que ens diguin que Catalunya viu en una democràcia el cert és que mai com ara els més mediocres accedeixen als llocs més importants de la cosa pública. Com més informació tenim per poder gaudir d'un sistema transparent, on la meritocràcia i el talent siguin allò que puguem valorar, resulta que ens representen individus grisos o sinistres. Només cal pensar en el fet de si l'actual classe política és la més capacitada per portar les regnes del país i, si som sincers amb nosaltres mateixos, arribarem a la conclusió que la nostra és una falsa democràcia.

Tot comença amb uns mecanismes de partit on no es pretén escollir els millors en els càrrecs de més nivell, sinó aquells que donaran menys maldecaps a la direcció perquè com més ineptes siguin els de sota més possibilitats tindran de perpetuar-se els de sobre. Els militants que tenen una vàlua i actuen moguts per un autèntic ideal són tractats com uns empestats i, al final, acaben tan desmoralitzats que no són capaços de plantejar-se cap alternativa. Els fan sentir-se tan poca cosa que no creuen que pugui haver-hi «vida» més enllà d'aquelles sigles que apareixen cada dia a la televisió. La degradació és tan gran que els nomenaments a dit dels càrrecs són una pràctica que trobem habitual, igual com passava a l'època de Franco. De fet, no hi ha grans diferències entre com els socialistes van traient i posant els alcaldes de Barcelona, sense passar per les urnes, i les nominacions que per a la mateixa plaça es feien en temps del dictador. El seus currículums gairebé sempre són els mateixos: algú que sempre ha viscut del partit (o d'algun dels seus satèl·lits) i que ha tingut l'habilitat de fer la gara-gara a l'encarregat d'elaborar les llistes. Més enllà d'això no hi trobareu res de destacable.

Aquesta manera de procedir té com a conseqüència un alarmant i perillós divorci entre el poble i els seus dirigents. Queda lluny avui entre nosaltres la comunió que s'havia produït entre els catalans i els seus líders en molts moments de la nostra història per tal de defensar els interessos col·lectius del país. Una nació també deu la seva fortalesa al fet de saber produir aquesta simbiosi. Però el poble és més savi del que molts es pensen i sap destriar entre qui està disposat sincerament a afrontar els reptes del nostre present i del nostre futur i aquells que només es preocupen de complaure la seva parròquia. El tacticisme electoral cada dia ens repugna més i trobem a faltar unes actituds i uns discursos que tinguin com a eix central la voluntat de fer de Catalunya una nació respectada i pròspera. Naturalment, per arribar fins aquí, és necessari tenir un concepte del país que vagi més enllà d'una simple comunitat autònoma i actuar amb la voluntat insubornable d'aspirar a governar una nació lliure, que és el primer precepte d'un polític decent. Sense tenir aquestes pretensions no podem fer brollar les grans possibilitats del nostre poble. És per això que ara és més urgent que mai que aquells dels nostres més capacitats per posar això en pràctica decideixin passar a l'acció malgrat les dificultats del moment. Tot i que els pugui semblar que no hi ha res a fer, que pensin que en una situació pitjor es van trobar els catalans del 1714 o el 1939, i ells van tirar endavant Catalunya des de l'exili o des de la clandestinitat amb un esforç titànic gràcies al qual avui som encara aquí. I pensem que aquells homes no lluitaven simplement contra unes encarcarades maquinàries de partit. Havien de preservar la seva pròpia vida i la de la nació sencera.

Una autèntica democràcia no és només una urna per ficar-hi una papereta. Això és només el veredicte final del combat dialèctic dels qui tenen la solvència, l'ambició i l'idealisme de voler fer progressar una societat. El poble és el jurat d'aquests candidats. Però si aquesta democràcia s'ha anat podrint fins a l'extrem de barrar el pas als més competents vol dir que ha esdevingut una vulgar enganyifa.

