Abans de res voldria fer una recomanació als barcelonins: aneu al Fòrum! Acosteu-vos-hi, feu un tomb pels seus voltants i llavors veureu com la megalomania de pissarrí de l'Ajuntament es rebenta els nostres diners amb total impunitat. M’explicaré. En aquests moments, totes aquelles instal·lacions que van servir per a donar forma a l’estafa que en Joan Clos ens va fer als barcelonins estan en una situació de deixadesa que es reflecteix sobretot en l'Edifici Fòrum. Vidres bruts, diverses portes tancades amb una simple cadena i candau o el terra exterior ple de forats. Tot plegat una imatge tant atrotinada com aquells que el van apadrinar en el seu dia. De fet, tot el conjunt que l'envolta només serveix perquè s’hi passegin quatre jubilats del barri i perquè l’alcalde i els seus amics puguin fer una publicitat que ningú es mira. Així, ara, allà s’hi troba l’exposició anomenada “Barcelona Sensacions” la qual vaig anar a veure el passat diumenge al matí. D’entrada us diré que només vaig coincidir amb quatre visitants (dos japonesos i una jove parella catalana amb un nadó que imagino aprofitaven l’edifici central del Fòrum per a descansar o canviar el bolquer del seu fill). No era pas una hora intempestiva però allò era un desert humà i conceptual. El primer que hom es troba és un gran mapa del món amb totes les ciutats que porten el nom de Barcelona. Que si a Equador, que si a França, que si als EE.UU…, totes elles eren ubicades dins el seus respectius països a excepció d’una. Sabeu quina? Sí, la capital de Catalunya és presentada de tal manera que podria estar situada a l’Amèrica del sud o al Pakistan. Els socialistes fan amb Barcelona exactament igual que els franquistes: no destacar mai la seva capitalitat catalana. Al màxim que arriben és al “ciudad de ferias y congresos” de l’època d’en Porcioles però ara en versió “multicultural”. D’aquí que en aquesta exposició Barcelona sigui batejada com a “ciutat mestissa”. El seu afany per desdibuixar el Cap i Casal arriba fins i tot a l’extrem d’amagar l’obra de qui avui dóna la màxima projecció internacional a la nostra capital. Em refereixo naturalment a Antoni Gaudí. Del seu nom ni rastre i tampoc de les seves construccions, a excepció d’alguna silueta mig amagada de la façana del naixement de la Sagrada Família. Com si Barcelona la coneguessin a Nova York pel barri del Raval en lloc de per l’obra gaudiniana. Amb tot, la vilesa del dirigents municipals no té aturador quan es tracta de voler reduir els catalans de Barcelona a una simple minoria. Ho tergiversen fins a tal punt que, textualment, podem llegir en un plafó el següent: “Els diccionaris locals encara no han tingut temps d’incorporar paraules com henna, ache, kebab, bubú o mole. Termes que, tanmateix, ja formen part de la vida quotidiana.” No m’estranya que aquells dos japonesos amb els quals vaig coincidir fessin cara de no entendre res. Afortunadament, els barcelonins saben el pa que s’hi dona en les manifestacions de propaganda totalitària del consistori de la ciutat i opten per ignorar les pallassades en forma d’exposició. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció (Article publicat a Nació Digital - 18.02.08)