Ara fa pocs dies llegia una frase del pare de la independència cubana, Josep Martí, que va dedicar als seus primers seguidors quan aquests manifestaven impaciència per a assolir la llibertat: “Abans que formar pobles cal fer homes”. Tot i ser escrites fa bastant més de cent anys avui són encara d’una vigència absoluta. Almenys a Catalunya caldria repetirles dia sí i dia també, a veure si alguns deixen de recollir signatures i passen a reclutar homes i dones capaços d’encarar-se amb els que ens colonitzen i capaços de denunciar als seus còmplices que tenim a casa. També serviria per a entendre que els pobles s’alliberen gràcies a les accions i a la ferma determinació dels seus dirigents i no pas pidolant lleis noves a l’ocupant. És la diferència entre l’esclau que es rebel·la i l’esclau que encara pensa en la commiseració de l’amo. Però si parlem avui de dirigents polítics del país hem de girar la vista cap al Parlament de Catalunya. Allà és el lloc on estan asseguts els homes i les dones que alguns pensen seran els artífexs del nostre trencament amb l’actual situació colonial. La veritat és quan sento dir que les actuacions de l’anomenada “societat civil” faran canviar el rumb de la política contemporitzadora amb Espanya que impera en aquell hemicicle, no puc menys que pensar en les grans dosis de bona fe de molts independentistes. El darrer exemple el tenim en la sessió parlamentària d’aquesta mateixa setmana on no s’ha pogut debatre la moció que havia de donar suport al nou estat de Kosovo perquè faltaven uns diputats que s’havien adormit o eren al bar o vés a saber què… Ho resumia molt bé el periodista Carles Valls de Nació Digital quan deia que tot plegat “hagi quedat en un joc de fet i amagar, propi dels territoris degradats pel colonialisme estranger, penós, reprovable, indigne de la nostra nació.” No hi pot haver una millor descripció sobre el fer d’uns individus que han convertit la Cambra catalana en la màxima expressió de vergonya col·lectiva. Algú pot pensar que seran ells els que proclamin l’estat català? Amb tot, aquest procedir de baixa estofa no només envileix l’actual política catalana. Hipoteca també el nostre futur. Les conseqüències van més enllà i fan que qualsevol català que tingui un afany nacional i polític regenerador sigui mirat en ocasions amb certa desconfiança. De fet és una política de terrra cremada perquè desprès d’ells no pugui quedar absolutament res. Cap ideal, cap dignitat, cap prestigi. Els que vinguin més tard, que siguin sospitosos d’entrada i que recuperin, si poden, la credibilitat de la cosa pública per fer alguna cosa. Però malgrat el desori i els recels que ens envaeixen, el nostre poble encara pareix patriotes disposats a redreçar una situació que molts consideren perduda. Simplement perquè Catalunya és molt més que les misèries, claudicacions i traïdories de 135 diputats. Com a mínim, que aquesta pobresa parlamentària actual ens serveixi per a veure quins no seran mai els artífexs de la independència de Catalunya. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 06.03.08)