La nostra obligació és posar remei a aquesta malura tot començant per decidir esdevenir els actors d'una regeneració política que posi fi a una falsa democràcia filla directa del franquisme. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

En política, saber qui és el principal beneficiari de la nostra feina és una de les premisses que mai hauríem d’ignorar. Ho fem? Caure o no en aquest parany depèn fonamentalment del sentit polític que tingui la gent d’una o altra societat. Si parlem d’Anglaterra, que ha demostrat ser un poble molt ben dotat per a la direcció humana, difícilment veurem que del seu esforç altri en tregui profit. Imagino que els deu ajudar la concepció d’imperi que tenen del seu país, però tampoc podem negar que el seu geni nacional i la practicitat que caracteritza la mentalitat anglosaxona col.laboren a fer d’ells una gent que sempre acaba obtenint els beneficis del seu treball. A Catalunya, en canvi, no podem dir el mateix. La colonització que patim des de fa segles ha enxiquit el nostre sentit polític fins a límits esfereïdors, sobretot després del franquisme, tal i com es va encarregar de demostrar a bastament Carles M. Espinalt en els seus estudis sobre la nostra psicologia col·lectiva més recent. Les conseqüències les trobem per tot arreu, sigui quan parlem dels nostres dirigents, sigui també quan veiem com actuen molts catalans de bona fe moguts per un sincer patriotisme. Dels primers podem constatar com, desprès de la mort del dictador, tots els seus esforços han estat destinats a fer de l’Estat espanyol una entitat que abandonés la seva històrica imatge africana farcida de pronunciamientos, d’un catolicisme esotèric i de personatges abominables que haurien d’haver provocat l’eliminació de l’adjectiu “espanyol” en totes les enciclopèdies. Malgrat que aquest substrat continua, el cert és que la col·laboració catalana ha ajudat a una certa equiparació dels succesius governs d’Espanya a les democràcies occidentals. Aquesta jugada ha significat que ara, a ulls de molta de l’opinió pública internacional, ells siguin els moderns i nosaltres una gent que viu només preocupada per les qüestions “identitàries”. Però aquestes estratègies de pa sucat amb oli no només són propietat a casa nostra dels professionals de la cosa pública. També veiem com ensopega amb la mateixa pedra en moltes ocasions l’anomenada societat civil d’esperit independentista. Observeu com són munió les iniciatives destinades a protestar pel descarat ofec cultural i econòmic que pateix Catalunya. Sorgeixen plataformes, associacions o grups diversos que plantegen d’una forma més o menys clara el contenciós entre Catalunya i Espanya. Generalment acostumen a tenir la simpatia i el suport de milers de compatriotes perquè veuen que darrera de tot plegat existeix un esforç i un idealisme que connecta amb la forma de fer del nostre poble. Els seus promotors creuen que això servirà per fer veure als capitostos de segons quins partits que « cal anar més enllà » i, per aquest motiu, els donen un protagonisme per veure si d’aquesta forma poden « unir voluntats ». Naturalment aquestes formacions polítiques fa anys que saben que cal dominar l’opinió pública per mantenir la menjadora que tants bons rèdits personals els produeix. És per això que no deixen passar cap oportunitat per col·locar alguna de les seves cares en la foto oficial d’aquella o d’aquella altra iniciativa popular. Fins i tot tenen personatges especialitzats en esdevenir la cara independentista d’algún partit que ni se n'ha declarat mai ni té cap intenció de fer-ho. Personalment em costa imaginar un comunista, posem per cas, militant en un partit que no lluités pel comunisme. Tot i que puguem pensar que aquestes coses tenen un aire surrealista, la veritat és que darrera de les actituds d’aquests partits només existeix l’afany electoral sense cap cosa més d’una certa consistència. Són ells els qui, arribat el dia d’unes eleccions, passen el rasclet dels vots. Si cal cercar vots regionalistes tenen un senyor molt ben vist a Madrid, i si en calen d’independentistes sempre poden dir que uns dels seus va firmar un dia un manifest o va escriure un llibre on es demanava un Estat català. Són com un basar xinès. Hi pots trobar de tot i a preus escandalosos. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció

