El discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara, en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista. Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li “estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament, “extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.” De fet, no s’ha bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim. Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Santiago Espot President Executiu de Catalunya Acció