Aquesta és la pregunta que ens fem molts catalans quan veiem quin és l’estat de coses a Catalunya. Creix la sensació que tot s’aguanta per un fil i que la gent que en teoria ens dirigeix no sap per on tirar. Fan com l’estruç i, és clar, no li veus la cara a ningú. Recordo que l’exprimer ministre de França Édouard Balladur, en el seu llibre “Maquiavel en democràcia”, explica de forma clara i encertada quines han de ser les qualitats que s’han de tenir per a dirigir un govern. Són aquestes textualment: “imposar-se gràcies a les idees, els discursos, la imatge d’un caràcter fort, d’una capacitat de síntesi, d’una visió de futur” Hi veieu potser reflectit aquí en José Montilla? Llegint el llibre de l’expolític francés i veient per televisió a l’actual president de la Generalitat podem deduir que la nostra és una situació d’emergència. Produeix vertigen saber que som a les mans d’un home que és la més gran antítesi d’un dirigent polític solvent. Només cal recordar que els seus li diuen “el mudito”. Pot convènçer qui es caracteritza per no piular mai? Doncs es veu que hi ha qui creu que el silenci de cementiri és la millor manera que té Catalunya de prosperar. Respecte a això que us dic, recordo com un exdirigent del primer tripartit va dir-me en una ocasió la mena de taumatúrgia que exercia José Montilla en els principals dirigents d’ERC. El veien, em deia aquest personatge, com un home hábil, fred, sagaç i capaç gairebé ell sol d’acabar amb el PSOE sencer i portar el PSC en bloc al camp de l’independentisme. Una mena de reencarnació de Winston Churchill i Francesc Macià en un mateixa persona. Lògicament el van fer president. Qui podia dubtar-ho de desprès de creure que tens davant la més gran figura de la política occidental? Amb tot, i essent conscient de la mendicitat intel.lectual en la qual viu José Montilla, crec que encara passen més penúria en aquesta matèria aquells que el van fer president. Perquè difícilment podeu trobar algú més babau que pensi que un home de la trajectòria de l’actual President de la Generalitat pot esdevenir un enemic d’Espanya. El volien fer independentista i han acabat ells, els d’ERC, semblant més espanyolistes que mai. Quins estrategues! Naturalment, aquest fer anodí, gris i pàmfil d’en Montilla s’ha estès com una taca d’oli a totes les esferes del govern. De manera que s’ha arribat a tal grau d’apatia que els catalans ja no sabem si hi ha vida (intel.ligent o no) al Palau de la Generalitat. Tothom sembla de vacances permanents a excepció del pobre Joan Saura que és l’ase de tots els cops donat que no serveix per a gaire cosa més. Malgrat el seu ecologisme ell aguantaria fins i tot la pluja àcida per tal de garantir sortir a les fotos. Heu vist mai algú més content quan el retraten? Aquí no es que hi hagi « desgovern », aquí el que hi ha és “agovern”. O sigui, res. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Opinió Nacional - 11.01.08)