Article publicat a Nació digital l’11 de gener del 2009
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/510/ara/passara

La història no podia acabar d’una altra manera. Tots els catalans amb dos dits de front sabien perfectament que l’anomenat nou model de finançament tindria el final que ha tingut. Ho va dir clarament un tal Cristóbal Montoro del PP el passat 29 de desembre en afirmar que l’Estat el que no farà serà endeutar-se per tal de satisfer les aspiracions del govern del Principat en aquesta matèria. És a dir, l’espoliació econòmica continuarà exactament igual com fins ara.

De fet, el que no ens volen dir els dirigents d’aquí és que el terreny de joc entre Catalunya i Espanya ha donat tot el que podia donar. L’eufemisme de “comunitat autònoma” l’han estirat fins allà on han pogut i ara ja podem visualitzar clarament la nostra condició colonial. A partir d’aquest moment no hi marge per a més equilibris. Podíem, com fins ara, gestionar els quatre rals que ens permetia Madrid, però anar més enllà significaria donar-nos un tracte que no s’ajusta al concepte de territori conquerit per la força de les armes que és el que tenen de nosaltres. Per evitar-ho s’han inventat uns fons i uns sub-fons de “competitivitat”, “cooperació” o “convergència” que no entendria ni el mateix conseller Castells estudiant economia 200 anys seguits a Harvard amb en John K. Galbraith. De tot plegat es desprèn que aquest govern espanyol (com tots els que hi ha hagut i els que podrien venir) no té la més mínima intenció d’afluixar la corda que escanya Catalunya. És això una novetat?

Si mirem les actituds i les reaccions de la nostra classe política sembla com si fos la primera vegada que el govern de la metròpoli ens enganya. Tot són escarafalls i declaracions d’una suposada dignitat nacional. L’espectacle grotesc que ens ofereixen supera ja el de qualsevol pel·lícula dels germans Marx. No tenen cap criteri de res i actuen com un pidolaire qualsevol. La seves maneres de fer els han portat a un carreró sense sortida on l’únic que fan és mirar de conservar la partitocràcia que han col·laborat a fundar tots ells, siguin socialistes, convergents o republicans. Saben perfectament que desprès de les enganyifes de l’Estatut i del finançament cal mantenir els mateixos actors polítics perquè tots, d’una o d’altra forma, comparteixen el fracàs. Tot podria saltar pels aires si aparegués en el Parlament català algú disposat a dir al “pa, pa” i al “vi, vi”.

Són molts els que es pregunten que passarà a partir d’aquests moments. Estic absolutament convençut que la primera conseqüència serà un increment encara més gran del divorci entre el poble i els seus dirigents.
Han anat de fracàs en fracàs mentre creuen que poden enredar-nos eternament amb declaracions de sàtrapa de república bananera. Però per canviar alguna cosa és imprescindible que uns nous dirigents recullin la indignació popular i el clima independentista creixent a través d’unes formes de fer política que retornin la dignitat i l’orgull de ser catalans. No cal inventar res de nou, simplement cal emmirallar-nos en el capteniment d’aquells dels nostres prohoms del passat que tenien una visió de Catalunya més enllà de la purament administrativa. Fer-ho només és possible mitjançant la creació d’una força política que tingui l’ambició i la determinació de proclamar l’Estat català sense defugir en cap moment la dura confrontació política amb Espanya que vindrà.

Ara és l’hora, catalans!

Tota política, per ser autènticament efectiva, necessita d'un ideal. Sense ideal la política esdevé una cosa amorfa, rutinària i allunyada dels sentiments del poble. Naturalment, aquells que d'això no en volen ni sentir parlar sempre diuen que «s'han de resoldre els autèntics problemes de la gent» o que «l'important és ser bons gestors». Ni saben ni volen passar d'aquí i són incapaços de parir una idea engrescadora que vagi més enllà dels tòpics que ells mateixos han encunyat per justificar la seva pobresa intel·lectual i dialèctica. Parlar així significa tenir del poble un concepte de porcada que només pensa a menjar, jeure i engreixar-se. Som així, els catalans? Vivim només preocupats per poder pagar la hipoteca, marxar de cap de setmana i menjar bon marisc?

Ben segur que una part important dels que avui porten el timó del país voldrien veure'ns reduïts a tan miserable condició. Seria la millor garantia per perpetuar en el poder una mediocritat tan alarmant que, fins i tot, comença a prendre forma entre molta gent la idea que qui vulgui tenir càrrecs de responsabilitat ha de superar alguna mínima prova per petita que sigui. No podem tolerar per més temps que ser «fill de…», «germà de…», «parella de…» o «amiguet de…» suposi automàticament accedir a una poltrona. Aquest fet és especialment alarmant a Catalunya donat que sempre hem estat una nació que sap i vol valorar l'esforç i el talent sigui quin sigui el protagonista. Només cal veure com a la façana de l'ajuntament de Barcelona, amb les estàtues d'en Jaume I i d'en Joan Fiveller col·locades de forma asimètrica, s'iguala súbdits i reis a l'hora de reconèixer mèrits. És la manera de demostrar que tant se val l'origen quan es tracta d'honorar als defensors de les llibertats nacionals. El favoritisme ens repugna perquè el sabem als antípodes dels nostres valors col·lectius més apreciats. Si parlem de dirigents polítics en reconeixem sobretot la perseverança, l'humanisme i la resolució per enfrontar-se a la injustícia. Dubto que això que dic no tingui res a veure amb el fet que encara avui percebem el president Macià com el model del polític català a seguir. Al capdavall, i per molt que hom vulgui reduir la política a un joc mancat de sentiments, el poble, com deia John F. Kennedy, exigeix dels seus dirigents que actuïn amb valor i integritat.

Tanmateix, cal dir que totes aquestes coses no són fàcils d'aplicar a la realitat quotidiana. Per començar, l'ideal no el podem comprar en qualsevol botiga de la cantonada ni ens el pot proporcionar un estrateg electoral o un expert en màrqueting polític. No és un simple eslògan, ni una pàgina web, ni un Facebook, ni un festival multicultural. Un ver ideal es forja en la ment dels que el volen materialitzar. Encara més, va arrelant amb el pas dels anys i de les experiències viscudes a través de les lluites derivades de la seva defensa; i per molt que ho vulguin negar els que no el tenen, és impossible de construir entre escons, comissions de govern o secretaries generals. Qui políticament neix entre tot això potser podrà gestionar més o menys bé un pressupost. Però, no ens enganyem, mai sacsejarà l'ànima de ningú i li resultarà impossible interpretar i donar forma als sentiments col·lectius que sempre són els que mouen l'esperit d'un poble. A tot estirar serà un «tècnic» i, en el pitjor dels casos, un buròcrata.

Si parlem de Catalunya veurem que tot el que sigui fer una política col·laboracionista amb Espanya sempre ho veiem mancat d'idealisme. Els seus protagonistes, per justificar-se, diuen que és l'única possible, però el cert és que quan veiem com actuen no podem deixar de pensar en aquell refrany tan nostre que afirma: «quan la guineu no les pot heure, diu que són verdes». Així, no és estrany que als seus defensors els vegem sempre amb l'aspecte de qui es vol aprofitar d'alguna cosa sense donar la cara davant l'enemic. La seva opció és la més fàcil i la menys compromesa i tenen la barra de voler que ens creiem que han aconseguit una gran victòria per Catalunya. Però el cert és que tots sabem prou bé que l'únic que pot remoure l'ànima col·lectiva del nostre poble és l'ideal de la llibertat, que no és cap altre que el de la seva independència. Aquest és l'ideal de Catalunya.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció